Un enganyatall és, segons el DIEC, una "cosa que es diu per enganyar", o bé una "suggestió enganyadora". Amb aquesta segona accepció s’accepta la paraula com a sinònim del que en francès en diuen un trompe l’oeil i en castellà un trampantojo, és a dir, una il·lusió òptica basada en una tècnica pictòrica que busca deliberadament confondre l’espectador fent-li creure que, gràcies al realisme i la perspectiva, veu com a reals coses que només estan pintades. A Barcelona, d’enganyatalls n’hi ha més d’un, però el més monumental, i fins i tot el més realista, tot i que la il·lusió només duri uns segons, es troba en un extrem del barri de la Sagrada Família, al districte de l’Eixample.
Es tracta del mural Balcons de Barcelona, definit com a enganyatalls al mateix plafó explicatiu que es troba al seu peu i que es troba a la plaça de Pablo Neruda, just a la intersecció entre l’avinguda Diagonal i el carrer Enamorats, i que crida l’atenció per les seves grans dimensions i per un contingut molt barceloní. El mural va ser pintat l’any 1992, en plena eufòria olímpica i dins la cèlebre campanya Barcelona, posa’t guapa, que buscava restaurar i embellir façanes de la ciutat però que, en aquest cas, es va centrar en una enorme paret mitgera que havia quedat condemnada al descobert el 1989 amb la urbanització definitiva de la plaça Pablo Neruda -fins al 1979, plaça de la Hispanitat-.
En un marc de renovació de la ciutat, l’Ajuntament de Barcelona va decidir, a través de l’Agència del Paisatge Urbà, contractar l’estudi Cité de la Création, de Lió, per donar una nova vida a una paret de maons de més de 400 metres quadrats de superfície, amb l’encàrrec, això sí, de fer un mural relacionat amb la ciutat. Segons detalla el mateix web de l’Ajuntament, la paret mitgera “no va quedar a l’alçada d’una ciutat olímpica i cosmopolita que estava en creixement”, i per això es va proposar “un gran enganyatall que, com exponent de la memòria, recrea una arquitectura barcelonina amb personatges històrics relacionats amb ciutat”.
Segons detalla el llibre Art públic de Barcelona, escrit per Ignasi de Lecea, Jaume Fabre, Carme Grandas, Josep M. Huertas, Antoni Remesar i Jaume Sobrequés (Ajuntament de Barcelona - Àmbit Serveis Editorials, 2009), el mural va comptar amb el finançament de “l’empresa publicitària Avenir i la de pintures Zolpan” i es va inaugurar en un dia força singular, el 29 de febrer del 1992, amb la presència dels “alcaldes de Barcelona, Pasqual Maragall, i de Lió, Michel Noir, acompanyats de la vídua del president Tarradellas i de la filla i els nets de Miró”, ja que tant Tarradellas com Miró hi apareixen.
Vint-i-sis personatges 'barcelonins'
La singularitat d’aquest enganyatall no ve només del fet que s’integra arquitectònicament en el seu entorn, ja que reprodueix de forma fidel la façana principal del mateix edifici, sinó que hi apareixen vint-i-sis personatges històrics -signes dels temps, vint-i-dos són homes i només quatre, dones-, tots ells barcelonins o amb una coneguda relació amb la capital catalana, distribuïts de la següent manera:
- Al terrat: Joaquim Blume i Cristòfol Colom.
- A la cinquena planta: Santiago Rusiñol.
- A la quarta planta: Àngel Guimerà i Margarita Xirgu.
- A la tercera planta: Joan Maragall, Pompeu Fabra, Narcís Monturiol, Francesc Ferrer i Guàrdia i Ignasi Barraquer
- A la segona planta: Bartomeu Robert, Antoni Gaudí, Ildefons Cerdà, Francesc Rius i Taulet, Francesc Macià, Lluís Companys i Josep Tarradellas
- A la primera planta: Jacint Verdaguer, Joan Miró, Carmen Amaya, Pablo Picasso, Josep Anselm Clavé, Pau Casals i Antonio Machín.
- A la planta baixa: Raquel Méller i Mercè Rodoreda.
Cal tenir present que els personatges estan agrupats per afinitats, situats en els diferents balcons i amb una certa relació d’acord amb l’ús tradicional dels diferents nivells de l’edifici. A més, com recull el llibre citat, “les seves robes i els atributs que sostenen ajuden a encerclar qui són els escollits”, com a exemple, “un violoncel per a Pau Casals, un diccionari per a Pompeu Fabra, un plànol de l’Ictineo per a Monturiol” o “Carmen Amaya en vestit de faralaes”, a més d’altres detalls, com per exemple que a la planta baixa hi hagi una llibreria -de la qual en surt Mercè Rodoreda-, i entre els llibres s’hi pot descobrir El temps de les cireres de Montserrat Roig.
Detalls i vandalisme
Altres detalls són que el mateix edifici fictici porta com a números de carrer el 19 i el 92, en referència al 1992 o que els mateixos autors signen el treball a l’aparador de la llibreria. Ara bé, com a art urbà que és no s’ha escapat del vandalisme, i en més d’una ocasió. El llibre citat, editat el 2009, apunta que “el pas dels anys han proporcionat a aquesta façana una dosi de realitat: un grafit tan ben integrat que ens fa pensar en el plaer de seguir el joc”, però l’Ajuntament apunta que una restauració posterior el va eliminar. En tot cas, ara n’hi ha un altre, de grafit, que, segons com es miri, aporta un plus de realisme a l’enganyatall més vistós de Barcelona.