L’avinguda Meridiana és la gran porta d’entrada i sortida de Barcelona pel nord de la ciutat i l’enllaç més accessible cap i des del Vallès. De fet, fins a l’obertura de les rondes de Dalt i Litoral amb l’impuls olímpic era punt de pas obligat per connectar Barcelona amb Montcada i Reixac i Cerdanyola del Vallès. Històricament, l’avinguda va anar prenent cos a mesura que es feia gran la ciutat, substituint la tradicional carretera de Ribes -que travessa tot Barcelona des de Ciutat Vella fins a la Trinitat Vella- per una avinguda que va quedar definida primer pel pas del tren i, després del seu soterrament, per la conversió en una autopista urbana que va arribar a tenir fins a dotze carrils de circulació. Res a veure amb la Meridiana actual ni amb la del futur, si és que mai s’arriba a fer.
🛎️ Barcelona perduda (I): l’espectacular i efímer hotel de Domènech i Montaner al port
💡 Barcelona perduda (II): la galeria soterrània que va passar de la lluminositat a la sordidesa
🥩 Barcelona perduda (III): l’escorxador gegantí que va donar pas al primer parc de l’Eixample
En tot cas, durant els anys que la Meridiana no era més que una autopista urbana, un tret característic d’aquesta avinguda eren les passarel·les per a vianants que la travessaven, una solució que complementava els passos semafòrics a nivell i que, per facilitar la fluïdesa del trànsit rodat, obligaven els vianants a pujar i baixar escales -o rampes en el millor dels casos- per passar d’una banda a l’altra de l’avinguda. Aquells ponts formaven part del patrimoni més gris de la ciutat, i per això mereixen el seu espai en una eventual guia de la Barcelona perduda, això sí, sense més nostàlgia que la imprescindible, perquè són l’exemple del fet que no sempre és greu perdre patrimoni històric.
Malgrat formar part del record de molts barcelonins que els van haver de creuar en la seva vida diària com a vianants o que hi van passar per sota en vehicles, no és que ningú els enyori, sinó que fins i tot es fa difícil trobar mostres gràfiques de com eren aquelles passarel·les. Potser és perquè es tracta d’una part de la història de Barcelona que encara s’ha d’escriure o potser és perquè, en el fons, és un capítol a oblidar. Amb tot, es tracta d’una història recent, que comença el 1967 amb la configuració de la Meridiana com una autopista urbana que creix d’esquena als veïns.
Com recorda el mateix web de l’Ajuntament de Barcelona, és en aquell any que es formalitza el traçat “amb una secció de dotze carrils: 6 de centrals (3 per sentit) com carrils ràpids i 6 més de laterals (3 a cada banda) de connexió amb els barris del voltant”. Amb tot, en el tram entre Glòries i València, seran molts més els carrils de sortida que d’entrada. El resultat de donar tot aquest espai als vehicles fa que les voreres d’una avinguda que en alguns trams supera els 50 metres d’amplada, només puguin tenir 3 metres d’ample. La solució, molt en la línia del ‘desarrollisme’ de l’època, va ser “fer passos elevats perquè els vianants puguin creuar d’un costat a l’altre de l’avinguda”.
Aquelles passarel·les, en tot cas, eren una mostra més de la separació dels barris a banda i banda de la Meridiana, que tot i que tenien la funció d’unir-los, eren un inconvenient, perquè malgrat que hi havia rampes en alguns dels ponts, realment no estaven adaptats per persones amb mobilitat reduïda i eren una molèstia també per a la gent gran, fet que se sumava a la contaminació constant del garbuix de cotxes amunt i avall. Per això van anar desapareixent al llarg dels anys noranta, per bé que les últimes passarel·les, situades entre la Trinitat Nova i la Vella, van aguantar fins a l’any 2011.
Quants ponts per a vianants hi havia?
El nombre de ponts per a vianants va anar canviant amb el temps, però el blog especialitzat Barcelofilia en fa un repàs dels més importants, assenyalant que tot i mantenir-se passos semafòrics als carrers Consell de Cent, Mallorca, Navas de Tolosa i Felip II, “tres grans passarel·les de formigó van ser construïdes” en aquest tram central de la Meridiana. Cal tenir en compte, en tot cas, que a la plaça de les Glòries hi havia un primer gran pont per a vianants, que va sobreviure a les diverses remodelacions, ja que va ser traslladada i avui en dia es pot utilitzar per creuar la ronda Litoral a la zona del Fòrum.
En tot cas, pel que fa al tram central de la Meridiana, entre Glòries i Sant Andreu i segons l’esmentat blog, el primer pont es trobava a la cruïlla amb el carrer Aragó, creuava de biaix l’avinguda per unir les dues parts del barri del Clot i comptava amb “una curiosa rampa de caragol per accedir al pont” per la part Llobregat, mentre que a la part Besòs comptava amb escales al carrer Meridional. El segon pont, en direcció sortida de Barcelona, estava situat entre els carrers Mallorca i València, “a l'alçada del carrer de la Muntanya” i creuava la Meridiana perpendicularment.
Una tercera passera estava situada a la plaça de Ferran Reyes i, gràcies a que la zona no estava del tot urbanitzada, “l'ampli espai va permetre construir rampes per accedir al pas elevat”. A aquests ponts se sumaria, segons Barcelofilia, un altre construït posteriorment, el 1973, “entre el carrer Consell de Cent i el començament del carrer del Clot”. Aquests ponts van aguantar fins ben entrats els anys noranta, però amb l’entrada en funcionament de les rondes i la baixada de trànsit a la Meridiana es van poder anar desmuntant. El de Ferran Reyes va ser desmantellat l’agost del 1993.
El pont dels militars
Amb tot, aquests ponts no van ser els únics de la Meridiana, ja que, a banda d’un pas semafòric a peu pla a Fabra i Puig, almenys hi havia quatre ponts més des d’allà i fins al límit municipal. Un estava situat entre la Riera de Sant Andreu i Can Dragó, i també comptava, segons testimonis de l’època, amb una rampa en espiral. Un altre era el situat a la confluència amb l’avinguda de Rio de Janeiro, que connectava amb la plaça de Mossèn Clapés. Aquest pont té una història particular, perquè l’11 de març del 1988 un camió hi va xocar i el va malmetre totalment.
Per substituir-lo es va recórrer als serveis del Regiment de Sapadors de la Reserva General de Salamanca, una unitat d’enginyers militars que va aixecar en una nit un pont provisional que va permetre als veïns recuperar un pas que, després del xoc del camió, els obligava a fer una volta enrome per travessar la Meridiana. Aquell pont provisional va ser desmuntat quan es va obrir un pas semafòric a peu pla que va resoldre el problema, de manera que el pont dels militars va ser l’últim en aquell tram de l’avinguda.
Els últims ponts de la Trinitat
Amb tot, encara quedaven dues passarel·les per a vianants més que unien els barris de la Trinitat Nova i Vella i que van aguantar fins al 2011. La inauguració del Pont de Sarajevo, com a mostra de solidaritat amb Bòsnia els anys noranta i la implantació de nous passos semafòrics van fer possible eliminar les passeres. El mateix pont de Sarajevo, inicialment previst per a trànsit rodat, va ser ampliat com a pas de vianants el 2015, de manera que actualment té la doble funció de pont per a vehicles i per a vianants. Finalment, també fa aquesta doble funció el pont del Congost, construït el 2007, i que uneix, ja al límit municipal, els barris de Torre Baró i Vallbona.