L’illa de cases delimitada pels carrers Sigüenza, Conca de Tremp i Llobregós i el passatge de Calafell del barri del Carmel de Barcelona es va transformar radicalment el 27 de gener del 2005, ara fa vint anys, quan l’esfondrament del túnel de maniobres del perllongament del Metro va suposar l’aparició d’un esvoranc de 35 metres de profunditat i 30 de diàmetre, que va engolir un pàrquing i va provocar l’enderroc de quatre edificis d’habitatges i el desallotjament d’un miler de veïns, alguns dels quals van trigar quasi dos anys a disposar de noves llars. Vint anys després i mentre que en part del solar s’aixeca un nou edifici d’habitatges, els veïns recorden aquells fets amb una barreja de disgust per aquell incident i de certa satisfacció que aquells fets hagin quedat enrere.
⬇️ L’esfondrament del Carmel: vint anys de l’esvoranc que va marcar un barri
“Va ser horrorós”, exclama la Margarita, veïna del barri de fa cinquanta anys, que des de l’altre costat de la tanca que envolta el perímetre d’aquella zona zero, ara en obres, és capaç de rememorar com l’esvoranc “es va menjar l’aparcament i el pal de la llum que hi havia just a la cantonada”, per recordar que, malgrat tot, “a la majoria de veïns els van millorar” i apuntant que “el barri també va sortir guanyant, perquè havíem lluitat molt per tenir el Metro”. En contrast, en Manolo, sense aturar-se, lamenta “que les coses s’oblidin tan de pressa”.
Per la seva banda, en Cristobal, veí d’un dels immobles desallotjats però que es va salvar de l’enderroc i va poder tornar al seu pis “al cap d’un any”, recorda que els primers mesos “va haver-hi un cert desgavell, amb tota la gent en hotels”, tot i que reconeix que més tard, “econòmicament es van portar bé”. Del seu record de la jornada fatídica, recorda com “el taller va caure de cop, l’esvoranc s’ho va menjar tot”, i apunta, com enyorant aquell temps, “que si ara passes això, ens haurien deixat sols, com està passant a València”. L’Hermínia i el Xavi, mare i fill, recorden com la mare d’ella, veïna de Conca de Tremp, va ser desallotjada, tot i que apunten que finalment “va ser indemnitzada”. Ara bé, consideren que al cap de vint anys, “el barri no ha millorat, sinó que ha empitjorat” i apunten que actualment hi ha “problemes de convivència” que no s’havien viscut mai, sumats a altres problemes, com el de la brutícia.
Ara bé, si pels veïns afectats les indemnitzacions i reallotjaments van acabar per arribar, encara que fos tard, pels negocis també afectats la crisi de l’esvoranc va ser més complicada. Així ho recorda un treballador d’un comerç de recanvis de cotxe situat al passatge de Calafell, que va haver de tancar durant un temps i després buscar un local alternatiu on s’hi van estar durant un any i mig a l’espera que l’immoble, que va quedar arran dels edificis enderrocats, fos rehabilitat. “Quan vam veure la fumera vam tancar el negoci i vam sortir corrents”, recorda, per afegir que tot i entendre que “la prioritat van ser els veïns”, el negoci va haver de patir un tancament perllongat.
Un nou edifici a la zona zero
El solar que va quedar després de l’enderroc dels edificis malmesos per l’esfondrament va guanyar-se l’apel·latiu popular de plaça de l’esvoranc. Un cop recobert el forat a base de formigó, la superfície es va urbanitzar mínimament i s’hi va instal·lar una petita zona de jocs infantils. Ara bé, des del setembre del 2023 que en una part del solar, la que dona als edificis amb façana principal al carrer Llobregós, s’aixeca un nou edifici destinat al lloguer social. El fet que s’aixequi aquest edifici a la zona zero de l’esfondrament ha estat acollit pels veïns com una manera de girar full als esdeveniments de fa vint anys.
Així, en José, obrer de la construcció jubilat, gairebé el considera “l’edifici més segur de Barcelona”, ja que durant la seva construcció “s’han assegurat que no caigui a base de molt de ferro i formigó”, i per això mostra la seva convicció que “és impossible que torni a passar el que va passar”. De fet, encara que l’edifici es menjarà part de la plaça, aquesta circumstància no preocupa veïns com el Cristobal, que apunta que a les nits només era utilitzat “per gossos i borratxos” mentre que el Xavi assegura que el “parc no valia per res”, encara que la Margarita se’n fa creus que facin pisos “a sobre de l’esvoranc”.
Comtat i debatut, al cap de vint anys el Carmel recorda la ferida oberta que va suposar l’aparició, d’un dia per l’altre, d’un colossal esvoranc que va afectar un miler de veïns, però en general es reconeix que, més tard o més d’hora, els afectats van ser convenientment indemnitzats i, d’alguna manera, interpreten que l’edificació d’un nou bloc d’habitatges en el solar deixat per l’esfondrament és, també, una manera de girar full i mirar cap al futur.