La Torre Bellesguard és una de les obres visitables d’Antoni Gaudí a Barcelona i, tot i que és una obra mestra del modernisme, no és de les més conegudes. Part de culpa la té la seva localització, pràcticament a la falda de Collserola, al districte de Sarrià - Sant Gervasi, allunyada de qualsevol itinerari turístic. Amb tot, ja fa deu anys que està oberta al públic i precisament, en ocasió d’aquest desè aniversari s’han programat visites específiques on es mostren espais fins ara no visitables, com les estances familiars del primer pis i es difonen novetats com el descobriment d’un joc de llums que només es produeix durant la tarda del dia de Nadal.
A més, la propietat de l’edifici, l’asseguradora Catalana Occident, treballa en un ambiciós pla per redefinir l’espai visitable amb la possibilitat d’obrir noves estances de cara a la commemoració, l’any 2026, del centenari de la mort de Gaudí. Mentre això no passa, el fet és que l’edifici, com tots els d'aquest arquitecte, està envoltat de simbolismes, missatges, vinculacions amb la història de Catalunya i aspectes que no sempre s’aprecien a primera vista. Aquesta és una selecció d’una desena de les sorpreses que amaga aquest edifici, tot i que n’hi ha moltes més.
Els bancs del jardí. Una meravella acústica molt tafanera
El jardí que envolta la Torre Bellesguard conserva dos bancs força singulars, de forma ovalada i col·locats un davant l’altre, que responen a un disseny ergonòmic que els fa força còmodes, però sobretot, destaquen per la seva acústica. La seva forma permet que dues persones, assegudes una a cada extrem del banc, s’entenguin perfectament xiuxiuejant. Una teoria malintencionada de l’ús d’aquests bancs és la seva utilitat per escoltar dissimuladament converses íntimes. Així, una parella d’enamorats asseguts en un extrem del banc no evitaria que la corresponent carrabina, asseguda a l’altre extrem, fos capaç de seguir amb tot detall el que es poguessin dir.
Els bancs de l’entrada. Una lliçó d’història
Els bancs adossats a l’entrada principal de la Torre Bellesguard no només són una meravella de l’art del trencadís, sinó que conformen també una lliçó d’història amb el seu punt de nostàlgia per la grandesa perduda amb la fi de la dinastia del casal de Barcelona amb la mort de Martí l’Humà. El banc situat a la dreta de la porta està situat a llevant, marca l’eclosió del dia i simbolitza el renaixement de Catalunya, mentre que el de l’esquerra, orientat a ponent, marca l’arribada de la nit i la decadència de Catalunya amb la mort del rei Martí. Els dos bancs frontals remeten a la frase atribuïda a Roger de Llúria: “No crec que cap peix se gosi alçar sobre en mar si no porta les quatre barres de Catalunya a sa cua”.
Plafó de l’entrada. Sota custòdia policial
El plafó ceràmic situat sobre la porta d’entrada amb la llegenda Bell Esguard té la característica que el color groc es va obtenir amb pa d’or, raó per la qual es va témer per un possible robatori durant el trasllat des del taller, situat al centre de Barcelona, fins a la Torre, ja a la falda de Collserola. Per això, el seu trasllat va haver de ser escortat per la policia.
El vestíbul. El porter automàtic de fa cent anys
El vestíbul de la Torre Bellesguard és un compendi de l’esclat del modernisme aplicat a l’interior d’un habitatge, amb ferros forjats, vitralls i ceràmiques que deixen bocabadats el visitant. Amb tot, la gràcia del vestíbul es troba al pis superior, on un balconet estratègicament situat permet veure sense ser vist, i decidir, si convé o no obrir la porta a visites inesperades. Com si es tractés d'un porter automàtic amb càmera de vídeo, però de principis del segle XX.
El vitrall. La sorpresa del dia de Nadal
El vitrall que il·lumina el vestíbul de la Torre Bellesguard no només val la pena per la profusió de formes i colors que conté i la seva simbologia de vuit puntes -que es repeteix en diferents punts de la casa-, que remet a l’estel de Nadal i també a la rosa de Reus. També és important perquè recentment s’ha descobert que Gaudí va fer ús dels seus coneixements de gnomònica per produir un efecte lumínic molt especial que només es produeix un cop l’any, concretament a primera hora de la tarda del dia de Nadal, quan la llum es filtra a través del vitrall i creu un poderós efecte de llums i ombres a l’interior del vestíbul.
La sala de Música. La gràcia és que està inacabada
La sala de Música també és anomenada dels maons per raons òbvies, està tota feta d’aquest material constructiu. De fet, això no seria tan obvi si no fos perquè la sala està inacabada. Tant és així que tota la casa està feta de maons i a l’exterior, revestida de trencadís de pissarra, i a l’interior amb les parets encalades. En ocasió de la celebració del centenari de la mort de Gaudí el 2026 es podria plantejar finalitzar aquesta sala, però aleshores perdria la seva gràcia actual, que recorda altres espais gaudinians com les cotxeres del Palau Güell o la cripta de la Colònia Güell.
El drac de la terrassa. Un cop el veus, no te’l treus del cap
Amb la intenció de rememorar el castell del rei Martí, Gaudí va construir una terrassa poblada de merlets i amb camins de ronda -com es pot comprovar en la fotografia que obre aquest article-. També hi va amagar una icona molt catalana, la del drac de la llegenda de sant Jordi. Gràcies al disseny de les golfes, en un dels vèrtexs de la terrassa quatre finestres a dos nivells permeten identificar un cap de drac delimitat pels narius -finestres inferiors- i els ulls -finestres superiors-. De cop i volta, el que només eren murs i finestres són ara un drac. Un cop el veus, no te’l treus del cap!
La creu del pinacle. Tot està en la natura
És prou sabut que Antoni Gaudí concebia l’arquitectura com una extensió de la natura, on trobava la seva principal font d’inspiració. En el pinacle que corona la torre Bellesguard hi ha un bon exemple, amb una creu de quatre braços horitzontals -molt semblant a la que coronarà la Sagrada Família- i un cinquè braç vertical. La forma de la creu beu directament de la que adopta el fruit del xiprer un cop s'asseca i s’obre, conformant una estructura que Gaudí va saber traslladar magistralment a la seva arquitectura. Oportunament, als jardins de la Torre Bellesguard no costa trobar exemples d’aquests fruits.
La cotxera. Pàrquing o cavallerissa?
L’espai de la cotxera aprofita el desnivell del terreny per funcionar com a semisoterrani i és un dels indrets visitables en l’actualitat, ja que està adaptat com a zona de serveis, amb màquines de ‘vending’. Val la pena fer-hi una ullada per conserva els abeuradors per a cavalls originals, tot i que, per les dates en que es va construir l’edifici, en la primera dècada del segle XX, el més probable és que fos més utilitzat com a aparcament de cotxes a motor que com a cavallerissa.
La fresquera. Sembla un refugi de la Guerra Civil, però no ho és
La sorpresa final, tanmateix, no està ni estarà oberta al públic. Al fons de les cotxeres hi ha un espai que s’havia utilitzat de cuina i al fons d’aquesta cuina hi ha una porta que dona pas a unes escales descendents que, després d’una baixada pronunciada, donen pas a un passadís de volta de maó. Al final de tot, s’obre un petit espai circular amb un petit banc. Fàcilment es podria pensar que es tracta d’un refugi de la Guerra Civil, però la seva profunditat i l’absència d’una sortida d’aire fa que es descarti aquesta opció. De fet, és una fresquera, és a dir, un espai per guardar aliments en un ambient fresc i amb temperatura constant, la nevera d’abans de les neveres. Un espai habitual en cases benestants, però també en masies tradicionals, com la de Can Valent, a Nou Barris.