El 17 de juny del 2023, un dissabte, era el dia marcat per un calendari força rigorós per a la constitució de les corporacions municipals sorgides de les eleccions municipals del 28 de maig anterior i de la investidura dels alcaldes. A Barcelona tot semblava indicar que el guanyador de les eleccions, Xavier Trias, tornaria a ocupar l’alcaldia que ja va exercir en el mandat 2011-2015. Avalava aquesta possibilitat no només la victòria electoral amb onze regidors, sinó també el tancament d’un acord de govern amb l’Esquerra Republicana d’Ernest Maragall, però pocs minuts abans de l’inici de la sessió de constitució i investidura, Barcelona en Comú va anunciar la seva disposició a votar a favor de la investidura del candidat socialista, Jaume Collboni, que havia quedat segon en les eleccions amb deu regidors. Per la seva banda, el Partit Popular va ser fidel a la seva promesa de facilitar un alcalde no independentista.
Així va ser com Jaume Collboni va arribar a l’alcaldia, en un plenari amb girs de guió i un sonat "que us bombin” de Xavier Trias que va marcar la jornada. Des d’aleshores, Collboni ha exercit d’alcalde amb un govern en minoria, amb deu regidors pluriempleats i un acord de govern que, dotze mesos després, encara no ha arribat, tot i que és just recordar que l’ha tingut a tocar, amb un preacord amb ERC que, en tot cas, si ha quedat interromput ha estat per la banda dels republicans, no la dels socialistes. Això sí, amb la investidura del futur president de la Generalitat pendent, tot indica que les negociacions per ampliar el govern de Barcelona no es reprendran fins que la situació estigui resolta a l’altra banda de la plaça de Sant Jaume.
En tot cas, qui dia passa, any empeny, i en aquests dotze mesos Collboni ha pogut exercir d’alcalde davant una oposició que a vegades s’ha unit per expressar les seves crítiques al govern municipal però que ha estat desunida a l’hora de presentar alternatives, tal com es va veure en la incapacitat de presentar una moció de censura arran de la qüestió de confiança que va comportar l’aprovació automàtica dels pressupostos per a aquest 2024. Barcelona va aprovar els comptes al maig, sobre la botzina, però en definitiva, Collboni va aconseguir tirar endavant la mesura més important de la gestió municipal.
Pla Endreça, el paraigua que ho aixopluga tot
Pel que fa a la gestió de govern, el concepte màgic ha estat ‘endreçar’. Ja es va començar a utilitzar els primers dies de mandat i aviat va fer eclosió en el format de Pla Endreça, el paraigua que ho aixopluga gairebé tot. Sota aquest nom s’integren les polítiques de neteja, les de mobilitat, les de seguretat, les de manteniment, les de convivència, les d’urbanisme i pràcticament tot allò que té a veure amb el dia a dia a la ciutat. Endreçar la ciutat ha estat, també, la manera de dir de Collboni i el seu equip de govern que calia redreçar l’obra de govern de l’anterior mandat, sovint amb un caràcter amnèsic pel que fa a la presència del PSC en l’executiu d’Ada Colau.
Així, des de la recuperació de relacions d’agermanament amb Tel-Aviv, fins a la crítica oberta al model superilla i la seva implantació a l’Eixample, Collboni ha maldat per demostrar que hi ha un abans i un després respecte a l’era Colau. La reversió de l’urbanisme tàctic al carrer Pelai o la mà dura contra els manters són alguns punts on es constata la distància que separa ara els socialistes dels comuns, així com l’anunciada matisació, encara per concretar, de la reserva del 30% dels habitatges de nova construcció per a protecció social. En un any, si més no, Collboni ha endreçat Colau.
L’oposició, víctima de la seva desunió
Malgrat que Collboni lidera un govern feble, de 10 regidors d’un total de 41, aquest reduït nombre li ha estat suficient per aguantar sense grans entrebancs aquests dotze primers mesos. L’escull principal, el dels pressupostos, el va passar amb el comodí de la qüestió de confiança i la incapacitat de la resta de grups de consensuar una moció de censura, i amb un suport explícit d’ERC que no va ser funcional, però que sí que s'ha reflectit als comptes. I és que si el govern municipal ha aguantat en minoria ha estat també gràcies a una oposició desunida i que tampoc ha exercit lideratge. Així, Xavier Trias ha estat víctima del seu propi anunci de plegar si no exercia d’alcalde quan, 365 dies després, encara segueix al plenari municipal. L’exalcalde segueix comandant el grup de Trias per Barcelona/Junts per Catalunya, aparentment fins que es resolgui la situació de la governabilitat, però les opcions d’aquesta formació d’entrar al govern es van fondre fa mesos, tot i que per moments semblava possible.
Pel que fa a la cap de files de Barcelona en Comú, l’exalcaldessa Ada Colau, el seu itinerari ha estat invers: tothom creia que plegaria, menys ella. Ara bé, malgrat continuar al plenari, fa mesos que està desapareguda de la vida municipal i en les seves comptades aparicions, almenys de l'octubre ençà, exerceix més d’activista pro-Palestina que de presidenta del tercer grup municipal de l’Ajuntament de la capital de Catalunya. Ernest Maragall, en canvi, va optar per plegar a l’inici del mandat i passar el testimoni a Elisenda Alamany, que ha comandat una operació d’apropament al PSC que en la seva recta final ha fracassat, almenys de moment. Dani Sirera, per la seva banda, intenta dissimular que Collboni és alcalde gràcies als vots del Partit Popular exercint oposició cada dia. Finalment, Gonzalo de Oro ha situat Vox com una molèstia suportable al si de l’ajuntament.
El govern progressista, l’assignatura pendent
En tot cas, el gran repte des del minut zero del govern Collboni encara no s’ha acomplert. Ampliar el govern municipal no és només un desig verbalitzat tant pel PSC com pels principals partits de l’oposició, sinó també una necessitat per aconseguir estabilitat i capacitat de gestió. Amb Collboni el PSC ha recuperat l’alcaldia perduda el 2011, però no ha pogut desplegar àmpliament el seu programa de govern. Des del primer moment, Xavier Trias i Ada Colau es van oferir a pactar amb Collboni per ampliar l’executiu municipal. Per una banda, Trias oferia trencar definitivament amb el passat i avalar una política de mà dura, i de l’altra, Colau abanderava el continuisme amb l’anterior mandat sota un projecte progressista en el que també incloïa ERC.
Al final, ni Trias ni Colau formen part del govern municipal ni sembla que hagin d’entrar-hi ni a curt ni a mitjà termini. Qui sí que ha estat a punt de fer-ho, i de moment tampoc ha quedat descartat del tot, ha estat Esquerra. El relleu de Maragall per Alamany ha comportat un apropament d’ERC al PSC que, de moment, ha tingut el seu zenit en un acord de pressupostos que tothom entenia com una avantsala a un acord de govern. La setmana passada, un cop celebrades les eleccions europees, va ser el moment escollit per ERC per accelerar aquest pacte, però en un context marcat per la investidura del president de la Generalitat, fins i tot la mateixa Federació d’ERC a Barcelona ha hagut d’admetre que el moment no era “idoni” per plantejar un acord amb el PSC i l’espifiada de convocar el Congrés Extraordinari en un local massa petit va ser l’excusa perfecta per no concretar el tema.
Ara, amb ERC esperant una “data més adient” per reprendre la qüestió d’entrar al govern municipal, que segurament serà un cop resolta, sigui quin sigui el sentit, la investidura, Collboni s’ha vist abocat, i aquest cop no per culpa seva, a bufar l’espelma del primer any en solitari. Amb tres anys de mandat al davant, l’alcalde de Barcelona pot defensar que, malgrat tot, aquest primer any ha quedat prou endreçat i, encara més, que si no compta amb socis de govern, a l’últim tram no ha estat per culpa seva. I també pot dir que queda menys pel 2027, quan, previsiblement, tornarà a ser el candidat del PSC a l’alcaldia. I tal dia, farà un any.
