Firmo aquest article des de la confirmació de la feina d'algú més (vegeu Boscá i altres en Papeles de Economía Española, no 182, de recent aparició). Però des de l'acord amb l'evidència mostrada i coherent amb altres treballs de l'aquí signant, resumeixo la contribució. És la despesa pública a Espanya, i la sanitària en particular, el que ens correspon pel nostre nivell de desenvolupament? Potser ho és pel que tributem? És Good value for money per l'obtingut? La finestra de l'estudi des de la situació catalana afegeix una mica més d'anàlisi sobre això? Vegem.

La despesa pública el 2023, últimes dades disponibles, va assolir a Espanya el 46,4% del PIB, situant-se 3 punts per sota de la mitjana ponderada de la Unió Europea (49,4%) i aproximadament al mateix nivell que l'esmentada mitjana sense ponderar (46,5%). Tanmateix, en termes de renda per càpita, Espanya es troba un 11,6% per sota de la mitjana de la UE, tan ponderada com sense ponderar. Per tant, si acceptem, com accepten pràcticament tots els estudis, que la despesa es correspon amb el desenvolupament d'un país (per això el relativitzem al seu PIB), la despesa en l'àmbit espanyol és superior i no inferior al que ens correspon pel nostre nivell actual de desenvolupament econòmic. De fet, la renda per càpita, que havia convergit fins al 2006, va iniciar des d'aquella data una divergència que ens situa el 2023 gairebé dotze punts per sota de l'europea. Malgrat això, la despesa pública no ha deixat d'augmentar, convergint amb la mitjana de la UE, malgrat aquella divergència, passant de situar-se en un 20% per sota el 2006 al 6,1% el 2023.

Una estimació més ajustada, per allò que la relació entre més renda i més despesa pública no és lineal, i en la comparativa incideixen altres factors addicionals al desenvolupament econòmic -que augmenta la demanda de serveis públics amb exigència de més qualitat-, com és l'estructura demogràfica (envelliment relatiu) i les preferències socials (si la utilitat dels béns i serveis públics es valoren per sobre del cost associat pels impostos que els financen). Fet aquest exercici, es detecta que les característiques del país (efectes fixos) i els xocs temporals neutralitzen part dels factors que sense ajustament se solen atribuir a la renda per càpita.

La despesa pública en salut per habitant a Espanya va augmentar un 48% en termes reals entre 2003 i 2022, davant l'augment del 10,6% en el PIB per càpita

Les esmentades despeses s'han de finançar amb ingressos públics. La diferència en el total de la recaptació tributària espanyola respecte a la UE és de 2,6 punts del PIB. És a dir, sense tributar com la mitjana, accedim a més despesa pública que el que ens correspondria pel nostre nivell de renda. Sens dubte, el dèficit cobreix i engreixa el deute. El dèficit estructural (això és, fins i tot tancant l'output gap) es manté en 4 punts del PIB.

Més despesa pública no és al seu torn més renda per càpita. L'evidència de la correcta estimació mostra per a Espanya que la direcció de causalitat va del creixement del PIB per càpita al pes del sector públic i no a l'inrevés.

Els indicadors sobre l'eficiència de l'esmentada despesa, tals com els World Governance Indicators del Banc Mundial i The Quality of Government de la Universitat de Göteborg permeten constatar per a Espanya uns indicadors inferiors a la mitjana de la UE i que des del 2003 s'ha produït una divergència o empitjorament relatiu i no una millora.

En el que incumbeix en concret a la despesa sanitària pública que ens ocupa, la despesa pública en salut per habitant a Espanya va augmentar un 48% en termes reals entre 2003 i 2022, davant l'augment del 10,6% en el PIB per càpita. El nombre de pacients i consultes per metge s'ha reduït significativament: cent pacients menys per metge, variació de 6 a 5,5 consultes de metge de primària per habitant. Fins aquí les 'veritats revelades' en l'estudi esmentat.

No es pot aspirar a més finançament en termes de PIB que la mitjana espanyola, malgrat la contribució fiscal més important, sense sobirania fiscal plena

Una ullada al cas de Catalunya permetria observar que la nostra despesa sanitària pública en termes de PIB està per sota i no per sobre de la mitjana, quan seria esperable el contrari, atès el nivell superior de renda per càpita que té el país (efecte elasticitat rendeix superior a la unitat) i una contribució als ingressos públics totals d'Espanya del 19,2%, respecte d'un pes poblacional del 16,6%. En coherència, no es pot aspirar avui a tenir més finançament en termes de PIB que la mitjana espanyola, malgrat les contribucions fiscals més importants, sense gaudir de sobirania fiscal plena. No es pot tenir ni tan sols la ràtio mitjana espanyola de la despesa sanitària públic/PIB si el finançament de l'esmentada despesa es basa com avui en el pes poblacional, ja que per definició, en un país de renda per càpita superior a la mitjana, el pes per PIB ha de ser necessàriament superior al pes poblacional. Tota la resta d'aspectes culturals idiosincràtics, d'efecte fix i vinculables a l'exigència de més qualitat dels serveis, queda subjugat al que es reconegui com a efecte fix únic espanyol; en altres paraules, no reconeixent fiscalment el ciutadà català de cap altra manera que com a ciutadà espanyol que viu a Catalunya.

Remarcat l'anterior, sabem del sistema sanitari català que ha crescut en recursos a costa de dèficit aflorat i deute encobert, que les plantilles de professionals han augmentat com a mínim en un terç, que en el mateix període l'activitat pràcticament no ha variat i que està fent en productivitat aparent, possibilitats d'investigació, compatibilitat de pràctiques etc., que de moment permet mantenir l'excel·lència de la sanitat catalana més enllà del descosit del seu finançament.