Què ens està passant als científics i científiques? Hem perdut la nostra vocació? O ens hem adonat que fins ara hem estat addictes a la feina?

La investigació científica, com tantes altres professions en el camp de la salut, s’han considerat tradicionalment vocacionals, camps en els quals el compromís és tan gran que porta a dedicar-hi tota la vida, fet que ha portat implícit treballar moltes més hores de les establertes en contractes laborals. Però en l’entorn canviant en què estem vivint, això sembla que s’està perdent: la feina està deixant de ser una vocació per convertir-se en un instrument.

Les noves generacions ens estan ensenyant cada vegada més que, en paral·lel a les responsabilitats laborals, hi ha tota una vida complementària que pot ser compatible amb la feina ben feta. Cada vegada és més freqüent trobar joves que el primer que pregunten en una entrevista laboral és l’horari i el sou. Completament lícit, però amb una visió romàntica de la ciència, molt trist. Per què el 54% dels joves reconeix que hauria triat una altra formació si tingués el futur assegurat econòmicament i només un 26% tria els seus estudis apel·lant com a raó prioritària la vocació? Per què en els últims anys hi ha hagut un descens del 28% d’interès en estudis científics? Hem perdut la vocació?

Per molts de nosaltres, despertar-nos un dissabte al matí amb el cap ben fresc d’idees i poder plasmar-les tot redactant una sol·licitud d’un projecte o escrivint un article amb els resultats més espectaculars és molt gratificant i compensa. Però el dissabte està fora de la nostra jornada laboral i, segurament, si comptabilitzéssim les hores treballades, ens en surten moltíssimes més de les contractuals. Llavors, ens hem de plantejar: això vol dir que som addictes a la feina? Però si treballar genera plaer, per què no es considera com a temps de qualitat i s’assumeix com un fet negatiu dedicar-hi el temps lliure?

Estem arribant a un punt d’inflexió molt negatiu per a la ciència: la pèrdua de talent a causa d'una desmotivació per un excés de càrrega laboral

En aquest punt, és on el sistema, com qualsevol, es pot pervertir. Si bé és cert, en la meva opinió, que decidir per voluntat pròpia dedicar hores de lleure a la feina no hauria d’estar moralment penalitzat; quan això esdevé una obligació per una càrrega laboral exagerada, llavors no està justificat. La vocació no ha d’esdevenir una eina al servei dels altres, sinó un factor d’autocomplaença i per generar benestar personal. A més, aquesta perversió del sistema està provocant un efecte de desmotivació en la comunitat científica. Per què justament als treballadors i treballadores més motivats se’ls exigeix més que als que fan el just i necessari? No se’ls està en realitat penalitzant per fer la feina ben feta? I això està passant factura entre les noves generacions. Veient l’exemple dels seus predecessors, els quals, tot i gaudir infinitament de poder treballar en la seva vocació, se senten esclavitzats i, conseqüentment, no paren de queixar-se de les jornades laborals infinites, l’augment constant d’assignacions laborals, les excessives càrregues de feina i la impossibilitat de conciliar la vida laboral i familiar (i fins i tot diria social!), no volen seguir per aquest camí. I estem arribant a un punt d’inflexió molt negatiu per la ciència: la pèrdua de talent a causa d'una desmotivació tan gran que fa que desapareguin les vocacions científiques i la generació Z busqui la realització personal en altres facetes.

I com podem revertir aquest problema moral? Com podem apaivagar aquesta crisi de vocacions científiques entre els més joves? Sembla clar que és un fet necessari, tot i que, arribats a aquest punt, el plantejament hauria de ser l’inicial: vocació o addicció? Si bé és cert que personalment crec que per mi la feina és totalment vocacional, estic convençuda que aquesta no ha de ser el centre de la meva vida i que voler treballar més hores per decisió pròpia mai ha de comportar, necessàriament, renunciar a aficions fora de l’àmbit laboral.