El passeig de Gràcia de Barcelona acull algunes de les obres més importants del modernisme català, com les cases Batlló i Milà de Gaudí, la Lleó Morera de Domènech i Montaner i l’Amatller de Puig i Cadafalch. Menys conegut, hi ha un altre edifici de tall modernista —en el seu vessant neogòtic— que just ha acabat un llarg període de rehabilitació. De fet, qui hagi passejat els darrers vuit anys per la part baixa del passeig s’haurà acostumat a la presència d’una gran marquesina a la banda Besòs que cobria un edifici en obres i que, després de tant de temps, gairebé formava part del paisatge.
Un cop retirada la marquesina i les bastides, els barcelonins i visitants del centre de la ciutat ja poden gaudir altre cop d’un "nou" edifici modernista, la Casa Pascual i Pons, als números 2 i 4 del passeig de Gràcia. Posar entre cometes l’apel·latiu nou té la seva raó de ser, perquè malgrat que es tracti d’un edifici construït entre 1890 i 1891, la rehabilitació ha estat tan integral que gairebé es tracta d’una construcció nova, això sí, respectant al màxim tot el seu llegat patrimonial. L’estudi d’arquitectura Espinet + Ubach ha estat l’encarregat del projecte per encàrrec de l’asseguradora Catalana Occidente, propietària de l’immoble, que el dedica a lloguer d’oficines. De fet, bona part de l'edifici està ocupat per la multinacional Apple, que té la seva principal botiga a Barcelona davant per davant, al passeig de Gràcia número 1.
Una mica d’història
Sebastià Pascual i Alexandre Pons, que malgrat els diferents cognoms eren familiars, van encarregar a l’arquitecte Enric Sagnier Villavechia la construcció de dues cases residencials que visualment formen un sol edifici. Sagnier, “el cinquè arquitecte del modernisme” segons l’arquitecte Miquel Espinet, que juntament amb Josep Perramon han estat els artífexs de la rehabilitació, va apostar per bastir una construcció que “pivota entre el neogòtic i el modernisme neoclàssic”, amb trets que el singularitzen com els ràfecs que simulen teulades a dues aigües o les dues torrasses amb pinacles de ceràmica. De fet, les dues torrasses mereixen un comentari a banda, perquè en durant l’època daurada de les remuntes porciolistes van ser desmuntades amb la intenció de fer créixer l’edifici, però l’operació es va aturar i van ser recuperades posteriorment.
Sagnier, que entraria al top 5 del modernisme després de Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Gaudí i Jujol —segons l’ordre esmentat per Espinet—, és també l’arquitecte amb més obra a Barcelona, amb 482 edificis al seu nom, molts dels quals de caràcter monumentalista, com la Duana del Port, el Palau de Justícia, el temple del Sagrat Cor del Tibidabo, la Casa Arnús i la seu de la Caixa de Pensions a la Via Laietana. L'arquitecte va triar per a aquest edifici situat al passeig de Gràcia, amb façanes també a la ronda de Sant Pere i el carrer Casp, un estil sobri, marcat per la netedat de les façanes i l’ornamentació d’estil medievalitzant.
Construït en el període 1890-91, va ser objecte d’una primera rehabilitació entre 1982 i 1984, a càrrec dels estudis Martorell-Bohigas-Mackay i Espinet + Ubach, i aquest segon estudi ha estat l’encarregat de fer ara una segona rehabilitació molt més profunda, entre els quals es va incloure la construcció d’un aparcament soterrani de cinc plantes amb rampa helicoidal que, això sí, es va cobrar com a víctima la cèlebre cafeteria Bracafé del carrer Casp, situada on hi ha ara l’accés al pàrquing. La rehabilitació, a més, ha permès guanyar més de 600 metres quadrats gràcies a la substitució de les gruixudes parets de càrrega interiors per pilars.
“S’hauria de poder visitar”
L’edifici, que ja torna a estar plenament operatiu, està dedicat al lloguer d’oficines i manté als baixos alguns locals comercials. Ara bé, tot i que des del carrer es pot gaudir de la façana en tota la seva amplitud, de moment no està previst que s’ofereixin visites a l’interior, per bé que, preguntat per elNacional.cat per aquesta possibilitat, Espinet apunta que “s’hauria de poder visitar”. Ara com ara, la seva utilització com edifici d’oficines no sembla afavorir les visites, tot i que no seria descartable obrir la Casa Pascual i Pons en el context de festivals d’arquitectura com el 48 Open House o incloure-la en una “ruta Sagnier” ja existent.
En tot cas, Espinet, que defensa que els edificis “no s’han d’enderrocar, sinó rehabilitar”, ha pogut dur a terme, juntament amb Perramon, un híbrid de rehabilitació en la part més patrimonial i nova construcció en la resta, incloent-hi l’aparcament —que no cobreix tota la planta de l’edifici, ja que just en una part hi passa l’L4 del metro. L'edifici constava de 12.772 m² i 6 plantes sobre rasant en començar el projecte. Després de la rehabilitació, s'han aconseguit 12 plantes —5 d’elles en soterrani— i una superfície total de 19.405 m². I per sobre de tot, recuperar una obra que no es mereix passar desapercebuda malgrat ser a prop dels gegants del modernisme del mateix passeig de Gràcia.
Un llibre recull l’obra més moderna d’Espinet + Ubach
Coincidint amb la finalització de la rehabilitació de la Casa Pascual i Pons, s’ha publicat E + U, últimas obras y proyectos (ACTAR, 2023), el llibre que recull la tasca d’aquest estudi d’arquitectura durant els últims 15 anys d'activitat en quatre grans apartats: edificis públics, habitatge social, grans rehabilitacions i la seva particular experiència a Colòmbia. El llibre recull el període 2007-2022, és a dir, a partir de la crisi que va patir la construcció i en què l’estudi ha produït catorze obres, algunes encara sense acabar. El llibre es presentarà de manera oficial aquest dijous, 23 de febrer, al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC).
