La situació al cim del Turó de la Rovira de Barcelona s’ha tornat explosiva les últimes setmanes a causa de la massificació turística que es concentra en un espai reduït, mal comunicat i amb veïns a tocar, que pateixen cada dia, i sobretot, cada nit, l’afluència desmesurada de gent que vol gaudir d’un espai que té el seu encant però que s’ha convertit en un generador de problemes. El concepte morir d’èxit pot ser perfectament aplicable a aquest espai, un dels miradors de Barcelona més imponents, ja que ofereix una visió propera a la ciutat i en 360 graus -cosa que fa una mica de justícia poètica als barris de Barcelona que no miren al mar-, però que ha esdevingut un maldecap per als veïns, que ja han començat a mobilitzar-se.
De fet, els veïns ja porten dos divendres consecutius protestant per la massificació de la zona i el govern municipal, que està duent a terme unes obres de tancament del recinte que no acabaran fins al maig, va decidir desallotjar un miler de persones concentrades el diumenge al vespre. I és que el que fa uns anys era un mirador semidesconegut on les vistes eren més aviat un complement de les restes arqueològiques de la guerra civil i la postguerra, s’ha convertit en un reclam turístic molt popular i gratuït, on tot i l’absència de serveis bàsics, fins i tot s’organitzen festes clandestines amb discjòqueis i barres de bar.
El punt de partida de tot plegat és la promoció turística que s’ha fet de l’espai, dutes a terme durant l’últim decenni i que han convertit el cim del Turó de la Rovira en sinònim de festa gratuïta i fins altes hores de matinada, gairebé un lloc de pelegrinatge obligatori per als visitants de la Barcelona més festiva. Les xarxes socials -tiktok, instagram, fins i tot twitter- van plenes d’entrades que prometen una jornada inoblidable tot veient la posta de sol i, si s’escau, la sortida. I tot a baix preu, per no dir gratuït, mentre que el govern municipal no acaba de trobar la solució i els veïns són a punt de perdre els nervis.
Però com en diem del lloc?
El lector haurà observat que fins al moment ens hem referit a aquest espai com el cim del Turó de la Rovira, però el fet és que es coneix amb dos noms, el de les bateries del Turó de la Rovira i el dels búnquers del Carmel. Quin és el bo? Per descomptat, el que més s’ajusta a la realitat del lloc és el de les bateries antiaèries del Turó de la Rovira, però el segon és el que s’ha popularitzat, tot i que parteixi de dues falsedats, no hi ha búnquers, ni són al Carmel, almenys al turó d’aquest nom.
Anem a pams, el turó del qual parlem és el de la Rovira, veí del turó del Carmel i perfectament distingible perquè el primer té construccions al cim i el segon no. El del Carmel és un pèl més alt, però el de la Rovira té més història, ja que formava part de la xarxa de poblats ibèrics que enllaçava els turons de la costa des de Montjuïc fins ben entrat el Maresme. Però l’explicació del nom més actual es remunta a la Guerra Civil. Com és sabut, en aquest lloc es van disposar unes bateries antiaèries per fer front als atacs aèris de l’aviació feixista italiana procedent de Mallorca, aliada dels revoltats del general Franco.
La història de les bateries no va ser especialment heroica i amb prou feines van servir de gaire, però van deixar una sèrie d’instal·lacions -les bases dels canons, els dormitoris, el polvorí, el pavelló de comandament…- que no només van romandre sinó que van ser reaprofitades pels barraquistes que van conformar el barri dels Canons, que va estar habitat fins a la gran transformació olímpica. Per tot plegat l’espai ha estat museïtzat -sí, s’hi poden fer visites culturals- i actualment és una de les subseus del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), que hi manté espais expositius sobre les bateries i la Guerra Civil i sobre el barri de barraques posterior. El nom oficial de l’espai és MUHBA Turó de la Rovira, i en tota la informació es fa referència a la bateria antiaèria que hi havia instal·lada. De fet, tenint en compte que en aquest context, una bateria és, segons el DIEC, un “conjunt de peces d’artilleria situades en un indret per a fer foc a l’enemic”, fins i tot el plural és erroni, perquè s’hauria de dir en singular.
Pel que fa al nom popularitzat, el de búnquers del Carmel, es pot defensar que estan situats al barri d’aquest nom, tot i que fent frontera amb el de Can Baró, però el concepte búnquers, amb el diccionari a la mà, no sembla d’aplicació en aquest espai. Segons el DIEC, és un “refugi, generalment de ciment armat, per protegir-se dels bombardejos”. És evident que la presència de diversos pavellons situats a la falda de la muntanya per a l’allotjament de la tropa i l’oficialitat i els amples parapets de les bases dels canons poden portar a confusió, però l’origen de les edificacions no eren el de protegir-se dels bombardejos, sinó tot al contrari, fer-los front.
Per tot plegat, el nom més acurat és el de bateria antiaèria —millor en singular que en plural— del Turó de la Rovira, però com passa en altres situacions -el Born o la Ribera?- quan un nom es popularitza, encara que no tingui cap raó de ser, sempre es fa difícil lluitar-hi en contra. Agradi o no, el nom de búnquers del Carmel, malgrat la doble incorrecció inherent, ja ha guanyat la partida almenys en el camp turístic, que no es defineix especialment per la seva rigorositat lingüística. I això costarà redreçar-ho, però anomenar-lo pel seu nom potser seria un primer pas cap a la desturistificació.