Barcelona 2059. Han passat dos segles des que es va aprovar el pla Cerdà i la capital de Catalunya viu en una mena d’estancament indefinit. La Ciutadella és un refugi de comerç il·legal per a descastats del sistema i a les golfes de la Pedrera sobreviu una empresa que al seu moment va ser pionera en robòtica. A poca distància de la costa, retallant-se en l’horitzó, s’aixeca Nova Icària, l’illa artificial que s’ha convertit en el nou paradís d’una civilització que ha deixat enrere la humanitat per convertir-se, per via de la intervenció total sobre el cos, en posthumana.
Aquestes són les premisses bàsiques del recull de relats Barcelona 2059, ciutat de posthumans (Mai Més, 2021) una obra col·lectiva de ciència-ficció que planteja els reptes de la Barcelona del present a partir d’elucubracions sobre la Barcelona del futur.
A partir de relats de Roser Cabré-Verdiell, Ivan Ledesma, Salvador Macip, Jordi Nopca, Bel Olid, Ricard Ruiz Garzón, Laura Tompàs Mora, Carme Torras i Susana Vallejo, Barcelona 2059 examina com es relacionen els veïns de la ciutat davant una situació que confronta la decadència de la ciutat real amb les promeses de l’illa, que es compromet a facilitar als seus habitants una vida de luxe al preu de lliurar el propi cos a tota mena d’experiments.
Nou relats interrelacionats
Tot i que es tracta de nou relats independents, tots ells estan interrelacionats, ja que parteixen del mateix pressupòsit inicial -el contrast entre la Barcelona humana i la Neo Icària post-humana- i el mateix contracte únic pel qual els barcelonins poden convertir-se en neo-icarians. A partir d’aquí, l’editorial Mai Més, especialitzada segons pròpia definició en “llibres freaks, narratives compromeses i autores fantàstiques”, dona llibertat als autors, que alhora juguen a combinar els personatges en els seus relats.
Portada del llibre / Mai Més
Amb títols com Revolucionaris, Postintimitat, Casa nostra, Oblivion o L’horitzó era dins un forat de la ciutat -aquest últim seccionat a principi i final de l’obra-, els autors juguen a construir una ciutat imaginària que aparentment conserva poca relació amb l’actual més enllà d’unes poques ubicacions geogràfiques. Amb tot, la ciència-ficció no pot defugir de ser un reflex de l’actualitat en que ha estat escrita, on problemes com l’habitatge, la pobresa o inclús l’epidèmia de la covid-19 són ben presents en una sèrie de relats que aborden les relacions de la ciència amb el cos i el preu de la intimitat.
Tot plegat, una Barcelona futura de ficció, desbordant d’imaginació però que no perd el contacte amb la ciutat actual. Al capdavall, 2059 no és tant lluny. Serem posthumans aleshores?
Imatge principal: Fragment de la portada del llibre, obra de Maria Picassó / Mai Més