El districte de Nou Barris va ser fundat el 1984, ara fa quaranta anys, quan l’Ajuntament de Barcelona va aprovar la vigent divisió de la ciutat en deu entitats i va atorgar identitat pròpia als barris del nord de Sant Andreu que van créixer de forma accelerada la segona meitat del segle XX sumant a la població local les onades d’immigrants espanyols dels anys 50 i 60. Aquell mateix creixement per la via d’urgència va definir la fesomia dels barris que el componen, que no són nou, sinó tretze, que van pivotar entre les cases d’autoconstrucció i els blocs del desarrollismo, que marquen encara avui diferències notables entre barris germans com Canyelles i Roquetes o Torre Baró i Ciutat Meridiana.
➡️ Nou Barris que al final van ser tretze: així es va formar el districte més perifèricament barceloní
Amb tot, el districte de Nou Barris no està únicament configurat pels habitatges i, evidentment, pels seus veïns, que es van significar històricament per, precisament, dignificar uns barris allunyats dels centres de decisió i mancats de tot tipus d’equipaments. De tot això en parla, de fet, la pel·lícula d’èxit El 47. Més enllà hi ha una història que es visualitza en les seves masies supervivents així com en altres construccions, i en els seus parcs i jardins, tota una sèrie d’elements que exemplifiquen l’atractiu d’un districte sovint oblidat per la resta de barcelonins. I si el districte està format per tretze barris, aquí van tretze recomanacions de punts d’interès, una per cada barri.
Canyelles: Un parc per articular tot un barri
El barri de Canyelles es coneixia fins no fa gaire com a Polígon Canyelles, ja que respon a la fesomia clàssica de barri planificat de blocs i més blocs de pisos. Ara bé, tot i la seva estètica desarrollista -fins i tot soviètica, a parer d’alguns observadors-, el seu centre està ocupat pel gran parc de Josep Maria Serra i Martí, que n’ocupa una part important i articula tot el barri. Amb la seva font monumental, els seus espais polivalents i grans zones enjardinades, és el punt de trobada del barri i pas obligat per anar d’una punta a l’altra, agafar el Metro o passejar-s’hi els dimarts, quan al passeig central s’hi instal·la un mercat ambulant.
Ciutat Meridiana: Un barri travessat per aqüeductes
El barri de Ciutat Meridiana està format per grans blocs de pisos en un espai on inicialment estava previst construir l’actual cementiri de Collserola -i sempre s’ha dit que es va desestimar fer el cementiri per problemes de salubritat…-. En tot cas, un atractiu del barri són el grapat d’aqüeductes que el travessen i que portaven aigua a Barcelona des del Maresme, en un recorregut hidràulic desvinculat del Rec Comtal. Al parc de l'Aqüeducte n’hi ha un dels més espectaculars, però no l’únic. Aquestes conduccions d’aigua també se’n poden veure a Torre Baró i la Guineueta, a banda del Pont dels Tres Ulls, un aqüeducte colgat a la Trinitat Nova.
La Guineueta: D’Institut Mental a Seu de Districte
El barri de la Guineueta es reconeix pels seus blocs de color beix de la banda Besòs del passeig de Valldaura i el parc del mateix nom, però a l’altra vorera de l’esmentat passeig se situa la seu del Districte (plaça Major de Nou Barris, 1), ubicada en el que queda de l’Institut Mental de la Santa Creu, l’antic hospital psiquiàtric de la ciutat construït entre 1885 i 1915 amb disseny de l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet, que originalment era un gran complex hospitalari del que avui només en queda una petita part, després que la construcció d’edificis residencials primer i de nous equipaments i el parc Central de Nou Barris posteriorment ocupés la part que ja ha desaparegut. Entre les parts supervivents destaquen tres pavellons originals, ocupats, a més de per la seu del districte, la Biblioteca de Nou Barris i la comissaria de districte de la Guàrdia Urbana. És el centre administratiu del districte.
Can Peguera: El barri de cases Barates que va sobreviure
En el cas del barri de Can Peguera no és que hi hagi un atractiu característic, sinó que tot el barri conforma una singularitat en si mateix. Es tracta d’un barri de Cases Barates, de planta baixa i amb golfes en alguns casos, aixecat en ocasió de l’Exposició Universal del 1929 per ubicar -i allunyar del centre- l’onada migratòria d’aquells anys. Tot i que les construccions van ser concebudes com a temporals, gairebé un segle després allà continuen, conformant un dels barris més homogenis de la ciutat i, de fet, un petit poble que és part de Barcelona, encara que no ho sembli.
Porta: Connectats amb Sant Andreu via cementiri
Al barri de Porta s’hi troben algunes masies supervivents, com les de Can Verdaguer i Can Valent, que l’arrelen al passat rural, així com el complex esportiu de Can Dragó, on hi havia instal·lacions ferroviàries que l’arrelen al seu passat industrial. Ara bé, si un element crida l’atenció és l’existència d’un cementiri integrat en el teixit urbà que, a més, es correspon amb l’antic cementiri municipal de Sant Andreu. Això és així perquè com gairebé tot el territori que ara conforma Nou Barris, formava part del municipi de Sant Andreu fins a l’agregació del 1897 i quan va ser inaugurat, el 1834, es va situar als afores.
Prosperitat: La plaça que es converteix en platja
El barri de la Prosperitat té el seu epicentre a la plaça d’Ángel Pestaña, destacat líder de l’anarcosindicalisme. Ubicada on fins no fa gaire hi havia el barri de barraques de Santa Engràcia, al seu entorn hi ha diversos equipaments veïnals, però el més destacable és que el mateix plaça, on se celebren tot tipus d’esdeveniments durant l’any -particularment, l’etílica festa de San Xibeco-, es converteix durant el mes de juliol en una platja, la Prospebeach, on gràcies al subministrament d’un important tou de sorra s’habilita l’espai per fer un torneig de vòlei-platja i acollir activitats pròpies dels casals d’estiu.
Roquetes: Un mirador en memòria de Puig Antich
Enfilat als contraforts de Collserola, el barri de Roquetes manté el llegat de les experiències d’autoconstrucció que li van donar forma i de l’activisme que va portar els propis veïns a fer-se ells mateixos el clavegueram durant els caps de setmana davant l’absència de polítiques municipals. En aquest barri hi ha les millors vistes al castell de Torre Baró, però també les millors vistes sobre la Barcelona que dona al Besòs. Un d’aquests miradors està dedicat a Salvador Puig Antich, a la plaça del mateix nom, i on hi ha un petit memorial en record del jove anarquista que va ser executat pel franquisme fa mig segle.
Trinitat Nova: La joia modernista que ningú esperava?
En el conjunt de les instal·lacions d’abastiment d’aigua ubicades a Nou Barris destaca la Casa de l’Aigua de la Trinitat Nova, que està connectada per un túnel per sota de la Meridiana amb la Casa de l’Aigua de Trinitat Vella, formant un complex conjunt per bombar, emmagatzemar, depurar i clorar l'aigua captada a Montcada i Reixac. La de Trinitat Nova, construïda entre 1915 i 1919, sorprèn per la seva factura modernista, inesperada en un àmbit tan allunyat del centre de la ciutat i que llueix com nova gràcies a una encertada restauració del 2015. A més, l’equipament està dedicat a usos veïnals i culturals, esdevenint una referència al barri.
Torre Baró: El fals castell
El de Torre Baró és el barri de moda gràcies a la pel·lícula El 47, i la seva imatge més icònica és el castell que li dona nom (carretera Alta de les Roquetes, 309). Ara bé, a banda que les millors vistes del castell no són les que hi ha des del barri, el més important és tenir en compte que es tracta més aviat d’un fals castell. Efectivament, l’origen d’aquesta construcció -que igualment es mereix una visita per la seva singularitat-, s’ha de trobar en un projecte fracassat de construir un hotel que seria el centre d’una ciutat-jardí, que finalment no va arribar a bon port i l’edifici va quedar a mig construir, mantenint, això sí, aquest curiós aspecte neomedieval. Encara més, el nom tampoc és original, ja que pren el nom de la Torre del Baró de Pinós, ja desapareguda, situada al que actualment és la Meridiana.
Turó de la Peira: El vell nucli rural de Vilapicina
La delimitació dels barris va deixar dins del Turó de la Peira l’antic nucli de Santa Eulàlia de Vilapicina (passeig de Fabra i Puig, 260), que contrasta amb la resta del barri per la seva configuració de vell nucli rural amb orígens al segle X i que manté el seu traçat històric. En un àmbit força reduït se sumen joies arquitectòniques com l’església de Santa Eulàlia de Vilapicina i les masies de Ca n’Artès i Can Basté, aquesta última dedicada a equipaments veïnals i socials. A l’altra banda del barri hi ha el parc del Turó de la Peira, un dels turons menors de Barcelona, format per una acollidora pineda i les restes d’una antiga pedrera.
Vallbona: El Rec Comtal encara existeix
La plaça Primer de Maig no és només l’epicentre del barri de Vallbona, sinó també un espai on encara es pot veure en ple funcionament el Rec Comtal, la mil·lenària séquia que abastia d’aigua la ciutat de Barcelona passant primer per Sant Andreu de Palomar, on queden algunes restes d'aquesta. La mateixa plaça va ser urbanitzada i enjardinada amb atenció especial a aquest curs d’aigua que prové de Montcada i Reixac i que voreja el camí que uneix Barcelona amb aquest municipi del Vallès. De fet, passejar per Vallbona és trobar-se amb diversos trams supervivents del Rec Comtal, com el que rega l’horta de la Ponderosa.
Verdum: La gran plaça multiús
L’advocat laboralista Francesc Layret, assassinat per pistolers a sou de la patronal el 1920, dona nom a l’espai públic més notori del barri del Verdum -o Verdun, en un debat encara no completament resolt- i que connecta amb la Via Júlia, la gran artèria ciutadana d’aquesta part del districte de Nou Barris. Espai de jocs totes les tardes i els caps de setmana, la seva superfície escalonada dibuixa un espai multiús on destaca la fira solidària del llibre de cada segon diumenge de mes. Marcada per una gran font -ara fora de servei- i una marquesina que dona més ombra que aixopluc, un dels seus encants era l’escultura l’Escullera de Jaume Plensa, ara reubicada a l’altre costat de la Via Júlia.
Vilapicina i la Torre Llobeta: Una casa pairal que es remunta al segle XVI
La Torre Llobeta (carrer Santa Fe, 2), és un dels eixos sobre el que s'articula l’allargassat barri de Vilapicina i la Torre Llobeta. Actualment, funciona com a centre cívic, però els seus orígens es remunten al segle XVI. Es tracta d’una casa pairal tardogòtica qualificada de Bé Cultural d’Interès Local que relliga l’actual barri, plenament urbà, amb el seu passat rural. Ja en l’actualitat, la Torre Llobeta va ser un epicentre d’activisme veïnal, que va incloure una ocupació per part de l’Associació de Veïns i un desallotjament per part de la Guàrdia Urbana el 1983. Es tracta, doncs, d’una masia amb una història que arriba fins al present.
