Fa més d’una setmana des que Donald Trump va anunciar la llista d’aranzels per importar als Estats Units, en el dia que cínicament va anomenar de l’alliberament, i encara no sé què vol. És més, no crec que ningú ho sàpiga del cert, ni tan sols el seu cercle proper, ni els seus assessors econòmics. Només cal veure com ha desorientat Elon Musk, el seu gran suport en campanya i en els mesos posteriors a les eleccions, un multimilionari excèntric que no destaca per la seva moderació ni per la seva ortodòxia econòmica, que ha insultat públicament un dels seus assessors econòmics, l’ideòleg dels aranzels.

Podem especular. Com a president dels Estats Units, hauria de voler la millora de l’economia del seu país, perquè redundarà en la societat, encara que sigui amb receptes desaconsellades per la gran majoria d'economistes. D’acord, comprem que ha imposat els aranzels amb aquest objectiu. Llavors, per què els posa i el treu? I el que és pitjor, per què entra en una escalada demencial amb la Xina, amb taxes recíproques ja per sobre del 100%? Aquests nivells perjudiquen enormement les empreses estatunidenques que fabriquen al gegant asiàtic o que ho fan als EUA però necessiten components xinesos, per no parlar dels consumidors que en patiran la inflació.

No, el que vol és utilitzar-los per negociar, diuen cada cop més economistes. El cert és que hi ha evidències tan potents com que el mateix Trump ho ha dit en diverses ocasions, i la treva als aranzels en són també una mostra. El president dels EUA va dir directament a la Unió Europea que si li compraven gas per valor del dèficit comercial aixecaria els aranzels, extorsió amb la qual xoca amb Vladímir Putin, ja que Rússia és un altre dels grans proveïdors de gas natural liquat de la UE, i més barat que l’estatunidenc. També ho va deixar clar quan va treure pit del fet que nombrosos països volguessin negociar i, després de dir que li estaven “besant el cul”, va encarar-se als republicans díscols i va vantar-se de ser el millor negociador.

Encara no sé què vol Trump i no crec que ningú ho sàpiga del cert, ni tan sols el seu cercle proper, ni els seus assessors econòmics

Aquesta hipòtesi té base, però també llacunes. Què vol aconseguir? Que tot el món es plegui als seus desitjos i li compri el que vol i al preu que vol? Podria ser; no es pot menystenir l’alt grau d’egolatria i megalomania del personatge, només a l’altura del seu amic Putin. Però de debò pensa deixar la Xina, aliada de Rússia i una gran potència encara emergent, fora de l’equació? El risc és altíssim. I si no li surt bé i obre una guerra comercial severa, com explicarà a la seva població l’empobriment que patirà?

Una altra tesi, i que explicaria per què s’ha acarnissat amb la Xina, és que els aranzels són un pretext per obrir una guerra comercial amb el gegant asiàtic, que en realitat és una guerra pel domini mundial. Trump veuria com els Estats Units perden l’hegemonia mundial davant la potència xinesa i seria una estratègia per aturar aquest procés i que els EUA segueixin sent la primera potència mundial. En un article a ON ECONOMIA el 30 de març, Fernando Trias de Bes interpretava els moviments de Trump com un intent desesperat per retenir el lideratge global i ho comparava amb la caiguda de l’Imperi Romà. El catedràtic de la UAB Josep Oliver explicava, també en un reportatge en aquestes pàgines, que el que es juga en realitat en la guerra aranzelària és l’hegemonia mundial entre les dues grans potències.

Si és així, és molt arriscat. Trump hauria de lligar la lleïaltat dels seus socis tradicionals, començant per Europa, però és difícil fer-ho amb amenaces i males maneres. I les formes són importants, perquè amb un president dels EUA més normal, és a dir, conciliador, dialogant, moderat en les paraules i el to, la UE tindria clar el bàndol, però amb un president estatunidenc maleducat, racista, misogin i amb tics de dictador, acostar-se a la Xina no sembla tan forassenyat. I en el terreny econòmic, la Xina és la fàbrica del món, però també és un mercat ja molt important i, a més, les empreses del país comencen a ser inversores importants a Europa. És a dir, que en aquest àmbit, ja és un aliat evident. Trump juga amb foc.

Potser és víctima del seu narcisisme i va anunciant mesures i aturant-les a cop d’inspiració, sense cap pla, a l'espera que tot torni a rutllar

L’última de les teories que he llegit, i que també té sentit, és que vol enfonsar l’economia del seu país a curt termini per salvar-la a mitjà termini. La va escriure el dimarts passat el professor d’EADA Joan Torras Ragué a ON ECONOMIA. El motiu, explica, és que Trump necessita que la Reserva Federal abaixi els tipus d’interès per refinançar-se a un cost més baix. La manera més efectiva de fer-ho és crear una crisi econòmica. Un cop refinançat el deute, posaria en marxa mesures expansives per revifar l’economia i acabar el mandat com el salvador del país. “No seria la primera vegada que Trump empitjora la situació econòmica a l’inici del seu mandat per erigir-se en el salvador d’Amèrica”, advertia Torras Ragué. Així i tot, em semblaria digne d’una ment molt perversa i, a més, com que no es pot tornar a presentar, no en trauria rèdit electoral. Però, vaja, és tan egòlatra que potser pensa que així passarà a la història com un heroi.

No sé quina d’aquestes hipòtesis respon a la pregunta què vol Trump, potser cap d’elles, o una combinació de diverses. Però ja dubto fins i tot que el mateix Trump sàpiga el que vol. Potser és víctima del seu narcisisme, de creure’s la seva pròpia mentida, segons la qual el món roba als EUA, de creure’s que ell ho pot arreglar, i va anunciant mesures i aturant-les a cop d’inspiració, xutant la pilota endavant sense cap pla econòmic, un qui dia passa any empeny a l’espera que la lògica dels fluxos comercials i la bona voluntat de la majoria de països acabi posant les coses al seu lloc i tot torni a rutllar. I, llavors, posar-se la medalla. Ben mirat, potser aquest no-pla sigui el millor dels plans per al futur de l’economia mundial.