La Diputació de Barcelona inicia el procés de reparació dels funcionaris depurats pel franquisme

La Diputació de Barcelona és una administració que compta amb més de dos-cents anys d’història, ja que el 2022 va celebrar el seu bicentenari. Amb tot, hi ha períodes en que aquesta institució no va existir, com l’etapa entre 1823 i 1836 i, especialment, del 1931 al 1936, quan totes les seves competències van ser assimilades per la Generalitat de Catalunya en el marc de la Segona República Espanyola. La caiguda del sistema republicà i la seva substitució per la dictadura feixista va suposar el restabliment de la Diputació, però no necessàriament dels seus treballadors, que van ser depurats per les noves autoritats franquistes. Ara, en un exercici de recuperació de la memòria democràtica, la Diputació de Barcelona ha iniciat el procés de reparació dels funcionaris depurats pel franquisme i, també, dels que van exiliar-se o no van poder sol·licitar la readmissió. 

Segons ha informat la Diputació de Barcelona aquest divendres, en una primera fase d’aquest procés de reparació, s’han publicat les dades extretes de l’anàlisi i el tractament arxivístic dels 1.924 expedients de depuració custodiats a l’Arxiu General de la Diputació, un treball dut a terme des del 2021. 952 dels expedients de depuració van resoldre’s amb la readmissió del funcionari sense imposició de sanció, mentre que 193 expedients van finalitzar amb sanció al funcionari. Tanmateix, no consta que s’haguessin resolt 779 dels expedients, més del 40% dels custodiats per la corporació. Cal recordar que la depuració del personal funcionari va ser un dels mecanismes de control del règim franquista que tenia com a finalitat separar i destituir els funcionaris públics desafectes a les administracions locals.

Per al diputat de Memòria Democràtica, Jesús Naharro, la Diputació vol reforçar, al llarg d’aquest mandat, “les actuacions de suport a les actuacions i activitats que desenvolupen els ens locals en relació amb la memòria democràtica, i també a les entitats del moviment memorialista sense ànim de lucre”, a més de “reparar la memòria dels antics funcionaris represaliats”, ja que la corporació “té un deute amb tots aquells funcionaris que l'any 1939 van ser destituïts o sancionats pel franquisme”. En el cas de la Diputació de Barcelona, el 17 de febrer de 1939, la Comissió Gestora va aprovar una disposició que declarava cessats tots els funcionaris de la Generalitat Republicana i deixava en suspens el personal que havia format part de la Diputació de Barcelona amb anterioritat al 1931, que van ser les persones objecte de depuració.

Així era el procediment depurador

Per tornar a posar en funcionament la Diputació de Barcelona, la nova Comissió Gestora de la corporació va instruir el procés depurador a partir de l’agost de 1939. El primer pas era la presentació per part de cada funcionari d’una sol·licitud d’admissió, procés que només van poder fer aquells funcionaris que es van quedar, sent exclosos, de forma automàtica, els encausats penalment, els presoners dels camps, els exiliats, els afectats per jubilació i els morts durant aquest període. En aquesta sol·licitud, els funcionaris havien d’informar de la seva actuació política abans i després del 18 de juliol de 1936 (ideologia i militància política i sindical), els serveis prestats i la seva actuació en l’organisme, així com una declaració jurada, que consistia en un qüestionari on s’havien de contestar entre 18 i 21 preguntes.

Així mateix, cada funcionari havia d’aportar dos avaladors, testimonis i proves documentals, així com informes del superior jeràrquic. També podien aportar mèrits, com haver format part de partits de dretes o de la cinquena columna -feixistes ocults a la Catalunya republicana- o haver amagat perseguits, entre d’altres. A més, per recuperar la feina, havia de demostrar la seva adhesió al Règim des d’abans del cop d’estat del 18 de juliol, ja que el marc jurídic franquista considerava sospitós a tothom i establia que era l’interessat el que havia de demostrar la seva innocència. Amb aquesta declaració, el jutge instructor iniciava les investigacions, que es basaven en els informes de Falange i de la Policia i Guàrdia Civil; començant per aquells funcionaris que, a priori, eren més addictes per tal que es poguessin incorporar al més aviat possible.

D’altra banda, pel que fa a la resta de funcionaris, el jutge instructor comunicava al funcionari la llista de càrrecs que li formulava per acabar elevant a la Comissió Gestora una proposta de sanció, després d’haver deixat vuit dies al funcionari perquè presentés un plec de descàrrec. Les sancions podien anar des de l’admissió amb inhabilitació (de 2, 5 o 10 anys) en càrrecs de comandament o confiança fins a la destitució definitiva, passant per períodes de postergació (de diversos anys) i de suspensió de sou i feina. Els expedients de depuració corresponen al 92% del total d’expedients sent, la resta, expedients referents als processos de revisió derivats de recursos  i els de reclamacions salarials (funcionaris que van ser apartats per la Generalitat republicana). En total, un 78% corresponen a reclamacions d’homes, i un 22%, de dones.

Pel que fa als expedients de depuració, la primera dada a destacar és que el nombre de reclamants supera amb escreix el de funcionaris de l’antiga Diputació que hi tenien dret, fet que fa considerar que molts treballadors de la Generalitat devien intentar acollir-se a aquest procés. Durant el procés d’anàlisi dut a terme per la Diputació de Barcelona s'han trobat casos de funcionaris amb més d'un expedient original o bé, amb expedients duplicats, ja que hi havia persones que treballaven en més d’un departament o secció de la corporació. Per tant, el total de funcionaris expedientats (155) és menor que el nombre d’expedients sancionats (193). 

Resultat de la depuració: personal readmès sense sanció

Del conjunt de dades resultant es poden trobar expedients de sancionats, sense sanció i sense resoldre. D’entre el personal readmès sense sanció destaca l’arquitecte Jeroni Martorell Terrats, director del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments amb la Mancomunitat de Catalunya (1924-23), amb la Diputació de Barcelona (1923-1931), amb la Generalitat de Catalunya (1931-39) i novament amb la Diputació de Barcelona (1939-1951). Martorell va fer compatible les seves idees conservadores amb la lleialtat a la institució, i va ser un dels artífexs de la salvaguarda dels monuments i de nombroses obres d’art durant la Guerra Civil. 

Els arqueòlegs i conservadors Alberto del Castillo Yurrita, catedràtic de la Universitat de Barcelona i fundador del Museu de Tossa de Mar; Josep Colominas Roca, vinculat al Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans i conservador del Museu d’Arqueologia; i, Josep de Calasanç Serra Ràfols, conservador del Museu d’Arqueologia, van ser admesos sense sanció mitjançant un procés que va durar poques setmanes. Tots ells eren deixebles de Pere Bosch Gimpera, funcionari de la Diputació i que mai va demanar la readmissió, ja que es va haver d’exiliar. Bosch Gimpera va ser creador i director del Museu d’Arqueologia i dels serveis de patrimoni cultural de la Generalitat, rector de la Universitat de Barcelona i conseller de la Generalitat.

Altres exemples van ser Tomàs Busquet Teixidor, metge i impulsor de la Clínica Mental de Torribera; el metge Santiago Dexeus Font, especialitzat en ginecologia i obstetrícia, que va treballar a la Casa Provincial de Maternitat de Barcelona el 1918 i que va dirigir entre 1947 i 1967; la bibliotecària Consol Pastor Martínez, qui va formar part de la primera promoció de l’Escola de Bibliotecàries el 1918 i directora de la Biblioteca de l’Escola de Bibliotecàries (1928-1957); la pintora Emília Coranty Llurià, professora a l'Escola Superior per a la Dona i l'Escola Llotja; Joan Rubió i Bellver, arquitecte dels Serveis Generals i Beneficència de la Diputació a partir de 1922; la pedagoga Rosa Sensat Vilà,  directora de l'Escola del Bosc entre 1914 i 1930; Maria de l’Assumpció Pascual i Mañé, vinculada a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, i qui des de 1931 va ocupar la Càtedra Elemental de Gramàtica Catalana de la Diputació de Barcelona; i, Maria Fath Camps, directora de l'Escola de la Dona entre els períodes 1917-1936 i 1939-1945.

Resultat de la depuració: personal sancionat

Pel que fa al personal sancionat, destaquen el metge Carles Carceller Blay, vinculat a la Casa de Maternitat i Expòsits com a metge des de 1936 i com a director a partir de 1967, succeint a Santiago Dexeus Font; el gramàtic i filòleg Emili Vallès Vidal, professor de l'Escola d'Arts i Oficis del Districte Cinquè i de gramàtica catalana a l'Escola Normal de Mestres; i, el pianista i compositor Armand de Fluvià Vendrell, deixeble d’Enric Granados, i treballador de la secretaria de l’Escola Industrial.

Resultat de la depuració: expedients sense resoldre

Pel que fa als expedients de depuració sense resoldre o que no consta resolució destaquen els casos de Jordi Rubió Balaguer, bibliotecari, professor, filòleg, primer director de la Biblioteca de Catalunya des de l’any 1914 fins al 1939, director de l'Escola de Bibliotecàries entre 1930 i 1939 i del Servei de Biblioteques del Front durant la Guerra Civil. També ressalta Pius Font Quer, botànic, farmacèutic, químic, primer director de l'Institut Botànic de Barcelona i professor de botànica i farmàcia a la Universitat de Barcelona i a l'Escola Superior d'Agricultura de Barcelona. Finalment, també destaca Felipa Español Coll, bibliotecària, traductora, advocada laboralista i que durant la Guerra Civil va treballar al Servei de Biblioteques del Front i als bibliobusos.

Aquesta acció de la Diputació de Barcelona respon a l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS) número 16 'Pau, justícia i institucions sòlides'. Els 17 ODS van ser proclamats per l’Assemblea General de Nacions Unides el 25 de setembre de 2015 i formen part de l’agenda global per a 2030. La Diputació de Barcelona n’assumeix el compliment i desplega la seva acció de suport als governs locals de la província d’acord amb aquests ODS.