El tràgic balanç de la DANA que el passat 29 d’octubre va provocar més de dos centenars de morts al País Valencià i l’episodi barceloní del 4 de novembre, que es va saldar amb importants inundacions al Baix Llobregat, ha creat un estat de preocupació per les possibilitats que a Barcelona mateix es pugui reproduir una situació similar. De fet, la capital de Catalunya no ha estat exempta de patir inundacions, però en època recent aquesta possibilitat s’ha esvaït en gran part gràcies a una important xarxa de dipòsits de recollida d’aigües pluvials, quinze grans dipòsits amb capacitat per absorbir 500.000 m³ d’aigua de pluja per evitar inundacions. Ara bé, si hi ha una inundació històrica a Barcelona, aquesta és la que va tenir lloc el 15 de setembre del 1862, que va inundar tot el centre de la ciutat i que va tenir un testimoni excepcional, l’escriptor danès Hans Christian Andersen.
🌧️ Així és la xarxa de dipòsits d’aigües pluvials de Barcelona per evitar inundacions
Anem a pams: la Barcelona del 1862 era una ciutat que vivia un gran canvi urbanístic, de fet, des d’una perspectiva històrica, es pot dir que va ser el més important de tots els que ha viscut la ciutat en els seus dos mil·lennis d’història. La ciutat acabava d’enderrocar les seves muralles medievals i començava a prendre forma el pla Cerdà, que acabaria per convertir una zona de camps i explotacions agràries en el que modernament coneixem com el districte de l’Eixample. En aquest context de conversió de la ciutat tenia un paper important la canalització de les rieres que des de Collserola i els turons del pla de Barcelona abocaven l’aigua de pluja al mar.
De fet, les mateixes muralles tenien la seva funció com a canalitzadores de les aigües pluvials, ja que els seus fossats servien per desviar-les i evitar així inundacions a la ciutat històrica, de tal manera que la Rambla, com antiga llera de riera, havia perdut la seva funció original esdevenint el passeig central que simbolitza la ciutat. En aquest context, el mateix Ildefons Cerdà, dins el seu projecte d’Eixample, proposava la construcció de dos canals, un cap al Besòs i un altre cap al Llobregat, per canalitzar l’aigua de pluja fora muralles i evitar així inundacions intramurs. Ara bé, l’any 1862, aquest projecte encara estava per fer, mentre que les muralles havien deixat de fer aquesta funció addicional de canalitzar l’aigua de pluja.
“Les crescudes pluvials havien estat canalitzades fins aleshores pels fossats de les muralles, però un cop desaparegudes, encara no s’havia realitzat cap sistema substitutori, de manera que només era qüestió de temps que algun aiguat provoqués una catàstrofe”, explica l’escriptor Ròmul Brotons i Segarra a l’obra La ciutat expansiva. Barcelona 1860-1900 (Albertí Editor, 2015). De fet, l’antic fossat havia estat omplert de pedra i terra amb l’objectiu d’aplanar una part de la ciutat que s’obria a la construcció del nou Eixample i, per tant, la Barcelona històrica, ara sense muralles, no tenia cap protecció davant una situació de gota freda, el que acutalment anomenem DANA.
Andersen: “Antigament aquí hi havia, a més del desguàs al mar, un altre que conduïa la crescuda de les aigües al fossat que envoltava Barcelona; però aquest ha estat recentment emplenat de grava i pedres a fi de proporcionar solar de construcció per a l’eixample de la ciutat"
I vet aquí que el 15 de setembre del 1862 va arribar la catàstrofe. Un episodi significatiu de pluges que durava des de principis de mes va comportar aquell dia el desbordament de rieres, principalment la d'en Malla, que feia un recorregut similar a l’actual Rambla de Catalunya i que el segle XIV va ser canalitzada en direcció al Portal Nou i, més modernament, cap al Bogatell, on desembocava la mar. A l’altura de l’actual plaça de Catalunya, la riera feia un gir de noranta graus entre l’estació de tren de Martorell i el passeig de Gràcia, i allà va ser on es van trencar els murs de contenció i es va desbordar: “Desbordada i, sense muralles, la riera va recuperar el seu curs històric i va seguir Rambla avall, arrambant amb tot el que trobava”, recull el blog especialitzat Històries de Barcelona, en un article sobre aquella jornada.
Ras i curt, l’aigua va entrar en tromba per la part superior de la Rambla i va arrossegar amb tot el que va trobar pel seu camí. “La riera de Malla ha roto su dique junto á la estación de Martorell, y penetrando por su tinglado ha entrado por la Rambla”, especificava l’edició vespertina del Diario de Barcelona d’aquell mateix dia, que afegia que l’aigua “formaba una espantosa avenida que ha arrastrado la mesa de bebidas junto á Canaletas, las de frutas de mercado de San José y destrozando por completo un gran trozo de la Rambla de Estudios”. De fet, la Rambla dels Estudis i els carrers adjacents va ser la part més perjudicada, amb baixos negats, destrosses en comerços i estralls valorats, segons l’edició matutina del mateix diari de l’endemà, “en unos siete millones de reales”. La mateixa edició reflectia un episodi solidari com els que es viuen aquests dies a l'Horta de València: "Después de la inundacion, un almacenista de ferretería de la calle de la Boqueria distribuyó á todos los vecinos de dicha calle gran número de palas de las que tenia en su almacén, para que con ellas pudiesen quitar el mucho barro que habia en sus tiendas".
L’autor de ‘L’aneguet lleig’ en va ser testimoni
Tot i que la premsa de l’època, com ja s’ha vist, va recollir puntualment els fets, la riuada a la Rambla va tenir un testimoni excepcional, l’escriptor danès Hans Christian Andersen, autor de contes força populars com L’aneguet lleig, La sireneta i El soldadet de plom, entre d’altres. Andersen es trobava casualment allotjat a l’Hotel Oriente, establiment emblemàtic de la ciutat, en un viatge del que en sortiria el llibre Viatge per Espanya, on l’escriptor inclou una vívida crònica de la inundació a Barcelona, recollida en català a l’obra 1.000 testimonis sobre Barcelona de Lluís Permanyer (La Campana, 2007).
Andersen: "Els carrers empedrats de la Rambla eren un riu creixent i abassegador”
“Tot eren cridòries i corregudes; des del meu balcó vaig veure com llançaven munts de grava davant l’hotel; en ambdós carrers, al costat de la calçada central, situada en un nivell més alt, baixava rodant un corrent d’aigua de color cafè amb llet”, relata l’escriptor danès, per afegir més endavant que “els carrers empedrats de la Rambla eren un riu creixent i abassegador”. “A la serralada havia plogut amb una força tal, que les rieres desenfrenades aviat van desbordar el riuet que flueix al llarg de la carretera i la via del tren”, apunta Andersen en referència a la riera d’en Malla.
De fet, el mateix autor apunta a l’absència de les muralles com una de les causes de la inundació: “Antigament aquí hi havia, a més del desguàs al mar, un altre que conduïa la crescuda de les aigües al fossat que envoltava Barcelona; però aquest ha estat recentment emplenat de grava i pedres a fi de proporcionar solar de construcció per a l’eixample de la ciutat”. A continuació, el relat d’Andersen arriba a tints dramàtics: “dins de les botigues la gent es movia amb l’aigua fins als malucs (...) tot eren crits i clams. L’aigua prenia més força, bramava el corrent d’una presa rebentada, s’enlairava en onades altes que trencaven contra les balconades baixes de les cases (...) jo mai no havia comprovat la magnitud del poder de l’aigua; era espaordidor (...) es va dir que dins les esglésies els sacerdots cantaven missa amb l’aigua fins a la cintura (...) a la Rambla les parades eren potes enlaire; cotxes, taules i carros, bolcats”.
Molts estralls, però poques víctimes?
La riuada va causar importants estralls, a més de tallar carrers, carreteres i serveis ferroviaris durant dies. El mateix Diario de Barcelona explicava el 20 de setembre del 1862 que havien acabat les tasques de reparació del “firme de la Rambla de Canaletas que se había llevado la corriente” i que “en muchas casas se continua estrayendo agua de los sotanos”. Ara bé, en aquells moments aquest mateix mitjà només tenia computada una víctima mortal, un home que “empès pel pànic, havia baixat d’un carruatge que circulava pel passeig, sent arrossegat pel corrent”, segons detalla el blog citat més amunt.
En canvi, diversos mitjans que modernament s’han fet ressò d’aquest episodi repeteixen una xifra molt més gran, un miler de morts, això sí, sense citar referències històriques que l’avalin, la qual cosa porta a creure que, si bé la xifra d’un únic mort pot quedar curta, la d’un miler pot ser només una altra llegenda urbana de Barcelona, com la que insisteix a assegurar, sense cap fonament, que Gustave Eiffel va proposar construir la seva torre a la ciutat en el marc de l’Exposició Universal del 1888 i, en veure’s refusat, va portar la proposta a París… En tot cas, el que queda per a la història és que el 15 de setembre de 1862 la Rambla va recuperar, malgrat tot, la seva funció de riera, com un efecte advers de l'enderroc de les muralles.