Catalunya és, ha estat i serà sempre una terra d’acollida. Tenim la grandíssima sort de ser un país d’adhesió, una terra d'oportunitats i de convivència. I les xifres així ho constaten. El 65,8% de la població catalana és immigrant o descendent d’immigrant, ja sigui fruit de l’emigració d’altres parts d’Espanya, ja sigui de l’emigració internacional. En conclusió, la migració del segle XXI ha portat 1,5 milions de persones a Catalunya, enfront de les 200.000 procedents del creixement natural.

Aquests dies ha aflorat de nou la polèmica entorn del repartiment de menors migrants. I ho ha fet amb tanta virulència que, fins i tot, ha provocat la trencadissa d’alguns governs autonòmics per desavinences en aquesta matèria. Perquè aquest és un debat que cal abordar més enllà d’aquest moment en qüestió. No es tracta d’un assumpte polític ni territorial, sinó d’un drama humanitari al qual Europa en la seva globalitat ha de donar resposta, siguin quines siguin les ideologies o els colors. Cal, tant sí com no, una profunda reforma legislativa que respongui de forma conjunta a un fet que, mal que ens pesi, lluny d’aturar-se, es perllongarà en el temps.

El repartiment de menors no acompanyats proposat pel govern central no té en consideració l’esforç real de Catalunya, que n'acull 2.369

És de vital importància que la qüestió de l’arribada dels menors estrangers no acompanyats a la Unió Europea es tracti amb regularitat i naturalitat, sense temor a pronunciar-s'hi i amb la voluntat de plantejar solucions reals i palpables, precisament perquè aquests joves immigrants són sovint l’origen de molts conflictes socials, de convivència i d’ordre públic arreu del territori europeu. Menors que, tot sigui dit, en la immensa majoria dels casos no troben una vida digna a casa nostra, entre nosaltres, amb prou feines sense oportunitats de tenir el futur que havien somniat, perquè són víctimes de màfies que controlen tot el sistema de fluxos migratoris des de l'origen fins a l'arribada a territori europeu. Per tant, cal abordar no tan sols el cost del seu manteniment sinó quines són les mesures adequades en termes de prevenció, protecció i suport al retorn als seus països d’origen.  

Avui, i això és una realitat, Catalunya es troba immersa en una de les pitjors crisis migratòries viscudes en dècades. El Govern ja ha manifestat públicament la seva inquietud per l'enviament de més menors no acompanyats al territori, a l’empara de l'actual acord bilateral entre els governs canari i espanyol pel repartiment d'immigrants entre les diferents comunitats autònomes. I és natural. Segons fonts del departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya, encapçalat pel conseller Carles Campuzano, l’any 2023 Catalunya va rebre poc més de 2.000 menors estrangers no acompanyats (altrament coneguts com a “menas”), una xifra substancialment superior als 33 que s'havien previst d’inici. I el drama de tot plegat és que per poder atendre’ls o acollir-los, el Govern català rep aproximadament uns dos milions d'euros de l'Estat, si bé segons càlculs de l’executiu català, el cost real que Catalunya destina a l’atenció d’aquests menors supera els 100 milions d’euros. El repartiment proposat pel govern central no té en consideració l’esforç real català, que acull 2.369 joves migrants sols menors d’edat, mentre que el Ministeri només en comptabilitza 1.417.

Catalunya ha de poder decidir els fluxos migratoris i posar fi al descontrol en la gestió dels menors migrants

No es tracta, en cap cas, d’atiar el discurs de la insolidaritat. Catalunya ha de poder decidir els fluxos migratoris i posar fi al descontrol en la gestió dels menors migrants. La situació de saturació de les infraestructures de les Canàries té lloc d’igual manera a casa nostra. En dades, fins al 30 de juny d’aquest 2024, la DGAIA va comptabilitzar 2.369 menors estrangers tutelats al nostre país, enfront dels 1.474 reconeguts pel govern de Madrid. En definitiva, la DGAIA està tensionada. I això té múltiples explicacions, entre elles que molts joves que d’inici són registrats en altres comunitats, acaben desplaçant-se a Catalunya, ja sigui perquè hi tenen algun vincle familiar o algun conegut, ja sigui perquè es troba de camí cap a França, ja sigui perquè saben que tindran més suport que en altres regions, començant pel seguiment fins que assoleixen els 23 anys d’edat. Però la distribució dels adolescents que arriben a les Illes Canàries és una ínfima part del total d'expedients d'acollida que s’obren any rere any des de Catalunya, d’aquí la necessitat imperativa de reformar el sistema en la seva integritat i plantejar seriosament un millor finançament de l'Estat.

Una cosa, però, és clara. Si realment a tots ens preocupa tant l'arribada de menors migrants no acompanyats, no seria hora de pensar en un repartiment més equitatiu dels recursos que permeti a aquests joves seguir la seva vida al seu país d'origen, al costat de les seves famílies i amb un projecte de futur viable?