L’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri de l’Interior mantenen de fa setmanes un polèmic estira-i-arronsa per la reobertura del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca, un espai que s’utilitza com a centre de retenció d’aquelles persones estrangeres detingudes per trobar-se en situació irregular, en la majoria de casos per no tenir els papers en regla, amb la intenció de repatriar-los als seus països d’origen.

El fons de la polèmica rau que més enllà de la porta d’entrada del CIE poc o res se sap del que els passa als detinguts, que són sotmesos a un règim pràcticament carcerari tot i haver comès només faltes administratives i no pas delictes. De fet, el règim d’internament en aquest tipus de centre –n’hi ha set a l’Estat espanyol i 280 a tot Europa– és més precari que el de les presons, segons denuncien diverses entitats humanitàries, que alerten de la vulneració de drets fonamentals en aspectes com la sanitat, la tutela judicial, la intimitat i la comunicació.

És per això que, després d’una recent rehabilitació del centre, l’equip de govern municipal ha intentat evitar la seva reobertura, un fet que ha portat a l’enfrontament directe de l’alcaldessa Ada Colau amb la vicepresidenta del govern en funcions, Soraya Sáenz de Santamaría. A més, la clausura decretada pel consistori ha estat desoïda pel ministeri, que torna a mantenir activitat al centre. Per la seva banda, l’Ajuntament estudia forçar un procés de precinte definitiu de l’equipament.

Vist amb perspectiva històrica, però, el CIE de la Zona Franca té un precedent a Barcelona mateix que servia per a un propòsit molt similar, la detenció d’immigrants a l’espera del retorn als seus llocs d’origen malgrat no haver comès cap delicte. Això passava durant el franquisme, una època on les garanties ciutadanes no eren precisament la prioritat d’un règim que, a més, no tenia escrúpols a l’hora de detenir ciutadans espanyols, en aquest cas, persones arribades d’arreu d’Espanya a la recerca d’un futur millor a Catalunya amb l’objectiu de retornar-los –de fet, deportar-los– als seus llocs de procedència.

Un vestigi de l’Exposició del 1929

L’Exposició Internacional del 1929 va poblar la muntanya de Montjuïc de palaus, recintes i pavellons, molts dels quals encara continuen tenint un ús similar a l’original. D’altres han desaparegut deixant pas a una nova urbanització de l’espai. Entre aquests que ja no existeixen hi havia l’anomenat Palau de les Missions, ubicat on ara hi ha els jardins de Joan Maragall, rere el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i a tocar del Palauet Albéniz. El Palau va ser enderrocat l’any 1969 per donar pas als actuals jardins.

El pavelló va rebre el seu nom en tant que era l’espai destinat a l’exposició per mostrar el treball de les missions catòliques escampades arreu del món. Obra de l’arquitecte Antoni Darder, tenia una superfície de 5.000 metres quadrats. 

Ara bé, un cop acabada l’exposició l’immoble es va destinar a diferents usos i, com molts altres grans edificis de la capital catalana, acabada la Guerra Civil va ser utilitzat com una més de les presons on s’amuntegaven els milers de persones detingudes pel règim feixista.

Passada la primera gran etapa de repressió, les autoritats encara van trobar un altre ús per a aquest espai, el d’esdevenir un centre de classificació d’indigents que a principis dels anys cinquanta comença a ser utilitzat per retenir i classificar immigrants d’arreu d’Espanya per ser retornats al seu lloc d’origen. És en aquesta etapa que el Palau de les Missions esdevé un autèntic CIE 'avant la lettre’.

Detinguts en baixar del tren

Efectivament, el franquisme no va dubtar a deportar ciutadans espanyols, en una mostra de la seva incapacitat per assumir i ordenar la gran allau migratòria que va inundar Barcelona i l’àrea metropolitana, així com altres centres industrials de l’Estat com Bilbao i Madrid.

De fet, les autoritats franquistes van decidir vulnerar el propi ‘Fuero de los españoles’ –una de les lleis fonamentals del règim–, que assegurava al seu article 14 que "Los españoles tienen derecho a fijar libremente su residencia dentro del territorio nacional" i fent ús de la Ley de Vagos y Maleantes, que permetia la restricció de la lliure circulació, van trobar l’escletxa per la qual podien obligar a retornar els immigrants.

Així les coses, a finals de 1952 el Governador Civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, emet una circular per la qual, amb l’excusa de fer front al “complex problema de l’habitatge” –eufemisme del fenomen del barraquisme–, mana a alcaldes i caps policials a “impedir en lo sucesivo la entrada y subsiguiente permanencia en sus respectivos términos municipales de aquellas personas que por no tener domicilio tuvieren que recurrir a la ‘vivienda no autorizada’ debiéndolos remitir a este Gobierno civil para su evacuación para el Servicio que se encuentra a este efecto establecido”.

Seguint aquestes ordres, la policia tenia via lliure per presentar-se a les estacions de tren, en especial la de França, per interrogar tots els viatgers dels trens que arribaven d’arreu de l’Estat, especialment del cèlebre Sevillano, que va menar milers d’immigrants andalusos cap a Catalunya.

Per bé que els viatgers més ben informats ja havien pres la precaució de baixar abans del tren i no esperar a l’estació terme, les detencions a la mateixa estació eren habituals entre aquelles persones que no podien demostrar que tinguessin ofici ni benefici, i sobretot no tenien habitatge a Catalunya. Els detinguts eren conduïts al Palau de les Missions i, els que no eren reclamats per familiars o altres persones que en garantissin feina i habitatge, eren finalment retornats als seus pobles d’origen en diversos trens preparats a tal efecte. Un cop de retorn al poble, tot sovint els deportats tornaven a provar sort en un altre Sevillano.

Almenys quinze mil deportats

Davant els centenars de milers de persones arribades a Catalunya durant la gran onada migratòria dels anys cinquanta i seixanta, els detinguts i finalment deportats van ser una part mínima difícil de quantificar. Amb tot, una xifra aproximada és la de 15.000 persones, segons els càlculs elaborats per Imma Boj, en la ponència "El Pabellón de las misiones: la represión de la inmigración en la Catalunya franquista”, donada a conèixer en el 4t Congrés sobre la immigració a Espanya i celebrat a Girona l’any 2004.

En no haver-hi registre de les persones retornades, la xifra de 15.000 deportats prové de calcular les despeses de les 230 expedicions –trens específics de retorn d’immigrants– documentades entre abril de 1952 i desembre de 1957. Com les autoritats pagaven el viatge de retorn amb una bonificació del 50 per cent, l’estudi fa una estimació del preu mitjà de cada desplaçament a partir del qual s’arriba a la xifra de 15.000 persones.

Un nombre que, tot i no ser exacte, retrata el drama que van viure, ni que fos temporalment, milers de persones que van veure trencades les seves esperances de viure un futur millor a Catalunya, deportats per les autoritats del propi país en contra de les lleis que els garantien llibertat de moviments i, a més, sense haver comès cap delicte, després de passar un temps en un centre de retenció específic, el Palau de les Missions. Tret del fet que en aquell cas no es tractava d’estrangers sinó de ciutadans del mateix país, la resta és un mirall històric posat davant d’un CIE de la Zona Franca que serveix per pràcticament el mateix.