Entre el 13 de febrer del 1937 i el 25 de gener del 1939, en un període de gairebé dos anys i en el context de la Guerra Civil, Barcelona va patir bombardejos continuats. A banda de la resposta militar, més simbòlica que real, que es va donar des de les bateries antiaèries situades en diversos punts de la ciutat, com el cim del Turó de la Rovira, la ciutat va tenir una reacció exemplar dins del marc de l’anomenada defensa passiva amb la construcció de refugis, una obra col·lectiva que va donar lloc a l’anomenat Model Barcelona, un sistema eficaç que va permetre que la xifra de més de 2.700 víctimes mortals a causa dels bombardejos no fos molt més gran.
Vuitanta-cinc anys després, la fotògrafa Ana Sánchez i l’historiador Xavier Domènech han volgut reivindicar la memòria històrica i patrimonial dels refugis a partir d’un treball de localització i contextualització de quaranta espais que es van utilitzar durant la guerra per resistir les bombes. El resultat ha estat doble, d’una banda, una exposició, que es pot veure fins al 31 de juliol a l’Espai de Memòria de l’antiga presó Model, i de l’altra un llibre (editat per l'Ajuntament de Barcelona) que recull les imatges i les explicacions de cada un dels llocs visitats. Exposició i llibre tenen el mateix títol 1.322, en record del nombre de refugis censats, tot i que en realitat, van ser molts més.
Els dos autors citen l’equip d’ElNacional.cat en un refugi ubicat en una finca del carrer Mallorca, al barri del Clot de Barcelona. Paradoxalment, tot i ser un bon exemple de refugi barceloní de la Guerra Civil, té la característica que no va ser una obra col·lectiva, com ho van ser la majoria, sinó privada, feta pels veïns de l’immoble per al seu ús. Aquesta diferenciació però no treu importància al refugi, al contrari: “És un refugi força gran per ser un refugi privat”, assegura Ana Sánchez, que apunta a més, que a l’edifici hi viu un testimoni de l’època, en Manel Bachs, de 90 anys, que quan tenia tres anys baixava amb la seva mare per protegir-se de les bombes. El refugi, molt ben conservat, va sortir a la llum pública arran de les obres de l’AVE i el neguit dels veïns que el túnel ferroviari pogués malmetre els fonaments de l’edifici.
“Barcelona és una de les primeres grans ciutats europees i del món bombardejada sistemàticament”, explica Domènech. L’historiador -que fins al 2018 havia estat líder dels comuns però ara està retirat de la política-, considera que la reacció dels barcelonins va ser extraordinària, ja que la construcció de refugis va ser “una tasca col·lectiva” i per això reivindica la necessitat de donar a conèixer aquest patrimoni subterrani. Per això mateix, Sánchez ha afrontat amb èxit la missió de fotografiar-los per deixar un record que pugui servir també a les generacions futures, tot i que la feina no ha estat gens fàcil.
Dificultats per accedir als refugis
“De totes les tasques que té aquest projecte, la tasca burocràtica i de demanar permisos és d'una de les més complexes”, assegura la fotògrafa, que relata com, abans d’accedir a un refugi, cal “identificar l'accés i el propietari, que vuit dècades després de ser construït no coincideix amb el propietari original”. A més, detalla que per dur a terme la identificació i visita als refugis han comptat amb la col·laboració “imprescindible” de la unitat de Subsol de Mossos d'Esquadra. De fet, sense la policia catalana no hauria estat possible visitar alguns dels refugis “als quals s’accedeix per forats nets del clavegueram o on hi havia risc de no tenir prou oxigen o gasos tòxics”.
Cal tenir present que a Barcelona hi ha alguns refugis visitables, com el Refugi 307 de la falda de Montjuïc o el de la plaça del Diamant, es treballa a fer visitable algun més com el de la Torre de la Sagrera i n’hi ha d’altres d’identificats, com el del president Companys al Palau de les Heures o el de can Peguera, sota el Turó de la Peira, però la immensa majoria o s’han perdut o són difícilment visitables tot i que de tant en tant, afloren en el transcurs d'obres públiques. D’aquí el repte del testimoni fotogràfic a càrrec d’Ana Sánchez: “El primer repte era inventar la llum en espais absolutament foscos i calia decidir quina llum posàvem, quina temperatura, quina intensitat, on col·locava els focus…”, que ha donat com a resultat fotografies “molt contrastades, amb una llum barroca, ombres molt negres i una llum intensa”.
A més, segons apunta Doménech, l’existència dels refugis, “connecta la història de Barcelona amb una història global de l'evolució de la guerra total i del terror” perquè ens parlen “de la història de la ciutat i de la seva gent durant els anys trenta, i aquestes gents reaccionen d'una forma absolutament extraordinària, reconeguda en el seu moment per la frase de Winston Churchill reconeixent el valent poble de Barcelona, com va saber resistir els bombardejos i va reaccionar d'una forma extraordinària construint col·lectivament refugis”. Tot plegat donarà forma al “model Barcelona, és a dir, un model molt efectiu de salvament de vides contra bombardejos, que, comparat amb altres ciutats europees, va tenir una efectivitat molt alta i respon a la mateixa societat civil republicana, amb una capacitat de mobilització i d'articulació de recursos per salvar les vides absolutament impressionant”.
Manel Bachs, el veí que va ser usuari del refugi
La importància del projecte queda constatada també pel fet que ja queden pocs testimonis d’aquella època. Un d’ells és Manel Bachs, veí de l’immoble del carrer Mallorca, que va fer 90 anys al gener a qui la seva mare baixava al refugi quan era ben petit. “Quan jo tenia tres anys el meu pare va anar al front de l’Ebre i quan sonava la sirena dels bombardejos, la meva mare em baixava al refugi a esperar que acabessin de sonar les sirenes”, assegura en conversa amb aquest mitjà. Bachs també recorda d’haver “baixat a jugar al refugi” quan ja era una mica més gran.
El mateix veí, que va ser membre de la junta de la Comunitat de Veïns, també recorda com les obres del túnel de l’AVE al carrer Mallorca l’any 2008 van forçar els veïns a notificar l’existència del refugi, que no figurava en cap cens, davant la possibilitat que la seva desconeixença posés en perill no únicament el refugi, sinó la mateixa estabilitat de l’edifici. “Les obres de l’AVE van ser de por”, assegura Bachs, que van aconseguir que es tingués en compte l’existència del refugi per evitar mals majors.
Caçadors de refugis
Per tot plegat, 1.322, en format exposició o en format llibre, és l’obra d’aquests dos caçadors de refugis que han hagut de disseccionar la ciutat per descobrir “un llegat que està present quan caminem sobre la ciutat, sota els nostres peus”, segons Domènech. I per això mateix es treballa en la preservació d’aquest patrimoni tot i que, com conclou Sánchez, més enllà de les administracions públiques, “igual que la construcció va caure en mans de la societat civil, la reivindicació també”.