L’any 1888 està marcat amb lletres d’or a Barcelona. Aquell any es va celebrar l’Exposició Universal, que va ser un gran revulsiu per a la ciutat. Es tractava del primer gran esdeveniment que va situar la capital de Catalunya al mapa mundial -com ho faria posteriorment l’Exposició Internacional del 1929, el Congrés Eucarístic del 1952, els Jocs Olímpics del 1992 i, a la seva manera, el Fòrum de les Cultures del 2004-. L’epicentre de l’exposició va ser el recinte resultant de l’enderroc de la fortalesa de la Ciutadella, on hi ha el parc del mateix nom i on es van mantenir alguns edificis, com l’Arsenal, actual Parlament de Catalunya, o se’n van construir de nous, alguns dels quals encara romanen, com el Castell dels Tres Dragons i l’Hivernacle. Amb tot, la majoria de pavellons van desaparèixer un cop acabada l’exposició.
Ara bé, tot i que molts pavellons no passaven de ser espais multifuncionals sense especial valor, és cert que l’exposició del 1888 va suposar un moment d’eclosió constructiva que ens ha deixat com a herència obres com les que van sobreviure al parc de la Ciutadella o l’Arc de Triomf, que era la porta d’entrada al recinte expositiu. Amb tot, també van ser molts els edificis construïts expressament per a l’exposició que posteriorment van ser enderrocats, un costum habitual de l’època -recordem que l’any següent, el 1889, es va construir a París la Torre Eiffel, un reclam de l’Exposició Universal d’aquell any a la capital de França que també havia d’anar a terra-.
Entre aquests edificis construïts amb motiu de l’exposició del 1888 i posteriorment desapareguts i que mereix un lloc d’honor en una eventual guia de la Barcelona perduda, es trobava l’Hotel Internacional, un establiment hoteler amb una singularitat molt específica: va ser construït en menys de dos mesos, en concret, en 53 dies, i va gaudir d’una vida breu, ja que va ser enderrocat poc després de finalitzar-se l'exposició del 88. Un detall gens menor, a més, és que va ser edificat per l’arquitecte Lluís Domènech i Muntaner, el qual dues dècades més tard esdevindria el gran exponent del modernisme barceloní, autor del Palau de la Música Catalana i de l’Hospital de Sant Pau, a més de la Casa Navàs de Reus.
L’Hotel, construït al port de Barcelona, va ser concebut com una obra efímera destinada a acollir els visitants més notables de l’exposició -es calcula que tot el certamen va suposar l’arribada de més de 400.000 visitants d’arreu del món-, als quals se’ls volia oferir un establiment amb tots els requisits de luxe de l’època i que serviria per complementar l’oferta hotelera del moment. El resultat constructiu va ser una obra monumental, “una planta rectangular de 150 metres de llarg, 35 d’ample i 24 d’alt, amb una superfície construïda de 5.250 m² repartida entre la planta baixa, l’entresol i tres pisos, més quatre torres cantoneres amb un pis més d’alçària i coronades amb cúpula”, segons recullen Raquel Lacuesta Contreras i Xavier González Toran a l’obra El modernisme perdut. La Barcelona antiga (Editorial Base, 2013).
Un ‘time-lapse’ frenètic
Els tempos de construcció enlluernarien qualsevol, fins i tot 130 anys més tard: el 5 de desembre del 1887 van començar les obres, amb un exèrcit de més de 800 obrers que, a partir de gener treballaven les vint-i-quatre hores del dia, en tres torns de matí, tarda i nit, aquest últim amb l’ajuda de potents focus. El 14 de febrer la construcció es va donar per acabada per començar a treballar en els acabats dels interiors, que constaven de 600 habitacions més 30 apartaments. El 5 d’abril es va inaugurar oficialment i els primers hostes es van poder instal·lar el 12 del mateix mes, només quatre dies després de l’inici de l’exposició. Si en aquella època s'hagués pogut fer el que ara anomenem un time-lapse, hauria estat un dels més sorprenents i frenètics de la història.
Ara bé, l’hotel va ser víctima de la rapidesa amb que va ser construït. Segons relata Josefina Romero al llibre Hotels de Barcelona (Albertí Editor, 2024), “la rapidesa en la construcció va provocar alguns problemes en les instal·lacions, fet que la revista satírica L’esquella de la Torratxa va aprofitar per fer nombrosos acudits”. En tot cas, malgrat la magnificència de l’aspecte, l’espectacularitat de la construcció i el fet que no es van estalviar detalls decoratius com els més de 1.000 panells esgrafiats, l’edifici estava pensat, ja de sortida, com a efímer, i per això els mateixos materials utilitzats no tenien prou qualitat per a una obra duradora. A més, en comptes de fonaments es va optar per assegurar l’obra amb una malla metàl·lica, que tot just garantia una estabilitat temporal, però no perenne.
El lloc on es va edificar ja comprometia la permanència de l’Hotel, en terrenys del Port guanyats per l'enderroc de la muralla de Mar
Així mateix, Cal tenir present que el lloc on es va edificar ja comprometia la permanència de l’Hotel. Estava situat al que ara és el passeig de Colom, als terrenys guanyats després de l’enderroc de la muralla de Mar i que, segons Lacuesta i González van ser “cedits temporalment per la Junta d’Obres del Port de Barcelona”. La ubicació correspon aproximadament a l’espai que actualment ocupa el Moll de la Fusta -Moll de Bosch i Gimpera en la seva denominació oficial- a partir del que ara és la plaça de Correus. És a dir, espai portuari on s’havien de construir rafals -o popularment, tinglados- i on aquell hotel, ras i curt, feia nosa.
Fracassa l’intent d’evitar l’enderroc
Ara bé, com a Barcelona sempre hi ha defensors de qualsevol causa perduda, l’enderroc va tenir els seus opositors. De fet, segons recollia La Vanguardia en la seva edició del 28 de març del 1888, ja abans de la inauguració de l’hotel es va posar en marxa una recollida de signatures “para dirigir una exposición al Ayuntamiento en súplica de que el gran Hotel Internacional, quede con el carácter de permanente”. “En caso de conseguirse así, la empresa propietaria realizará en él algunas obras de embellecimiento y solidez”, continua l’esmentat diari. Tot i que aquella recollida de signatures no va tenir més seguiment, però arribada l’hora de la veritat l’assumpte va revifar.
L’Exposició Universal va tancar portes el 9 de desembre del 1888 i la intenció inicial era procedir a l’enderroc a continuació. Amb tot, l’hotel va sobreviure encara uns mesos, en part perquè encara hi havia alguna esperança d’indultar-lo. De fet, la propietat de l’hotel va intentar aconseguir una concessió per dotze anys i fins i tot vendre l’immoble, però finalment es va confirmar l’ordre d’enderroc i la recuperació de l’espai per part del Port. L’enderroc es va iniciar l’1 de maig del 1889, pràcticament al cap de tretze mesos de la seva inauguració. Al cap de poc, l’Hotel Internacional ja formava part del patrimoni perdut de Barcelona. I queda per a la imaginació de tothom escatir si la ciutat va perdre o va guanyar amb aquell enderroc, perquè on hi havia l'hotel i després els rafals, ara hi ha una zona d'ús ciutadà oberta a tothom.