Barcelona, finals dels anys vint del segle passat. Amb l’excusa de la celebració prevista per al 1929 de l’Exposició Internacional, la capital de Catalunya viu una de les grans transformacions urbanístiques que la defineixen. La ciutat està en plena ebullició i hi ha feina per tothom qui vulgui treballar, fet que comporta l’arribada de la primera gran onada d’immigrants del segle XX. En aquest context, i també amb la necessitat de resoldre altres situacions del que avui anomenaríem ‘emergència habitacional’, l’administració es planteja la construcció de nous barris destinats a donar habitatge als nouvinguts, però també amb la intenció de recol·locar barraquistes desallotjats de Montjuïc sense lloc on viure i, en el marc de la dictadura de Primo de Rivera, controlar la població obrera.
És així com sorgeixen diversos nuclis de les anomenades cases barates, en alguns casos simples carrers, en altres petits veïnats vinculats a una fàbrica com la Colonia Castells de les Corts i finalment, quatre grans barris situats en punts perifèrics de la ciutat: els barris d’Eduard Aunós a la Zona Franca, del Baró de Viver i de Milans del Bosch (més tard, conegut amb el nom del Bon Pastor) en terrenys pertanyents a Santa Coloma de Gramenet i actualment al districte de Sant Andreu i el de Ramon Albó, històricament vinculat a Horta però actualment part de Nou Barris. Dos d’aquells barris de cases barates ja han desaparegut i un tercer només conserva unes poques cases que seran museïtzades. Però el quart persisteix. És Can Peguera -fins al 1998, Ramon Albó-, el barri que va sobreviure a la desaparició i que camina cap al centenari immers en una profunda renovació, un Pla de Futur que ja ha començat a fer els primers passos.
Visitar aquest barri, a pocs minuts a peu de les estacions de metro de Llucmajor (L4) o Vilapicina (L5) és entrar en una Barcelona diferent. Situada en un vessant del Turó de la Peira, es tracta d’un barri de cases de planta baixa i tuelades a dues aigues on viuen actualment uns 2.200 veïns. En total hi ha uns 650 habitatges, alineats en una sèrie de carrers que doten al barri d’una fesomia molt peculiar que quasi es podria considerar pintoresca si no fos perquè allà hi viuen també barcelonins, que com la resta de ciutadans, han d’afrontar problemes generals com l’envelliment de la població o l’ocupació i d’altres de més específics com les filtracions d’humitats o la necessitat d’actualitzar els equipaments.
Pep Ortiz i Josep Maria Clariana contemplen el barri des d'un accés al parc del Turó de la Peira / Montse giralt
Josep Maria Clariana i Pep Ortiz, tots dos membres de l’Associació de Veïns de Can Peguera, relaten que el principal actiu del barri són “els seus veïns”. Sense ells no hauria estat possible la gran victòria que es van anotar l’any 2015, ja fa set anys, quan van aconseguir desafectar el barri i garantir-ne la supervivència. “Que s’hagi sostingut el barri és perquè els veïns ho van fer possible”, recorda Clariana, que afegeix que la mateixa associació de veïns va néixer a principis dels anys setanta “amb l’objectiu d’obtenir la requalificació”. I és que el barri estava condemnat a desaparèixer ja des que el Pla Comarcal del 1954, aspecte que també contemplava l’encara avui controvertit Pla General Metropolità del 1976.
De fet, l’espai que ocupa Can Peguera sempre ha estat molt llaminer per a l’especulació urbanística. A tocar del barri del Turó de la Peira, la zona zero de l’aluminosi, i dels moderns blocs de la Guineueta que es van menjar bona part de l’Institut Mental, no seria forassenyat creure que, en cas de sucumbir a les afectacions, ara Can Peguera seria un altre barri de blocs de pisos. La desafectació però, ha estat la salvació de Can Peguera tal com es va concebre fa gairebé cent anys, quan va acollir les noves onades d’immigrants, però també l’arribada de barcelonins afectats per diversos plans de transformació urbanística, des de l’obertura de la Via Laietana a principis de segle fins al reallotjament dels últims barraquistes de Can Baró a la Barcelona preolímpica, passant pels desnonats de l’obertura de l'avinguda García Morato -actual avinguda Drassanes- a finals dels anys quaranta del segle XX.
Al barri hi havia de tot
Les més de 650 casetes s’han conservat gairebé completament excepte una petita part que va ser enderrocada per construir edificis a l’altra banda del passeig d’Urrutia. Durant molt de temps, malgrat estar allunyat del centre, hi havia força comerços, situats a les mateixes cases, sovint a costa de perdre una habitació. En l’actualitat, només queden dues farmàcies i fins a l’arribada de la covid, també un bar, que ja no ha tornat a obrir. Malgrat tot, l’entorn ha canviat i, per exemple, el Mercat de la Guineueta és ben a prop, així com altres equipaments. Al mateix barri hi ha un Casal de Barri i un Casal d’avis. Per tenir, fins i tot hi ha un refugi de la Guerra Civil.
Sílvia Gomis, una de les veïnes de sempre de Can Peguera / Carlos Baglietto
Pel que fa als habitants, n’hi ha que són la tercera generació dels primers veïns, tot i que la població s’ha anat renovant. Els germans Sílvia i Manel Gomis són dels nascuts al barri, i els avis van ser dels primers residents. Ella encara hi viu. Tots dos recorden com ha canviat profundament el barri malgrat que, en la seva fesomia bàsica -les casetes- continuï pràcticament igual. “Aquí durant els anys cinquanta estava ple de comerços, inclosos set o vuit bars”, rememora Manel, que recorda com un dels bars, el Munich, era lloc de trobada habitual d’anarquistes. De fet, una de les rajoletes de Nou Barris recorda com abans de la guerra allà s’hi editava el diari anarquista ‘Tierra y libertad’.
Durant el franquisme, el barri era un punt de referència de l’antifranquisme i, de fet, als agents de la caserna de la Guàrdia Civil que hi havia al mateix barri no els va faltar feina. “Durant els anys cinquanta va haver-hi alguna fugida sonada per les teulades de les cases, directament cap a França”, recorda en Manel. Per la seva banda, Sílvia Gomis, que continua residint a Can Peguera, recorda com la vida veïnal ha anat a menys amb el pas del temps. “Aquí celebràvem les revetlles”, recorda, assenyalant un dels espais oberts del barri. Tant ella com el seu germà eren coneguts com els nets de l’espardenyera, perquè la seva família s’hi dedicava, al mateix habitatge. De fet, entre els antics veïns encara es mantenen aquests apel·latius tant de barri.
Escenes familiars de la vida al barri / Família Gomis Domingo
Una altra cosa que ha canviat amb el pas dels anys ha estat l'apropament a la ciutat. Can Peguera és tan Barcelona com qualsevol altre barri i fa dècades que va perdre l’aïllament inicial, envoltada pels blocs de la Guineueta i del Turó de la Peira, però, com en molts altres punts de la ciutat, el concepte de “baixar a Barcelona” perviu, segons recorda la Sílvia. En tot cas, el que més valoren els veïns és la pervivència del barri. “Sempre vam lluitar per defensar les cases”, assegura la Sílvia, que afegeix que en el Pla de Futur serà important incloure la “rehabilitació dels habitatges”, que acumulen molts problemes, agreujats pel pas dels anys. Sílvia Gomis encara afegeix una proposta de futur: “Aprofitar les teulades per posar-hi plaques solars”. Tenint en compte que Can Peguera és una de les poques zones de Barcelona on les cases tenen teulades i no terrats, potser l’ajuntament faria bé de recollir la idea.
Habitatge de lloguer
Cal tenir en compte que totes les cases de Can Peguera són de propietat pública, en concret de l’Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona i formen part del parc de lloguer social de l’Ajuntament de Barcelona, que adjudica les noves entrades a través de la Taula d’Emergència Social, que té com a objectiu el reallotjament de persones sense llar. Sense més problemes d’inseguretat o delinqüència que a la resta de la ciutat, segons l’associació de veïns, els principals problemes tenen a veure precisament amb l’estat dels habitatges, la principal raó de ser del barri de Can Peguera.
El barri salva els desnivells del vessant del Turó de la Peira / Carlos Baglietto
Així, des de l'associació de veïns es recorda que el principal problema és el generat per “les humitats de les cases per aigües freàtiques”, però també, segons Ortiz, hi ha la necessitat “d’actualitzar els habitatges”, molts dels quals van ampliar-se amb remuntes aprovades pel consistori, però que haurien de sanejar-se i harmonitzar-se. El Pla de Futur, que té com a objectiu la renovació del barri sense canviar la seva fesomia, ha de servir per, entre altres aspectes, regular l’aparcament, millorar el clavegueram i els aïllaments dels habitatges, així com soterrar la xarxa elèctrica. Un pla ambiciós que tot just comença a fer els primers passos.
Cases barates d’Horta… però no és Nou Barris?
El barri de Can Peguera forma part en l'actualitat del districte de Nou Barris, des que el 1984 es va aprovar la distribució vigent. Amb tot, Can Peguera havia estat tradicionalment lligada a Horta, de tal manera que el nom popular del barri era el de Cases Barates d’Horta. “Cal tenir en compte que en el moment de la construcció, els nuclis habitats més propers eren Horta i Santa Eulàlia de Vilapicina”, recorda Clariana, que apunta que en l’actualitat el barri “està envoltat de ciutat”, però que en aquell moment només tenia per veïns les masies disperses d’Horta i el monumental Institut Mental de la Santa Creu, una part del qual és avui seu del Districte i que acull també la principal biblioteca de Nou Barris.
Imatge històrica de Can Peguera / Facebook Fotos Can Peguera
A més del nom popular, el barri va ser batejat com a Ramon Albó, però amb l’arribada de la República va ser rebatejat com a Giner de los Ríos per recuperar el primer nom sota el franquisme. Com que Ramon Albó -que encara manté un carrer que forma part de la ronda del Mig- era un personatge vinculat a les dues dictadures, amb el retorn de la democràcia el nom del barri sonava extemporani, fins que el 1998 un referèndum veïnal va proposar tres opcions: mantenir el nom, canviar-lo pel popular de Cases Barates o el de l’antiga masia de Can Peguera, avui desapareguda. L’opció guanyadora va ser la tercera, de manera que des d’aleshores el barri es diu així.
El Pla de Futur, en marxa
Malgrat que al Pla de Futur, “els aspectes socials són els que van més endarrerits”, la bona notícia és que ja han començat les obres de l’anomenat Balcó de Can Peguera, un espai que rep aquest nom perquè està elevat sobre els habitatges, en un espai de transició cap al parc del Turó de la Peira. De sempre aquí és on s’han acumulat els serveis socials i els equipaments i per això és el punt de partida de la remodelació del barri. Les primeres actuacions, ja en marxa, inclouen la reordenació dels espais, amb un eixamplament de les connexions amb el Turó de la Peira i la instal·lació de nous ascensors i la millora dels existents.
La primera fase del projecte comprèn 7.446,58 metres quadrats d’extensió. En concret, abasta el tram del carrer de Beret, des del límit del Turó de la Peira amb el ‘balcó d’equipaments’ fins al carrer de Vila-Seca; els jardins i la pista esportiva del Centre de Dia Llar – Residència Dr. Pi i Molist; el carrer de Biure; el ‘balcó d’equipaments’ des del carrer de Beret fins a l’associació juvenil ‘Tronada’, així com els trams del carrer de Ribelles i el carrer de Cornudella des del carrer de Biure fins al carrer de Quer. En el marc del projecte, es farà la incorporació de mobiliari urbà, la instal·lació de nou enllumenat, l’adequació de la xarxa de clavegueram i es plantarà nou arbrat amb la corresponent xarxa de reg.
Obres en procés al Balcó de Can Peguera / Montse Giralt
Les obres, a càrrec de Barcelona d’Infraestructures Municipals (BIMSA), tenen un període d’execució de 13 mesos, per tant, es preveu la seva finalització el gener del 2023. L’obra afectarà els accessos a la zona i el veïnat, al qual s’han fet arribar 645 avisos d’escala. L’any 2017, l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs d’idees amb l’objectiu de trobar una solució que ordenés aquesta franja i la convertís en una successió d’espais de vinculació i agregació social. El projecte final s’ha definit conjuntament amb la participació ciutadana. El pressupost és de 4.100.677,90 euros i l’obra s’executarà amb càrrec al pressupost municipal.
Imatge principal: Vist des del parc del Turó de la Peira, Can Peguera és un petit poble de cases de planta baixa i teulades a dues aigues / Montse Giralt