La meva enhorabona i reconeixement a càntabres i asturians. La confirmació que podran viatjar gratis amb tren durant almenys tres anys pel retard en el lliurament dels nous combois que els han promès, em genera certa enveja, per què ho hauria de negar. La sobreactuació del president càntabre per denunciar aquest "desastre", aquest "nyap enorme", "majúscul", el "més greu" que s'ha vist en política en quaranta anys, aquest episodi "berlanguià" digne del dia dels Sants Innocents, ha tingut per fi la seva recompensa i el govern espanyol no ha tingut més remei que tapar-li la boca amb aquest concepte que tot ho pot a Espanya: gratis.

Bé, relativament gratis, perquè la factura de la destrossa en realitat la pagarem entre tota la resta a tant per cap. Els presidents ofesos, Miguel Ángel Revilla i Adrián Barbón, han xifrat en 15 i 24 milions d'euros, respectivament, l'estalvi total per als seus governats. Per no esmentar l'ampliació de la comanda inicial, que frega els 200 milions d'euros, per passar de 31 a 38 trens de Rodalies que en total rebran les dues comunitats.

Els recursos sortiran dels Pressupostos Generals de l'Estat i s'habilitaran en forma de transferències anuals a aquestes dues comunitats per compensar la falta d'ingressos. Aquest cost sobrevingut haurà de sortir de retallar altres partides, davant de la qual cosa només es pot esperar que al final la broma no la paguin els de sempre, perquè la llista de presidents ofesos per retards, promeses incomplertes i inversions per sota de la mitjana és infinita. De fet, ni un dia van tardar els governs populars de Galícia i Castella i Lleó a aixecar la mà per recordar a la ministra Raquel Sánchez que ells també esperen trens nous i exigir-li igualtat de tracte. A Revilla i a Barbón cal reconèixer-los, amb tot, la seva habilitat per aprofitar l'oportunitat del moment amb un bon cop d'efecte a les portes de la campanya electoral, amb els caps dels presidents de Renfe i Adif com el seu gran trofeu.

Em pregunto què hauria passat si aquesta crisi no hagués esclatat tres mesos abans de les autonòmiques del 28-M. Perquè, si l'argument per justificar la compensació a càntabres i asturians són els dos anys de retard en el lliurament dels seus nous trens, els valencians, catalans, andalusos i murcians tindríem motius de sobra per rebre una compensació similar per la vergonyosa demora en l'acabament del Corredor Mediterrani d'alta velocitat.

Salvant les distàncies, en ambdós casos parlem d'una anomalia en el desenvolupament d'infraestructures bàsiques que dia a dia pateixen els usuaris. D'acord que en el cas del Corredor Mediterrani no hi ha el component còmic propi d'uns trens que no caben pels túnels, però que les principals ciutats de l'arc mediterrani encara triguin anys a estar completament interconnectades en alta velocitat sí que té certs aires dramàtics.

Perquè mentre acabem de commemorar els quinze anys d'entrada en servei d'aquest flamant AVE que permet viatjar entre Madrid i Barcelona en dues hores i mitja, les regions que travessa el corredor mediterrani encara no tenen certesa sobre quan arribarà el moment de disposar d'una connexió ferroviària d'acord amb el seu pes econòmic i poblacional en el conjunt del país.

Gràcies a les revisions que l'Associació Valenciana d'Empresaris (AVE) fa semestralment, sabem que el termini promès del 2025 tampoc no es complirà i que, en el millor dels casos, el tren d'alta velocitat des d'Almeria fins a la frontera francesa no serà operatiu almenys fins al 2026. Dit d'una altra manera, Revilla i Barbón probablement tindran els seus Rodalies abans que el corredor mediterrani estigui completament acabat. Mentrestant, càntabres i asturians hauran viatjat gratis subvencionats per la resta de comunitats autònomes, però a la vora del Mediterrani continuarem patint un càstig en forma d'infraestructura que no està a l'altura d'una àrea que concentra la meitat de la població del país i el 45% del PIB.

És de sobres conegut que el disseny radial de les infraestructures a Espanya ha prioritzat les inversions per interconnectar la capital en alta velocitat amb tots els racons d'Espanya a costa de relegar altres interconnexions transversals com l'eix mediterrani o el cantàbric. Tot el que no fos passar per Madrid podia esperar i això no ha fet més que consolidar el paper concentrador de la capital com a aspirador de recursos a costa de descapitalitzar de talent i riquesa la perifèria.

Tenint això en compte, per què no es pot aspirar a alguna mesura de compensació o reequilibri. La resolució de la crisi dels túnels demostra que si es vol, es pot. Però em temo que per als usuaris del Corredor Mediterrani això és gairebé ciència-ficció. Perquè, encara que estaria plenament justificat, també ho està el fons transitori d'anivellament que la Comunitat Valenciana, Andalusia o Múrcia reclamen per igualar el seu finançament per habitant al de la mitjana de la resta de comunitats autònomes i, tanmateix, els hi neguen sistemàticament. Organismes com Fedea destaquen que els més de 700 euros de distància en finançament per habitant que actualment existeixen entre càntabres i valencians són "difícilment justificables" i haurien de compensar-se de manera temporal mentre es reforma el finançament autonòmic. En aquest cas, parlem de recursos per mantenir obertes escoles i hospitals, res a veure amb la facècia dels trens que no entren als túnels, però els fets demostren que el que surt més rendible és triar el moment oportú d'explotar el greuge.

Pensar que Ximo Puig farà un Revilla al govern espanyol amb el tema del Corredor o el finançament autonòmic és com allò dels trens del primer encàrrec per a Cantàbria, no té cabuda enlloc. La pròxima legislatura hauria de ser la de l'aprovació de la nova llei de finançament de les comunitats autònomes  i, si es compleix el que s'ha promès, de la inauguració del Corredor Mediterrani complet des d'Almeria a França. Això sí, sempre que algú no cometi un error que, oportunament explotat pel president de torn, suposi un altre reequilibri de prioritats a pagar entre tots.