Els noms de carrers són part del discurs cívic, social i polític de qualsevol localitat. Dedicar carrers a determinats personatges i ignorar d’altres és una manera de conformar un imaginari col·lectiu, i això explica els canvis que se succeeixen quan hi ha cops de timó polítics, que és quan s’esborren alguns noms i n’apareixen de nous, sempre amb la voluntat de fixar un ideari determinat. A Barcelona, per exemple, en els últims anys s’ha viscut una justa feminització del nomenclàtor, pensada per equilibrar un biaix que històricament ha afavorit els homes per damunt de les dones, però en èpoques menys democràtiques que l’actual, el nomenclàtor s’ha utilitzat per marcar el to ideològic i els referents del règim del moment, com va passar amb el nomenclàtor franquista.
En tot cas, fins i tot en democràcia no és fàcil disposar d'un nomenclàtor a gust de tots els ciutadans, però també és cert que, furgant una mica, no costa gaire trobar casos d’atribucions poc afortunades. Encara no sabem per què una de les vies més transitades de Barcelona està dedicada al general argentí Bartolomé Mitre, i potser fins i tot resulta que se la mereix, que, al cap i a la fi, va aconseguir que Espanya reconegués la independència de la República Argentina, que no és poc, però també és cert que la ciutat no ha tractat gens bé alguns dels seus ciutadans més il·lustres, i aquí van cinc exemples de barcelonins -tres homes i dues dones, per allò del biaix-, que potser mereixerien un lloc més destacat al nomenclàtor. I de propina, un que ha estat ignorat.
El doble atzucac de Pere Calders
L’escriptor, periodista i dibuixant Pere Calders (Barcelona, 1912 – 1994) té una via dedicada al barri de Sant Antoni, al districte de l’Eixample, en un lloc proper d'on va viure, ja que durant anys va ser veí del carrer Comte Borrell. Ara bé, no es tracta d’un carrer, sinó d’un passatge que, a més, té la particularitat de conformar, no un atzucac, sinó dos, a banda i banda del carrer Parlament, entre Comte Borrell i Viladomat. Encara sort que al fons d’un dels culs de sac s’hi troba la llibreria que porta el nom de l’escriptor, però creiem que un dels millors contistes de la literatura catalana en mereixeria molt més. Almenys al barri de Roquetes hi ha l’escola Antaviana, un petit desgreuge.
L’aparcament perifèric de Mercè Rodoreda
El cas de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) clama al cel per ell mateix, tant que segurament la majoria de barcelonins ignora que l’escriptora té un carrer dedicat a Barcelona. Es troba al barri de la Bonanova (Sarrià - Sant Gervasi), però en un enclavament isolat i pràcticament sense veïns, tret de les monges residents del monestir de Sant Maties. Tot i que estar a la perifèria no és un fet negatiu per si mateix, perquè dignificar els barris és també una manera de fer ciutat, sí que ho és quan es tracta de poc més que una pista sense sortida utilitzada preferentment per aparcar cotxes. Cert és que Rodoreda té també uns jardins al Putxet, però encara així desmereix per a la gran narradora de Barcelona en obres com ‘La plaça del Diamant’, ‘Mirall trencat’ i ‘El carrer de les Camèlies’ entre d’altres.
Domènech i Muntaner també té el seu carreró
Ara que ja ha acabat l’any dedicat a Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 1849 - 1923) és un bon moment per recordar que l’artífex del Palau de la Música Catalana i l’Hospital de Sant Pau i per a molts el millor arquitecte del modernisme català, té reservat al nomenclàtor barceloní un carrer al barri de Montbau (Horta-Guinardó). El problema no és que estigui situat en aquest barri extrarondes, tot i que la comparació amb l’avinguda Gaudí no s’aguanta per enlloc, sinó que s’ha de conformar amb un carreró que per als cotxes no té sortida i que està escapçat amb un tram que dona a un edifici de veïns i un altre que forma part del complex de l’hospital de la Vall d’Hebron. Almenys, el seu col·lega i tercer en discòrdia al pòdium d'arquitectes modernistes, Josep Puig i Cadafalch, compta amb un carrer més convencional al mateix barri de Montbau, a banda d’una plaça allà on es van reedificar les quatre torres que presideixen l’avinguda Maria Cristina.
Salvador Puig Antich compta amb una plaça desconeguda
Enguany farà mig segle de l’execució de Salvador Puig Antich (Barcelona, 1948 - 1974) i val a dir que un dels últims assassinats pel règim franquista almenys pot estar orgullós de tenir una plaça al seu nom. Ara bé, és molt desconeguda i pràcticament només la visiten aquells que pugen pel carrer Llobera al mirador de Torre Baró, al barri de Roquetes (Nou Barris). I això que la plaça té el seu interès, perquè comprèn un memorial a més d’un bon mirador amb vistes a Barcelona, la llera del Besòs i els municipis del nord del Barcelonès, però també queda molt just per dignificar algú que forma part de l’imaginari antifranquista barceloní.
Montserrat Roig s’ha de conformar amb un interior d’illa
La recuperació d’interiors d’illa ha estat una política encertada dels ajuntaments democràtics per dotar de verd l’Eixample, un districte pràcticament sense parcs ni places públiques d’ençà que el pla Cerdà va quedar del tot desvirtuat, però també s’ha convertit en un pedaç oportunista per dedicar espais viaris a gent que se’l mereixia i no en tenia. Això és el que es va fer amb Montserrat Roig (Barcelona, 1946 - 1991), que compta amb uns jardins a l’interior d’illa formada pels carrers Rosselló, Dos de Maig, Provença i Cartagena, al barri de la Sagrada Família. El que passa és que aquests espais sovint tenen poc encant. L’autora de ‘El temps de les cireres’, ‘Barcelona a vol d’ocell’ i la descomunal ‘Els catalans als camps nazis’ segur que en mereix més.
I de propina, què passa amb Ramon Casas?
Si fins ara hem referenciat alguns personatges que podrien tenir millor representació al nomenclàtor barceloní, de propina afegim el nom d’algú que, sorprenentment no té cap espai dedicat entre els carrers de la ciutat. Es tracta del pintor Ramon Casas (Barcelona, 1866 - 1932), figura clau de la pintura modernista, cèlebre pels seus quadres del tàndem i el cotxe amb Pere Romeu, les seves dones decadents, el cartellisme publicitari i també per escenes costumistes barcelonines com ‘Sortida de la processó del Corpus de l'església de Santa Maria’. No s’acaba d’entendre que el seu col·lega Santiago Rusiñol sí que tingui un carrer -a Vilapicina, Nou Barris- i ell encara no. Per què?
Nota: Tot i que a Barcelona no existeix un carrer de Ramon Casas, sí que hi ha un carrer del Pintor Casas, ubicat també a Vilapicina, prop de l’esmentat carrer de Santiago Rusiñol. La diferència de criteri amb que el nomenclàtor barceloní opta per designar els artistes per l’ofici -Pintor Fortuny, Escultor Llimona-, només pel cognom -Passeig Picasso- o pel nom sencer -Jardins de Joan Miró- ha induït l’autor a una interpretació errònia. Com a rescabalament, aviat explicarem per què a Vilapicina hi ha tot de carrers dedicats a artistes catalans.