Hi ha barris de Barcelona que són prou coneguts per gairebé tothom a la ciutat, com el Raval i el Gòtic al centre o els de Sant Andreu de Palomar, la Vila de Gràcia o Sarrià als nuclis dels antics municipis del pla. Però Barcelona té també molts barris que, per bé o per mal, no són tan coneguts pels mateixos barcelonins. D’aquests n’hi ha de més antics i de més moderns, i un d’ells és el de Can Baró -al districte d’Horta-Guinardó-, situat al vessant mar del Turó de la Rovira, una posició privilegiada que li permet mirar Barcelona des de dalt i que just aquest 2023 celebra el seu primer centenari.
Can Baró és un barri singular dins de la ciutat, aglutinat a l’entorn de la masia del mateix nom, que encara existeix -ara com a centre escolar- i que s’erigeix en el centre neuràlgic del barri, i amb molta història al darrere. La llinda de la masia exhibeix la data de 1674, per bé que es creu que correspon a una reforma d’una construcció anterior. Més antigues encara són les restes del poblat iber que es va instal·lar al cim del Turó de la Rovira, però amb el focus posat en la història recent, es tracta d’un barri marcat per l’existència de pedreres i barraques, però també de finques senyorials i fins i tot una curiosa promoció immobiliària noucentista, la Cooperativa de Periodistes.
Per situar-nos, el barri està delimitat per l’avinguda Mare de Déu de Montserrat pel costat mar i pel cim del Turó de la Rovira -inclosa part del recinte de la bateria antiaèria- pel costat muntanya. Els límits per la banda del Besòs són els carrers de Francesc Alegre i Budapest i part del parc del Guinardó, i pel costat Llobregat, el carrer d’Ana Maria Matute i la carretera del Carmel. El barri forma part del districte d’Horta-Guinardó, però fins al 1897 pertanyia al municipi de Sant Martí de Provençals, el més extens del pla de Barcelona.
Com ja s’ha dit, el barri celebra enguany el seu centenari, una fita que remet al 1923, que és quan es van començar a construir edificis un cop es va parcel·lar el barri, tot i que hi ha construccions anteriors. Sigui com sigui, el districte, en col·laboració amb entitats del barri, ha promogut la celebració amb diversos actes commemoratius i una exposició que consta de sis plafons explicatius en sis punts determinants del barri que permeten un recorregut pel seu llegat i el seu present, des del cim del Turó de la Rovira fins a la plaça Sanllehy, passant per la memòria del barraquisme i les pedreres, la masia de Can Baró i la Cooperativa de Periodistes.
“Som el barri que mira Barcelona des de dalt”
José Luis Pedreñas és veí del barri des de fa 53 anys i membre de Can Baró Cultural, una de les entitats que formen el teixit associatiu del barri i que participa en la celebració del centenari. Acompanyat d’un equip d’ElNacional.cat fa un recorregut per punts emblemàtics del barri, com la mateixa masia de Can Baró, “l’origen de tot el barri”, i la part corresponent del parc del Guinardó, “amb les vistes que té sobre la ciutat, per això diem que Can Baró mira Barcelona des de dalt”, a més dels “pisos verds” de la plaça Raimon Casellas i altres indrets on fins fa unes dècades s’escampaven els barris de barraques, entre els quals el també anomenat de Can Baró, on va viure l’activista Custòdia Moreno, o el barri dels Canons, situat on durant la guerra civil hi havia canons antiaeris al cim del Turó de la Rovira i que actualment és un focus d’incivisme i massificació turística.
Passejar pel barri és constatar els seus contrastos, torres noucentistes al costat de casetes d’autoconstrucció i blocs de construcció ‘desarrollista’, tot just al costat de les mossegades que les pedreres van fer al turó per l’extracció de grava: “A la vostra esquerra -explica Pedreñas- hi ha edificacions dels anys setanta, sobre una pedrera que es va acabar de treballar als anys seixanta, i a la vostra dreta veieu el barri més modest o més antic sense cap unificació urbanística visible”. “Tenim la zona central que seria la més antiga i a la part de baix la gran avinguda Verge de Montserrat, que és la zona més cosmopolita i després tenim a l’altre extrem una urbanització feta una mica en zona verda que és la zona del Vista Park, on hi ha quasi 200 habitatges i al costat mateix hi ha el que es va aconseguir amb molta lluita veïnal, convertir un barri de barraques en un barri maco que tothom coneix ara com els pisos verds, que és la plaça Raimon Casellas”.
Aquest barri allunyat del centre també ha experimentat una de les xacres de la Barcelona actual, la desaparició del teixit comercial. Com afirma Pedreñas, ara de vida comercial n’hi ha ben poca: “A l’avinguda principal, la de Can Baró, hi havia hagut 29 entre botigues i tallers i ara en queden tres. Forns de pa, bars, carnisseria, llibreria, electricista, verduleria, hi havia de tot, barberia que a més era fotògraf, i ara és pràcticament un barri dormitori”. Això sí, “sempre ha sigut molt tranquil, però ara encara ho és més perquè les noves generacions que han vingut a viure són primordialment matrimonis amb fills petits”.
Barraques i pedreres, el llegat d’un barri fet a si mateix
Així mateix, aquest veí explica com les onades migratòries del segle XX van arribar sense disposar d’habitatge, fet que va produir el fenomen del barraquisme: “En aquest lloc on estem hi havia barraques fins a dalt de tot del Turó de la Rovira, a la zona del revolt de la paella de la carretera del Carmel es van anar construint casetes on van arribar a viure més de cent famílies”. La mateixa situació va provocar la lluita veïnal per aconseguir els serveis més bàsics, “primer llum i aigua o les dues coses, imagineu aquesta muntanya amunt i avall amb aigua, després van aconseguir fer els carrers, escales d’obra i posterioirment van aconseguir que l’Ajuntament, el patronat d’habitatge de Barcelona, es quedés amb aquest tros de muntanya i va construir els habitatges”.
I és que Can Baró és un barri fet a si mateix sobre la memòria de les barraques i les pedreres, com es constata al modern equipament del Casal de Barri el Pirineu, on es concentren les activitats socials i culturals i fins fa pocs anys fins i tot se celebrava un pessebre vivent aprofitant el mateix vessant del turó. Ara bé, Can Baró també pateix el problema de la massificació i l’incivisme al seu punt més alt, que comparteix amb el barri veí del Carmel, el cim del Turó de la Rovira: “Tota la gent que viu al voltant dels carrers per on passen els turistes estem una mica preocupats i molestos perquè tots quan anem de turistes a un lloc llunyà ens excedim, uns més que altres i aquí ens ha tocat que la gent que s’excedeix és molta, degut al rebombori i la gran fama que ha agafat el cim del Turó de la Rovira”. En tot cas, Pedreñas confia que l’Ajuntament de Barcelona pugui resoldre aquest problema de massificació, per acabar de pacificar un barri on, malgrat tot, “la gent viu molt tranquil·la”. I això sí, “mirant Barcelona des de dalt”.
