L’any 1940 Barcelona es començava a recuperar del malson de la Guerra Civil i s’enfrontava el tràngol d’una postguerra que es faria llarga amb una inauguració sonada, la de l’Avinguda de la Llum, una galeria comercial soterrània que unia la Rambla de Canaletes amb el carrer Bergara i que, a causa del seu èxit, va arribar a projectar-se una fantasiosa ampliació que havia de connectar les places Urquinaona, Catalunya i Universitat sota terra, però que finalment va quedar en un llarg passadís replet de comerços que, al llarg dels seus cinquanta anys d’història, va passar de la lluminositat a la sordidesa.

🔍 Barcelona perduda (I): l’espectacular i efímer hotel de Domènech i Montaner al port

L’Avinguda de la Llum aprofitava un túnel preexistent amb un recorregut que passava per sota del que ara és el centre comercial El Triangle i per sobre de les andanes de l’estació de Ferrocarril de Plaça Catalunya i que encara existeix. De fet, n’hi ha prou amb baixar a la perfumeria Sephora de l’esmentat centre comercial per imaginar el traçat de l’avinguda, delineat per les parelles de columnes que encara romanen al seulloc original. Accedint al vestíbul d’FGC del carrer Bergara amb Balmes s’obté una altra llambregada d’aquestes columnes dobles des de l’altra banda del que era l’avinguda. Ara només cal imaginar una línia recta entre les primeres columnes, pintades de blanc i negre, i les segones, de color groc pàl·lid, per recrear una galeria que perfectament tindria el seu espai en una eventual guia de la Barcelona perduda.

Però, com i per què es va obrir aquella avinguda comercial en aquell moment i lloc? Cal tenir en compte que el túnel ja existia des de les obres que es van fer per soterrar la línia de Sarrià, que es van culminar a temps per a l’Exposició Internacional del 1929. Segons recull el blog La Barcelona de antes, va ser Jaume Sabaté i Quixal, empresari afí al règim franquista i coneixedor de la infraestructura qui va proposar la reconversió en galeria comercial. De fet, en la primera galeria comercial soterrània d’Europa, amb una longitud de 175 metres i una amplada de 10 metres als laterals de la qual s’hi distribuïen una setantena d’establiments.

Fins a 60.000 usuaris al dia

Entre els serveis que es van popularitzar hi havia un saló de recreatius i un cinema, així com altres botigues com ferreteria, botiga d’electrodomèstics, copisteria, duplicat de claus i altres, així com restaurants i bars, un dels quals tenia la singular figura d’un baturrico -aragonès arquetípic amb el seu mocador de quadres negre i vermell- que abocava vi dolç en un cup gegantí en un circuit tancat sense fi. L’esmentat blog apunta que fins i tot va haver-hi un petit estudi de Radio Nacional de España i que en el seu moment d’èxit hi transitaven unes 60.000 persones cada dia. A l’Avinguda de la Llum s’hi accedia pels mateixos llocs que ara serveixen per entrar a l’estació d’FGC, on, de fet, sobreviu l’avinguda, però tapiada.

Fotografia dels anys 50 de l'Avinguda de la Llum / Foto: Blog La meva Barcelona
L'Avinguda de la Llum comptava amb un cinema, que va sobreviure un temps al tancament de la galeria comercial / Foto: Blog La Barcelona de antes

Precisament, aquell èxit va fer que l’Avinguda de la Llum es prengués com a part inicial d’un entramat de túnels molt més ambiciós, un projecte que s’havia d’anomenar Ciudad subterranea de la luz, que s’allargaria cap a les places Urquinaona i Universitat. El projecte va ser aprovat el 1953 pel govern espanyol, però no va reeixir. Amb tot, sota la plaça de Catalunya hi ha alguns túnels fora d’ús, com el que connecta la rotonda subterrània central de Canaletes amb Pelai amb la plaça Catalunya a l’altura del carrer Rivadeneyra, avui en dia cegat.

De l’esplendor a la decadència 

L’èxit inicial va convertir l’Avinguda de la Llum en una referència, i un complement del carrer Pelai -de fet, el recorregut era pràcticament el mateix-, que li guanyava la partida en dies de pluja i que gràcies a la seva varietat d’establiments podia satisfer les necessitats de tots els eventuals clients. El 1949 l’Ajuntament de Barcelona li va atorgar la qualificació d’atracció turística i forana, però amb el pas dels anys les galeries no van envellir prou bé i el que als anys 50 i 60 era un espai de centralitat comercial, als 70 i 80 es va convertir en un punt solitari i sòrdid.

El tancament de part dels establiments, la conversió del cinema en una sala d’exhibició de pornografia i la manca de manteniment i acumulació de brutícia van convertir l’Avinguda de la Llum en un espai poc recomanable, on pràcticament només quedaven bars i sovintejaven les borratxeres, els furts i les baralles de matinada. El cantant Loquillo en va deixar testimoni al seu tema Avenida de la Luz, amb videoclip enregistrat al mateix lloc on qualificava l’avinguda com “un bon lloc per acabar borratxeres”. Un intent de reflotar l’espai a mitjans dels anys 80 no va reeixir i el 1990, l’inici de les obres de l’actual centre comercial El Triangle en va precipitar el tancament definitiu amb l’aprofitament parcial de l’avinguda per part de la perfumeria Sephora, situada al soterrani. El cinema, que tenia accés pel vestíbul d’FGC, va aguantar un parell d’anys més, abaixant la persiana el 1992. Actualment, FGC utilitza l'espai per a exposicions.

Un projecte faraònic fallit

Barcelona és una ciutat de projectes fallits, en tenim exemples al Park Güell o a Torre Baró, dos projectes de ciutat jardí que van fracassar, amb una evolució històrica prou diferent en cada un dels dos casos. En el cas de la fallida Ciudad subterránea de la luz, es tractava d’un projecte faraònic que no forma part de la Barcelona perduda, perquè no va arribar mai a existir, però que enlluernava ja per com era de fantasiosa, ja que no només preveia una amplificació d’establiments comercials, sinó també altres espais amb que el soterrani hauria rivalitzat seriosament amb la superfície, amb instal·lacions que incloïen un palau d’esports i espectacles, tot sota terra.

El cantant Loquillo va deixar constància de la sordidesa del lloc a la cançó Avenida de la Luz, amb videoclip enregistrat al mateix lloc, on qualificava l’avinguda com “un bon lloc per acabar borratxeres”

Segons recull l’estudi La avenida de la Luz, una calle subterránea de Barcelona (Estudios geográficos, 1999) de María Xalabarder Aulet, “L’Avinguda de la Llum era només una bestreta del que havia de ser la Ciutat Subterrània de la Llum, projecte ideat i impulsat per Jaume Sabaté”. De fet, el mateix impulsor va fer arribar fins a cinc propostes de l’obra a l’Ajuntament, i fins i tot a la galeria es mostrava una maqueta del projecte i, segons l’autora esmentada, “durant les primeres etapes de vida de la galeria comercial, la seva construcció semblava imminent, fins que va començar a ser abandonat i considerat una bogeria”.

Imatge actual de la perfumeria Sephora, situada al soterrani del centre comercial El Triangle i que ocupa part del que havia sigut l'Avinguda de la Llum / Foto: Carlos Baglietto

Sobre plànol, l’entramat de túnels previst connectava la plaça Universitat amb la de Catalunya a través del carrer Pelai, amb un perllongament de l’Avinguda de la Llum, connectava totes les estacions existents de Metro, Renfe i actuals FGC i, a través del carrer Fontanella arribava fins a la plaça Urquinaona. A més de passadissos d’enllaç, part dels quals existeixen actualment, hi havia espais comercials, sales d’exposicions i, al subsol de la plaça de Catalunya, un palau d’esports i espectacles. Tot i l’entusiasme del promotor i fins i tot el vistiplau de l’Ajuntament, aquell projecte no va reeixir i es va quedar només en l’Avinguda de la Llum, un espai que va néixer com una galeria subterrània inèdita a Europa i que va acabar com un passadís sòrdid, tot i que recordat amb nostàlgia pels qui van (vam) tenir l’ocasió de recórrer-lo.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!