Em sobta veure com proliferen les catifes de productes falsificats a plena llum del dia a Barcelona. Sobretot, em captiva la forma com s’instal·len impunement davant per davant de botigues que venen els mateixos productes de forma legal, complint un munt de lleis, reglaments i ordenances municipals.

Potser cal dir coses òbvies. Els gestors d’aquestes catifes, que tots coneixem com a manters, venen productes que no paguen impostos, no compleixen cap normativa fiscal, laboral ni municipal. Aquests incompliments flagrants motiven l’estupefacció d’aquesta ciutadana, que prova de complir amb més de 100.000 normes que, com diria aquell, “ens hem donat entre tots” i compadiu-vos de mi si mai se m’ocorre incomplir-les.

Si en comptes de productes falsificats, els senyors de la manta conduïssin un cotxe sense llicència de taxi o VTC, o fossin emprenedors que no paguen impostos ni cotitzen, quant de temps trigaria a caure’ls a sobre el pes de la llei?

Emprendre és assumir riscos. En el cas dels botiguers, si hi afegim la competència deslleial que suposen els manters, és per fer com Groucho Marx i demanar que parin el món, que baixo

Em solidaritzo amb totes les persones que pateixen una situació precària, esclar. La realitat és, però, que quan un manter estén els seus productes agredeix el botiguer barceloní que inverteix els seus diners per exercir la seva activitat dins del marc legal que, com he dit, “ens hem donat entre tots”: normatives dictades per l’Ajuntament, la Generalitat i el govern espanyol regulen els metres quadrats d'un establiment, l’alçada del sostre, la salubritat laboral, els horaris, les dates de les campanyes comercials i les rebaixes, impostos i cotitzacions laborals. Si cal canviar la normativa, fem-ho per a tots.

Mentre la normativa no canviï, els establiments han de complir-la i, si no ho fan, que s’atinguin a les conseqüències: precinte del local, suspensió de la llicència, inspecció de treball o de tributs. En resum, el pes de la llei en forma de sanció o impossibilitat per a vendre.

Començar una activitat econòmica, en concret, la d’una botiga, és molt difícil. De fet, molts emprenedors abandonen la idea abans de començar quan fan una visita a un consultor i són conscients de tot el que hauran de fer i invertir per a complir amb tot els que se’ls demana des de l’Administració.  

Així en general, emprendre és assumir riscos. No és fàcil. És evident que calen moltes motivacions, perquè l’emprenedor no ho té tot de cara. En el cas dels botiguers, si hi afegim la competència deslleial que suposen els manters, és per fer com Groucho Marx i demanar que parin el món, que baixo.

Deia al principi que estic estupefacta. M’explico: en contraposició a tots els problemes que ha de superar una botiga per apujar la persiana, em meravella la impunitat amb què el col·lectiu manter opera en espais públics sense que ningú no els exigeixi cap llicència, permís o alta d’activitat. En resum, nul compliment de qualsevol normativa.

Des de l’Ajuntament de Barcelona no es fa res, i el ciutadà que veu amenaçat el seu negoci, la seva economia i la dels seus treballadors roman impotent

La discrecionalitat de l’Administració ens ha de sorprendre i indignar a parts iguals, ja que la conclusió inevitable de tot plegat és que no vetlla pels interessos de l’administrat, a qui cada dia se li demanen més impostos mentre se l’ajuda poc o gens en arrencar un negoci. Des de l’Ajuntament de Barcelona no es fa res, i el ciutadà que veu amenaçat el seu negoci, la seva economia i la dels seus treballadors roman impotent.

Mentre proliferen aquests punts de venda ambulant il·legal, el comerç minorista ―prou tocat pels canvis en els hàbits de consum― veu com es redueixen les seves vendes. Si això passa, el procés és conegut per tothom: reducció d’ingressos, reducció de personal i, en el pitjor dels casos, un local amb el rètol “En lloguer”. Emprenedors, empresaris, treballadors i propietaris empobrits per la negligència de l’administració.

Potser la culpa és nostra perquè no entenem el missatge que ens donen des del govern de l’Ajuntament?: “Barcelonins i barcelonines, comencem a estendre mantes al carrer per vendre producte falsificat i de dubtosa qualitat. Siguem liberals, rebutgem les normes, siguem revolucionaris”.

Si aquesta és la Barcelona que volem, pareu que jo baixo.

Anna Rossell és economista