Dimecres passat vaig tenir l'honor de presentar a Casa del Llibre de Rambla de Catalunya el llibre El director general extern en l'empresa familiar, de José María Joana, Jorge A. Grosse i Ignasi Rafel. Ve a omplir un buit important en la literatura de management, ja que la veritat és que no hi havia gairebé res sobre això.

El col·loqui va ser realment interessant i intens. Més de dos-cents assistents van formular, juntament amb servidor, preguntes compromeses als autors. Vet aquí alguns dels moments estel·lars de les seves intervencions:

Podrà un professional que es passa de l'empresa multinacional a l'empresa familiar com a director general tornar, si ho precisa i desitja, a la multinacional després?

La resposta va ser taxativa i valenta per part d'Ignasi Rafel, head-hunter especialitzat en llocs d'alta direcció: No.

Pot un directiu que es passa de la multinacional a l'empresa familiar tornar a la primera? La resposta va ser taxativa

És un camí sense retorn. Evidentment, sempre hi ha excepcions. Pot passar que sí, però, a priori, la resposta és que no. L'empresa familiar té una sèrie de connotacions i característiques que determinaran clarament la futura carrera del directiu.

Jorge Grosse va respondre amb una pregunta: "Interessa tornar a la multinacional?" El públic va esclatar a riure. I va explicar les virtuts de dirigir una empresa familiar. Les multinacionals operen sota un marc rígid, amb jerarquies establertes, polítiques corporatives de les quals no participes i una clara divisió de rols. Això pot resultar asfixiant per a alguns directius. Les decisions requereixen múltiples nivells d'aprovació, i la capacitat d'influència del directiu és molt menor.

José María Joana va dir: és una feina perfecta per a un last dance. L'últim ball. El colofó a una carrera professional

El director general ha de dirimir amb el seu futur patró si desitja la seva incorporació per gestionar o per dirigir. Són coses diferents

Un altre dels moments cabdals va tenir lloc quan es va abordar la qüestió de si els propietaris el deixen fer o el director general acaba sempre acatant els desitjos dels propietaris.

La resposta va ser molt clara: el director general ha de dirimir amb el seu futur patró o consell d'administració si desitgen la seva incorporació per gestionar o per dirigir. Són coses diferents. Dirigir és establir la direcció cap a la qual anirà l'empresa. Inclou l'estratègia i objectius, dissenyar i aprovar els plans. Gestionar és, en canvi, executar els plans d'un altre.

Preguntats sobre quin és el moment apropiat en què un propietari d'empresa familiar que està dirigint-la ha de fer un pas al costat i contractar un director general extern, els autors van donar aquesta resposta: el moment el defineixen tres aspectes: l'edat (el propietari que dirigeix s'ha fet o està fent més gran); la falta d'un familiar que pugui dirigir-la (la qual cosa, indirectament, donava a entendre que si hi pot haver algú de la família capacitat, serà sempre una opció prioritària); una dimensió que requereix capacitats diferents (és a dir, quan el creixement ha produït tal complexitat, que es necessita un directiu amb experiència en dirigir organitzacions complexes).

La contractació d'un director general extern que emana d'una falta d'acords familiars acabarà com el rosari de l'aurora

En qualsevol cas, hi ha dues condicions sine qua non que penso que contenien el més essencial del llibre i el més rellevant d'aquesta qüestió.

La primera és que tots els membres de la família han d'estar alineats i en harmonia en el pas que faran. No val això de "perquè el teu fill no sigui director general, ja que heu vetat al meu, contractarem un extern". La contractació d'un director general extern que emana d'una falta d'acords familiars acabarà com el rosari de l'aurora. El director general entrant és, en realitat, fruit d'una dissensió i un conflicte familiar. I acabarà per passar factura. No funcionarà.

La segona és que hi ha d'haver un equilibri entre confiança i capacitat. L'empresari familiar tendeix a buscar directors generals que sàpiguen que seran lleials, en els quals confia des d'un punt de vista purament personal: honradesa i lleialtat. En fer-ho, obliden la dimensió de competències i capacitats. Si no les posseeix, el nou director general fracassarà. És cert que només les competències tampoc pot ser el criteri de decisió. Cal buscar un equilibri entre ambdues. Això assegura l'èxit.