Avui, 25 de juliol, es compleixen 25 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. L'esdeveniment, que va marcar el present i el futur de la capital catalana, va transformar la ciutat de portes endins i a més va posar Barcelona al mapa mundial.
Per celebrar aquest 25è aniversari, hem recollit trenta noms propis que van marcar l'esdeveniment, amb l'objectiu de fer un viatge en el temps fins a l'estiu de 1992. Després del primer volum i del segon, arriben els deu últims noms propis (i no per això, menys importants).
I: Iugoslàvia
Un altre dels efectes de la caiguda del bloc soviètic va ser la dissolució de República Socialista de Iugoslàvia, que va comportar tota una sèrie de guerres a la regió dels Balcans. Els Jocs Olímpics de Barcelona van coincidir amb aquest clima bèl·lic i amb la reconfiguració territorial de la zona.
En els Jocs de 1992, van debutar com a estats independents Croàcia, Eslovènia i Bòsnia i Hercegovina. Per la seva part, els territoris restants sense estatus polític reconegut, com a Sèrbia i Montenegro, no van poder participar amb la bandera iugoslava i van competir en l'esdeveniment esportiu com a Participants Olímpics Independents.
J: Joan Carles I
La Casa Reial espanyola va tenir un especial protagonisme en l'esdeveniment esportiu de Barcelona. Els reis Joan Carles i Sofia van assistir als actes oficials, també en la inauguració i en la clausura.
Juntament amb el Rei i la Reina, l'aleshores Príncep d'Astúries, Felip de Borbó, també va tenir el seu propi protagonisme: va ser el banderer espanyol en la desfilada inaugural.
L'equip olímpic espanyol va comptar amb la participació de l'actual rei d'Espanya, que va competir en la modalitat de soling de Vela. Felip compartia la mateixa tradició que els seus pares: Joan Carles va competir en aquest esport a Munic 1972 i Sofia també va participar amb l'equip de vela grec en les Olimpíades de Roma 1960.
J: Jordi Pujol
Jordi Pujol (1930) va ser president de la Generalitat de Catalunya entre 1980 i 2003, a més de ser el líder de Convergència Democràtica de Catalunya durant 29 anys. Pujol va ser la cara visible del Govern durant les Olimpíades de Barcelona i conformava la tríada política encarregada d'impulsar els Jocs —juntament amb qui era alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, i el vicepresident del Govern, Narcís Serra.
L'expresident Jordi Pujol, l'expresident del Govern Felipe González i l'exalcalde de Barcelona Pasqual Maragall en una fira de presentació el 1991 / EFE
Segons va explicar el mateix Pujol en una entrevista, l'expresident no va dubtar "ni tres segons" que Barcelona es convertís en la seu d'uns Jocs Olímpics. En una reunió amb el llavors president del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch, i l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, van decidir presentar la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics de 1992.
P: Pasqual Maragall
Pasqual Maragall (1941) no només va ser alcalde de Barcelona, sinó que se'l podria considerar l'alcalde dels Jocs Olímpics. El que va ser també president de la Generalitat entre 2003 i 2006 va ser el principal impulsor de la iniciativa.
Maragall va gestionar Barcelona abans, durant i després dels Jocs Olímpics. El seu paper en el desenvolupament i la transformació de la capital catalana es van veure ràpidament plasmats quan va ser nomenat president del Comitè Olímpic Organitzador Barcelona 92 (COOB'92), organització encarregada dels Jocs.
De l'històric alcalde de Barcelona es recorda especialment el seu discurs en la inauguració, en quatre llengües —començant en català— i en el qual es va recordar la llarga voluntat olímpica de Barcelona. A més, Maragall va demanar la pau al bloc comunista, especialment als territoris en guerra de l'Antiga Iugoslàvia.
Maragall va prendre els Jocs com una oportunitat per transformar Barcelona de forma extraordinària, com ja havia passat en les exposicions universals de 1888 i de 1929. Entre els esmentats canvis es troben, a part d'una llarga llista d'equipaments esportius, les rondes de Dalt i Litoral, el Poblenou i la Vila Olímpica, amb la qual Barcelona va recuperar l'accés al mar.
Josep Miquel Abad (1946) va ser juntament amb Pasqual Maragall una de les personalitats polítiques més importants per preparar Barcelona 1992. Abad va ser el conseller delegat del Comitè Organitzador Olímpic (COOB'92). Abad comptava amb una important trajectòria política, primer com a tinent d'alcalde i després com a director general de Fira de Barcelona.
O: Olimpíada Popular, el precedent
Per sorprenent que pugui semblar, Barcelona podria haver estat la seu de les Olimpíades molt temps abans. Tant com 56 anys abans dels Jocs de 1992.
El 1936, Barcelona havia d'acollir la competició esportiva. En el context de l'època, amb grans tensions europees per l'auge dels totalitarismes, la capital catalana es va plantejar fer uns Jocs Olímpics alternatius als que se celebraven aquell any a la Berlín sota el nacionalsocialisme.
Múltiples països i organitzacions de tot el món van començar un boicot contra els Jocs per la deriva de Hitler a Alemanya. I així va néixer la idea de fer una Olimpíada Popular.
Els Jocs havien de celebrar-se entre el 19 i el 26 de juliol de 1936, però com és ben sabut el 18 de juliol d'aquell any un grup de militars va perpetrar el cop d'Estat que va suposar l'inici de la Guerra Civil espanyola. Així doncs, els Jocs mai no van arribar a produir-se.
Barcelona 1992 va aconseguir recuperar l'esperit olímpic de la ciutat, un esperit que es va veure apagat pel totalitarisme espanyol.
P: Peveter
Un dels moments més recordats dels Jocs i especialment de la inauguració va ser l'encesa del peveter. Mai no s'havia encès l'icònic símbol olímpic mitjançant un arquer.
Antonio Rebollo va ser l'encarregat de llançar la fletxa per encendre el peveter que va il·luminar Barcelona durant dues setmanes. Rebollo va saber dues hores abans de la inauguració que era l'elegit per realitzar el tir. Va estar practicant durant setmanes al costat de 200 altres arquers perquè en la inauguració no hi hagués possibilitat d'error.
R: Romà Cuyàs
Romà Cuyàs (1938) és un esportista català i una altra de les peces clau de Barcelona 1992. Cuyàs va començar de jove com a atleta en el Club Natació Barcelona per posteriorment saltar a la directiva de la Reial Federació d'Atletisme. Més endavant, es va posar en primera línia política com a secretari d'Estat d'Esport.
A Cuyàs se'l recorda sobretot per la seva vinculació amb el projecte olímpic barceloní: a part de presidir el Comitè Olímpic Espanyol entre 1983 i 1984, també va formar part de l'executiva del COOB'92 i comissari del Projecte Olímpic Barcelona 1992.
Aquest esportista i posteriorment dirigent esportiu també va tenir un paper important per a la consolidació de la llengua catalana en l'escriptura, per la qual cosa se'l va distingir aquest 2017 amb la Creu de Sant Jordi.
S: Subseus olímpiques
Barcelona va ser sens dubte la protagonista dels Jocs Olímpics de 1992, però també hi va haver altres llocs de Catalunya i fins i tot d'Aragó i el País Valencià que van compartir espai amb la capital catalana i van ser claus per a l'èxit dels Jocs. Concretament, quinze ciutats van comptar amb instal·lacions on es van fer proves olímpiques.
Estadi Olímpic de Badalona / Viquipèdia
Les subseus dels Jocs es van situar a Catalunya, des de l'Àrea Metropolitana fins a l'Alt Urgell, passant pels Vallesos, Baix Llobregat i el Tarragonès, entre altres comarques.
En concret, les subseus van ser Badalona, Banyoles, Castelldefels, Granollers, l'Hospitalet de Llobregat, Mollet del Vallès, Montmeló, Reus, Sabadell, Sant Sadurní d'Anoia, la Seu d'Urgell, Seva, Terrassa, Vic i Viladecans. Fora de Catalunya, Saragossa i València van fer el mateix col·laborant amb l'esdeveniment.
S: Sud-àfrica
Les Olimpíades de Barcelona van suposar la tornada de Sud-àfrica, que feia 28 anys que no podia participar. El Comitè Olímpic Internacional havia expulsat el Comitè Olímpic sud-africà el 1964 per portar el racisme institucionalitzat —apartheid— a l'esport i impedir que els esportistes de color tinguessin l'oportunitat de participar.
Cartell en anglès i neerlandès que indica que la platja és reservada a població blanca.
Quan el país africà va sortir de l'infern de la segregació, després d'unes llargues negociacions, un nou Comitè Olímpic més representatiu de realitat ètnica de Sud-àfrica va permetre la tornada del país als Jocs Olímpics. Aquests jocs eren els de Barcelona 1992.
V: Vitali Sxerbo
Vitali Sxerbo (1972) és un gimnasta bielorús que va destacar especialment en els Jocs Olímpics de 1992. Amb només 20 anys, Sxerbo va aconseguir sis medalles de vuit de possibles: equips, individual, cavall amb arcs, anelles, salt i paral·lels. Tots ors, una fita.
En la competició individual, Sxerbo no va deixar indiferent. Va brillar per sobre dels seus companys, Grigori Misutin i Valeri Belenki, també de l'Equip unificat.
Sxerbo va començar amb només set anys al món de la gimnàstica. Ràpidament, es va veure que era un prodigi en l'esmentat esport i guanyant reconeixement primer a Bielorússia i després en el conjunt de l'URSS.
Amb Sxerbo s'acaba aquest repàs de 30 noms propis per celebrar aquesta efemèride única: els 25 anys de Barcelona 1992.