El nou Impost Especial sobre envasos plàstics no reutilitzables ha entrat en vigor amb data 1 de gener de 2023, amb molts dubtes sobre la seva gestió tributària, i amb la indústria del plàstic i de l’alimentació alertant d’algunes conseqüències econòmiques per als sectors més afectats. Mentre, des del Govern central, s’espera recaptar uns 800 milions d’euros aquest any amb d’aquesta nova taxa que gravarà amb 0,45 euros el quilo de plàstic no reciclat que s’utilitzi en la fabricació d’envasos plàstics, les làmines termoplàstiques per produir envasos i els materials de tancament dels envasos -film, taps, adhesius-, així com sobre la importació i l'adquisició intracomunitària d'envasos i materials no reciclats.
Però els fabricants asseguren que, tot i que segons diuen la indústria ha pres consciència de la necessitat de fomentar la reducció de l’ús de plàstics i potenciar l’economia circular i la sostenibilitat, hi ha preocupació per la important pèrdua de competitivitat que implicarà per a la indústria espanyola respecte a la resta de països comunitaris que no contemplen la posada en marxa d’un impost d’aquestes característiques. De fet, l’únic país que estava decidit a fer-ho, Itàlia, es va tirar enrere. Si més no, cal tenir en compte iniciatives com les que s’han dut a terme a França per la llei contra el desaprofitament alimentari i on, des de 2022, està prohibit el sobreenvasat amb plàstic de fruites i verdures als supermercats i, des d’aquest 2023, ha prohibit que la restauració faci servir envasos d’un sol ús. Espanya, doncs, s’ha quedat sola a l’hora de traslladar les directives europees 2018/851 i 2019/904, relatives a la reducció de l'impacte dels productes de plàstic d'un sol ús. Segons les dades de la Comissió Europea, cada ciutadà europeu rebutja 177 quilos d'envasos a l'any, xifra que suposa mig quilo al dia.
La Federació Espanyola d'Indústries d'Alimentació i Begudes (FIAB) ja ha advertit que el gravamen tindrà un impacte directe al voltant de 690 milions d'euros per a les companyies del sector en un context “com l’actual amb costos energètics inassolibles i amb un repunt de la inflació. També esmenten a l'alça, i caldria sumar-hi el de la Responsabilitat Ampliada del Productor, de compliment obligat per a tots els fluxos d'envasos, que recau sobre els mateixos fabricants la responsabilitat operativa i econòmica de l'administració dels residus que generen els seus productes en col·locar-los al mercat i que, segons FIAB, pot suposar una altra càrrega d'uns 1.150 milions d'euros.
Per la seva part, l’Associació Espanyola d’Industrials del Plàstic (ANAIP) i la seva homòloga Associació d’Indústries del Plàstic de Catalunya (AIPC) han alertat del gran abast d’afectació i els alts costos de gestió administrativa que comportarà per a les empreses, especialment per a les importacions de productes comunitaris, ja que les empreses no tenen manera d’obtenir dels seus proveïdors estrangers la informació relativa a la naturalesa del plàstic dels seus envasos i embalatges i el seu pes. Per tant, no afectarà tan sols a les empreses del sector del plàstic. A la pràctica, serà difícil trobar a una empresa del sector secundari que no es trobi sotmesa a aquest impost pel simple fet d’adquirir fora del territori espanyol qualsevol classe de mercaderia que vingui embalada amb plàstic no reciclat i que aquest suposi més de 5 kg al mes. A més, l’impost formarà part de la base imposable de l’IVA, el que implica que a cada transacció l’IVA es calcularà sobre una base cada cop més alta, “inflada” en cada pas per l’impost.
Els països europeus “s’han d’adaptar a aquesta directiva”, manifesta Albert Farrés, assessor en fiscalitat mediambiental de la Cecot, “però no només ha generat moltes crítiques sinó que ara que ja ha entrat en vigor es mantenen molts dubtes sobre la seva correcta gestió tributària”. La seva liquidació mensual o trimestral -que controlen les duanes si és una importació extracomunitària, però que és especialment complexa si es tracta de compres intracomunitàries- contempla moltes especificitats -on es compra, què es compra, per a què serveix el producte- i abasta tota la cadena de valor -des d’un envàs de producte al film d’embalatge d’un palet-. “Per tant, és un impost complex, que no està harmonitzat, i que tributàriament no està ben resolt pel que fa a la seva gestió i liquidació”, afegeix Albert Farrés.
Des de la plataforma estatal EsPlásticos -que agrupa totes les veus del sector del plàstic a Espanya- es va apercebre al Govern central que posava en risc moltes petites i mitjanes empreses. EsPlásticos recorda que el teixit empresarial dedicat a aquesta activitat el configuren més de 3.000 empreses, el 98% d’elles pimes i micropimes, que donen treball a més de 80.000 persones i que tenen un escàs poder de negociació amb els seus proveïdors i clients (grans empreses envasadores i de distribució). Segons l’última radiografia del sector dels plàstics, elaborada per EsPlásticos, aquesta activitat genera una xifra de negoci anual de més de 31 000 milions d’euros, representa el 2,7% del PIB espanyol, el 21% de la indústria manufacturera -3.000 empreses- i aporta més de 1.500 milions d’euros a les arques públiques.
El sector també evidencia que, tot i els avenços tecnològics, ara mateix no hi ha alternatives suficients al plàstic per poder envasar segons quin tipus de productes alimentaris amb les degudes condicions de seguretat i conservació.