Armand Puig i Tàrrech (la Selva del Camp, 1953) és prevere, doctor en Ciències Bíbliques i president de l’Agència de la Santa Seu per a l’Avaluació i Promoció de la Qualitat a les Universitats i Facultats Eclesiàstiques. A més de tot això, també és escriptor, autor de llibres com Jesús. Un perfil biogràfic (2004) i La Sagrada Família segons Gaudí (2010), una faceta professional que ara reprèn amb la biografia Antoni Gaudí, vida i obra (Pòrtic, 2024, i també en castellà a Arpa Editores), un llibre en que l’autor fa un recorregut de la trajectòria vital i artística de l’arquitecte centrada en un fet que per a Puig és determinant, la fe: “L'eix vertebrador de la seva acció, de la seva activitat, de la seva obra, era la fe cristiana”, afirma sobre Gaudí.
Sota aquesta premissa, Puig demostra la relació entre fe i obra a partir del simbolisme de Gaudí, evident en els seus edificis religiosos, però també en els seus edificis de caràcter civil. “La Pedrera és una Sagrada Família en versió pisos”, afirma convençut, i ho demostra a través del llibre, on recorda que la Casa Milà del passeig de Gràcia havia d’anar coronada amb un grup escultòric de quatre metres d’altura de la Mare de Déu amb l’Infant Jesús -que finalment no es va fer-, o que la Casa Batlló, encapçalada per una creu de quatre braços, simbolitza el triomf de la fe i el bé sobre el mal. Tot això el porta a afirmar, amb seguretat, que “la Pedrera és un gran altar a la Mare de Déu i la Casa Batlló és un himne a Jesucrist”.
Primer de tot, senyor Puig, què l'impulsa a escriure una biografia d'Antoni Gaudí?
Gaudí per a mi és un personatge familiar, perquè un servidor va néixer a la Selva del Camp, que és un poble que hi ha a set quilòmetres de Reus, i Gaudí va néixer a Reus. Des de sempre he tingut una afinitat d'àmbit amb el personatge. Però, de fet, un servidor és biblista i no m'havia interessat mai pel tema Gaudí fins que el 2010, arran de la consagració de la basílica pel papa Benet XVI, vaig entrar a la Sagrada Família, vaig començar a interessar-me per la Sagrada Família sense que ningú em digués res. Al final, va resultar que em va començar a enganxar. I la Sagrada Família enganxa perquè és un edifici tan singular, en tants aspectes, que llavors des de la Sagrada Família passes a altres obres de Gaudí i passes al mateix Gaudí. Aquesta biografia és el punt final d'un recorregut d'itinerari personal, que té encara un altre llibre segurament posterior, però que representa una excursió interior de diàleg amb una persona que jo he provat d'entendre des de la seva singularitat.
Una constant del llibre és la fe religiosa de l'obra de Gaudí. Vostè, en la seva condició de prevere, és una vinculació que ha necessitat buscar?
Al marge de la meva identitat com a prevere que soc, em semblava que en Gaudí l'eix vertebrador de la seva acció, de la seva activitat i de la seva obra, era la fe cristiana. Això és menys clar al començament de la seva vida i es va aclarint fins a arribar a un esclat final, que és quan durant dotze anys ell dedica a la Sagrada Família totes les seves energies, com els antics constructors d'esglésies i catedrals. De quina manera articula la fe la vida de Gaudí? Ho fa, sobretot, a través de la litúrgia. La litúrgia no és plàstica perquè són persones que es mouen, però té una dimensió estètica evident. I Gaudí és molt sensible a aquesta dimensió estètica de la litúrgia. És fascinant perquè Gaudí no ha anat mai a cap classe de teologia, però, on aprèn tot això? En la litúrgia realitzada i en llibres com el Caeremoniale Episcoporum, o L'Annee liturgique de Dom Gueranger. Aprèn a fer d'arquitecte però és autodidacte i seguidor de diverses persones com el bisbe Grau, el bisbe Torres i Bages i el bisbe Campins pel que fa a la litúrgia, que és la dimensió simbòlica.
Una cosa que sobta, i reconec que ho he descobert en aquest llibre, és que fins i tot una obra civil com la Pedrera havia d'anar coronada amb un conjunt escultòric que al final no es va fer. Gaudí sempre té aquest detall religiós en totes les seves obres, encara que no ho sembli?
Exacte, no ho sembla. Un mira la Pedrera i queda fascinat perquè allò és una gran obra, però és que allò és un gran altar a la Mare de Déu. Quan un mira la Casa Batlló, queda fascinat perquè hi ha aquells mosaics, aquells colors, aquells blaus, aquells vermells, però allò és un himne a Jesucrist vencedor del mal, que és el drac allà dalt que no té ull i que té una espinada enorme. Per tant, l'obra civil és civil entre cometes i l'obra religiosa integra elements també profans. Per exemple, a la Sagrada Família, a dalt de tot, hi ha dotze cistells de fruita enormes, són els productes del Camp de Tarragona que ell posa aquí i que, en definitiva signifiquen els fruits, les bones obres que els cristians hem de donar. O sigui, la fusió profà-sacre en Gaudí és magnífica. No són dos mons separats, són dos mons intercalats.
Gaudí era bastant intractable perquè tenia mal geni i ell reconeixia que al mal geni no l'havia pogut vèncer"
Al llarg de l'escriptura d'aquest llibre i la investigació pertinent, ha acabat fent-se amic d'Antoni Gaudí? Li ho pregunto perquè veig que una altra constant de la seva trajectòria és l'amistat amb persones que li fan de mecenes o li encarreguen obres. Parlem d'Eusebi Güell, parlem del bisbe Grau, el bisbe Campins, i quan aquestes persones moren es trenca la relació amb aquelles obres que s'estaven fent. No sé si Gaudí era una mica intractable...
Gaudí era bastant intractable perquè tenia mal geni i ell reconeixia que al mal geni no l'havia pogut vèncer. Però alhora era molt personal. En Gaudí feia l'obra quan tenia a l'altra banda una persona que li donava suport, que l'entenia, que li donava allò que ell necessitava. Per això quan moren aquests personatges, Campins i Grau, llavors se sent indefens. També perquè els que envoltaven aquests personatges eren inferiors. Eren gent que no tenien l'altura necessària per entendre el que passava allà. I, per exemple, els canonges d'Astorga no van estar al seu lloc i els canonges de Mallorca bastant tampoc. Gaudí era molt sensible i quan se sentia rebutjat, desapareixia del mapa. Que és el que va passar a Astorga i a Mallorca, i a Reus amb el Santuari de la Misericòrdia va passar una cosa semblant.
Una altra qüestió és el fet que bona part dels seus arxius es van cremar l'any 1936. Com valoraríem avui en dia Gaudí si no s'haguessin cremat aquests arxius?
Tindríem més certeses sobre coses que intuïm que són així, per exemple, els papers cremen, les maquetes de guix no van cremar, les van esmicolar. Però les vam poder reconstruir als anys cinquanta amb un esforç ímprobe i terrible que cal agrair a aquella bona gent que, en un context desgraciat en tots els sentits, van ser capaços de servar la memòria d'allò que havia de ser i que serà després la Sagrada Família, la seva continuació. Els arxius cremen, però allò que es perd és el que nosaltres, amb garanties, hem pogut intentar reconstruir. Evidentment que tindríem més elements a mà. Per exemple amb el tema campanes. Gaudí fa un estudi sobre les campanes de la Sagrada Família. Aquest estudi es perd, es crema. Hi ha una tesi doctoral sobre les campanes. Com l'han pogut fer? A còpia d'anar buscant per aquí i per allà elements, elements, elements, elements, i reconstruir allò que podia ser l'estudi sobre les campanes. La pregunta típica, el que fan a la Sagrada Família és Gaudí o no és Gaudí? La resposta és: és Gaudí perquè tenim suficients elements per a poder afirmar que és Gaudí, si bé en tindríem més si no s'hagués cremat l'obrador. Gaudí va dir, els meus successors continuaran la construcció i cadascú ho farà de la manera que pugui i sàpiga. Mai cap catedral s'ha fet amb la mateixa gent. Santa Maria del Mar és de les poquíssimes grans esglésies que en 50 anys es va fer. Però bé, 50 anys a l'època volia dir que es va fer en dues generacions, o dues i mitja. I la Sagrada Família és evident que des de 1881 fins ara, l'hem anat fent.
Què ha descobert vostè d'Antoni Gaudí?
He descobert l'autenticitat del personatge. És un home d'una sola peça. Un pagès del Camp de Tarragona, de manera de fer i alhora de manera de ser, de manera de construir la seva arquitectura. És un gran estudiós de l'arquitectura de les diverses generacions des dels egipcis, grecs, bizantins i el gòtic i també amb picades d'ullet al barroc i als temps més moderns amb el japonès i el britànic, o sigui Gaudí és un arquitecte total, ell dialoga amb tothom. Ara, com els grans només saben fer, agafa el que li sembla per fer la seva síntesi i per fer la seva creació, la seva creativitat és exuberant perquè es mou amb un coneixement de causa que és molt únic.
Sovint Gaudí diu que la seva arquitectura és un millorament del gòtic. És un estirabot o s'ho creu?
S'ho creu, s'ho creu totalment. En el fons Gaudí estava convençut que podia fer un pas més enllà. Ell coneixia perfectament les catedrals gòtiques. No havia fet viatges, no va viatjar mai, només va anar a les Castelles per Astorga i alguna cosa més, i després va anar a Tànger, probablement. Però la resta res. Mai no va ser a Roma, mai no va anar a Atenes, res. Però era un estudiós de biblioteca, i les catedrals, les mesures, les tècniques constructives, les coneixia perfectament. I ell, que vivia a l'època del neogòtic, perquè Barcelona està plena de neogòtics, ha de dialogar amb el gòtic per raons culturals òbvies. Però després resulta que aquest diàleg amb el gòtic es converteix en un solo a propòsit del gòtic i en un millorament. El neogòtic fa una recuperació, el que fa Viollet-le-Duc a Notre-Dame, és una recuperació del gòtic. En canvi, Gaudí fa un pas més enllà, i per això la Sagrada Família no és gòtica ni és modernista, és Gaudí. I millorar el gòtic és d'una pretensió extraordinària perquè, naturalment, millorar allò que és el gran estil europeu de cinc-cents anys és molt pretensiós. Però Gaudí tenia un punt prometeic.
També en un altre moment del llibre es reflecteix aquell episodi de l'Antoni Gaudí més polític, quan a Sant Just diu que no vol parlar en castellà. Com és que no va fer política? En algun moment també esmenta que tenia relacions amb la Lliga. Puig i Cadafalch, per exemple, era arquitecte i també va ser polític. Com és que Gaudí, tot i tenir idees polítiques, no va entrar en política?
Li van oferir de ser diputat i va dir que no volia ser-ne, amb la Lliga. El seu referent final era Prat de la Riba, no tant Cambó, eh. Prat de la Riba, aquest era el seu referent real i amb Puig i Cadafalch tenien relacions bones. Gaudí té una frase molt bonica que és jo serveixo Catalunya edificant la Sagrada Família, no m'emboliqueu amb més coses, ja la serveixo. El seu art és un art al servei del país, ho diu clarament. I després, el tema famós de l'Onze de Setembre del 24, a veure, ell, la principal dificultat va ser que no el van deixar entrar a l'església. I ell va dir, escolti, però com que no em deixen entrar a l'església? L'església és un lloc públic, jo puc entrar aquí, i llavors va ser quan li va respondre en català i l'altre el va interpel·lar a propòsit d'això i li diu vostè m'ha de parlar en castellà. Llavors va començar tota la història. Però tant és així que Gaudí, quan aquest episodi s'acaba, que s'acaba en un calabós, llavors hi ha un pobre venedor ambulant andalús que no podia sortir perquè no tenia diners i ell li va pagar els diners. És un episodi d'autenticitat. Representa que la llengua i la persona van juntes. I en això Gaudí era inflexible. Fins i tot en altres ocasions de visites de la casa reial espanyola i tal, el català li sortia sol. No era un punt de vista ideològic, no, era l'expressió natural de la seva autenticitat, i això funciona així. Ell comprava cada tarda La veu de Catalunya a la plaça Urquinaona i s'informava amb un diari que era de catalanista conservador.
En el fons, Gaudí és un personatge que està molt segur de les seves capacitats perquè ja es veu que hi són"
Parlem ara de la Sagrada Família. Primer de tot, la Sagrada Família s'ha menjat una mica l'obra de Gaudí?
Potser sí, perquè és la gran peça, sempre el gran es menja el petit. Però, a veure, la gran obra del Gaudí civil, per parlar així, és la Pedrera, que és una Sagrada Família en versió pisos. Per què? Perquè allà hi ha una potència simbòlica i arquitectònica extraordinària. La Pedrera és la terra, la Casa Batlló és el mar, terra i mar. La Casa Batlló és Jesús, la Pedrera és Maria. Llavors, a la Sagrada Família què hi fa? Gaudí dedica en exclusiva dotze anys de la seva vida i la resta és uns grans èxits amb obres que ell segueix gairebé simultàniament i que fan que aconsegueixi en pocs anys uns resultats enormes. La Colònia Güell és extraordinària. La cripta és fantàstica, però queda sempre que és petita amb relació a la Sagrada Família, que és molt gran, i que és fora de Barcelona i la Sagrada Família és el centre de la ciutat, el centre geogràfic. I la catedral de Mallorca, és colossal el que va fer allà Gaudí. Seguir el que va fer Gaudí allà demostra una vegada més les capacitats d'adaptació. Gaudí era un flexible, no un inflexible, un flexible total. S'adequava al lloc que calia, quan calia i com calia. En el fons, Gaudí és un personatge que està molt segur de les seves capacitats perquè ja es veu que hi són. I, per tant, en aquest sentit la Sagrada Família s'ho menja tot, perquè és emblemàtica, però una cosa que aquest llibre fa és explicar tota l'obra. I en aquest sentit val la pena.
Reprenem una mica allò que parlàvem abans sobre si és fidel l'obra que s'està duent a terme a la Sagrada Família. Li pregunto també específicament per la portalada de la futura façana de la Glòria, l'escalinata i el conflicte amb els veïns. Vostè què creu que s'ha de fer amb tot això?
S'ha de tirar endavant. Gaudí no va fer la Sagrada Família perquè quedés a mig fer. La va fer perquè s'acabés. L'escalinata està més que demostrat el que ha de ser, no hi ha problemes sobre això. Hi ha els croquis fets. Tot està mirat, el que passa és que per desgràcia es va interposar entremig un projecte urbanístic desafortunat i contra la llei. Ja fa anys d'això, però ara hem de poder trobar un punt d'acord, perquè la Sagrada Família representa un patrimoni mundial. O sigui, no podem fer el ridícul.
L'any 26 ve l'any Gaudí, centenari de la mort i el tràgic accident amb el tramvia, i en paral·lel hi ha una proposta per ampliar el llegat reconegut per la Unesco amb altres edificacions de Gaudí que avui dia no tenen aquest reconeixement, com la Casa Bellesguard, l'obra fora de Catalunya, etcètera. Què n'espera vostè de l'any Gaudí?
Les obres de Gaudí, les grans obres, no parlem aquí, per exemple, d'algun xalet al Catllaràs, etcètera, parlem de les grans obres, necessiten un reconeixement perquè totes elles funcionen de la mateixa manera. És a dir, gran projecte, gran repensament del tema, gran execució, i quan no estan acabades és perquè hi ha hagut alguna interferència que l'ha fet insalvable. A mi em sembla que cal declarar l'obra de Gaudí patrimoni de la humanitat, és evident.
Per acabar, hi ha un parell de projectes que s'han atribuït a Gaudí, que vostè no especifica en aquest llibre, que són l'hotel de Nova York i el jardí del psiquiàtric de Sant Boi. Vostè descarta que siguin de Gaudí?
Vinc del món bíblic i quan una cosa no està aclarida del tot, doncs no ho està. Relatiu als dos projectes, el jardí de Sant Boi i aquest projecte d'hotel a Nova York, jo no he trobat suficients suports en les fonts per a poder discutir la seva atribució a Gaudí. Per tant, m'ha semblat que l'argument ex silentio anava molt bé. O sigui, no ho dius i ja està. Però penso que, com que no hi ha suficients suports documentals, doncs val més deixar-ho en suspens esperant que potser sortiran, perquè jo no descarto res. O sigui, surt un dia en alguna biblioteca, un calaix de sastre, no sé on? Llavors, parlem-ne.
Entrevista sencera: