El complex de les Llars Mundet és un espai poc conegut de Barcelona que amaga més d’una sorpresa. A més d’acollir les facultats de Psicologia, Pedagogia i Educació de la Universitat de Barcelona (UB), un centre esportiu municipal, una escola bressol, una escola de primària, un institut, una residència de gent gran i diverses dependències de la Diputació de Barcelona, propietària del recinte, inclou el Palau de les Heures, una edificació que sorprèn per la seva arquitectura, ja que podria passar perfectament per un ‘château’ de la vall del Loira, i per la seva història, perquè va ser residència del president Companys durant la Guerra Civil.
Actualment, aquest edifici és gestionat per la UB, que el destina als estudis de formació continuada de la fundació Bosch i Gimpera, però durant la seva història, iniciada el 1894 amb l’inici de la construcció del palau, n’ha vist de tots colors, des de residència burgesa fins a recinte universitari, passant per l’estada del president de la Generalitat Lluís Companys, que va comportar la construcció d’un refugi davant el perill de bombardeigs aeris. Tot i que el refugi no està obert al públic, un equip d’elNacional.cat hi ha pogut accedir en companyia de dos historiadors de la UB, David Íñiguez i Francesc Xavier Hernández Cardona, per imaginar com es va viure allà la Guerra Civil.
Un ‘château’ a Collserola?
Encara que sembli improbable, el Palau de les Heures és el més semblant a un castell francès que es pot trobar a Barcelona, tot i que més enllà de la seva singular arquitectura cal no oblidar que en aquesta part de la ciutat hi ha diversos palaus senyorívols, com el del Marquès d’Alfarràs -al parc del Laberint-, pendent de rehabilitació, o la residencia -també d’estil afrancesat- de la Granja Vella de Martí Codolar. En el cas del Palau de les Heures es tracta d’un edifici construït entre 1894 i 1898 per encàrrec de Josep Gallart Forgas, un empordanès que va fer fortuna a Puerto Rico amb negocis d’explotació de la canya de sucre i posteriorment com a armador.
Aquest ‘americano’, prototip del burgès fet a si mateix -tot i que, com molts ‘indianos’, gràcies a l’explotació de mà d’obra esclava- va voler competir amb el veí palau del Laberint, fet construir per un noble, i per això va encarregar a August Font i Carreras -el mateix que va dissenyar la plaça de toros de les Arenas- “la construcció d’un castell magnífic i fabulós, amb dos nivells de jardins”, segons relata l’historiador David Íñiguez. De fet, una visita al palau no pot ser completa si no es visiten els seus jardins, tot i que habitualment tampoc estan oberts al públic.
Així, el Palau de les Heures, també anomenat Casa Gallart va esdevenir un aparador de l’opulència burgesa del tombant del segle XIX al XX, tot i que el seu propietari el va poder gaudir poc, ja que va morir el 1898. Amb tot, va continuar com a residència familiar, en un entorn idíl·lic i privilegiat i, a més, allunyat del centre de Barcelona, raó per la qual va tenir un paper important durant la Guerra Civil, el d’esdevenir residència del president Companys, que es va veure en la necessitat de buscar un espai on residir sense el risc de ser bombardejat. Per a més seguretat, es va construir un refugi subterrani, un dels més de 1.400 que es van excavar durant la guerra.
El refugi del president Companys
Amb l’esclat de la Guerra Civil, els Gallart marxen de Catalunya i el Palau de les Heures és saquejat després de la victòria contra els insurrectes a la batalla de Barcelona. Devastat i abandonat el Palau, passarà a mans de la Generalitat i en un moment no determinat, “hi arriba el president Companys per protegir-se i viure amb més seguretat davant els atacs aeris i els bombardejos que patia la ciutat de Barcelona”, detalla Íñiguez. És en aquest moment, relata Hernández Cardona, que s’excava pel sistema de “galeria en mina” el refugi antiaeri, un túnel d’uns 80 metres de longitud amb dues entrades, una situada al soterrani del palau i l’altra a l’exterior, encara visible.
Entrar al túnel, amb el preceptiu casc d’obra per evitar cops al cap, suposa fer un petit viatge a les entranyes de la Guerra Civil i permet imaginar com vivia la població civil durant els bombardejos de l’aviació feixista italiana procedent de Mallorca, encara que no és tan gros ni tan ben condicionat com per exemple el refugi 307 del Poble-sec, el més gran dels que es poden visitar en un recorregut que aviat inclourà un altre refugi visitable a la Sagrera. De fet, el refugi de les Heures consta només del túnel i dues petites cambres al final, una que dona accés a la sortida exterior i una altra a un pou de ventilació. Potser no calia gaire més, ja que només havia d’acollir el personal del palau, sense veïns a la zona.
Recobert amb maons tant a les parets com a la volta -tot i que en alguns punts hi ha prefabricats de formigó- el refugi, de fet, no es va completar del tot, com la majoria dels que es van construir durant la guerra i la volta de les cambres finals no està finalitzada. “Bàsicament és un refugi de galeria de mina, molt senzill -apunta Íñiguez- amb una rampa, dos accessos bastant concrets i fa la sensació quan el visites, com si no s'hagués acabat del tot, falta acabar de construir els encofrats”. A més, la sortida exterior, “que no ha estat mai excavada”, està actualment colgada per sorra i sauló desprès de la mateixa muntanya. Excavar aquest accés és un repte pendent que potser permetria aportar noves dades a la construcció del refugi.
El propietari va demanar que es bombardegés
Tot i que el Palau de les Heures, “al final de la guerra”, va ser residència del president Companys, i està documentat que allà es va reunir diverses vegades amb el president del govern de la República Espanyola, Juan Negrín, amb qui va tenir sonors enfrontaments, l’edifici mai va ser bombardejat, per la qual cosa no hi ha constància que Companys arribés a fer ús del refugi. El més singular de tot plegat és que va ser el mateix propietari del Palau, Josep Gallart Folch, fill de Josep Gallart Forgas, qui no només va demanar que es bombardegés el palau sinó que va arribar a enviar una carta amb una fotografia aèria per afavorir la tasca militar.
La missiva va ser adreçada al general Alfredo Kindelan, cap de l’aviació franquista. Signada per José Gallart Folch, textualment assegura que “desgraciadamente, y según confidencias directas que de Barcelona, he recibido, la referida finca esta en el momento actual ocupada como residencia, por el Presidente de la Generalidad, Luis Compays [sic], que atemorizado por un primer bombardeo del Palacio de la Generalidad, se trasladó á Rambla de Cataluña 33, casa que fué tambien alcanzada en un bombardeo posterior decidiendo entonces trasladarse a la referida finca ‘Las Euras’”. Gallart assenyalava a la carta detalls de la seva ubicació i afegia que malgrat figurar la finca als plànols de Barcelona, “como mejor señalamiento, le incluyo en la presente una fotografia aerea de la referida finca”.
Gallart, que ja va demanar que es bombardegés la finca el novembre del 1936 quan es va sospesar que es convertís en residència del president de la República Manuel Azaña, fet que finalment no es va produir, finalitzava la carta assenyalant que “como entonces, he de repetirle ahora mi General, que mi mayor deseo, fuera que todos estos datos, pudieran ser medios útiles, para el castigo, de quien tanto daño a hecho tambien, á nuestra Patria”. Amb tot, l’edifici mai va ser bombardejat, segons Íñiguez perquè “un magnicidi no entrava dins dels plans militars” de l’aviació italiana amb base a Mallorca.
“Bàsicament, l’aviació de Mallorca venia a bombardejar les instal·lacions del port, les centrals elèctriques i de vegades a bombardejar només la població civil per fer mal, però anar concretament i específicament per un president de govern, doncs no tenia cap mena de sentit”, assegura Íñiguez, que apunta que, a més, “ens trobem just al davant del Turó de la Rovira, principal dispositiu de la defensa antiaèria de la ciutat de Barcelona, que intentava dissuadir la penetració dels avions a l’interior de la ciutat, de fet més amunt de la Diagonal poques vegades van fer incursions, bombardejaven la façana litoral i els barris baixos”.
Potser Companys no el va arribar a utilitzar mai
El mateix fet que el palau mai fos bombardejat fa dubtar que Companys hagués arribat a utilitzar el refugi. Segons l’historiador Íñiguez, “per dignitat no deuria fer-ho”, però també perquè no hi havia una amenaça “massa perillosa”. “Segurament la remor dels bombarders que venien de Mallorca es devien sentir massa lluny”, ja que els objectius, ja fossin militars o civils estaven força allunyats del Palau de les Heures. Sí que hi ha constància que el gener del 1939, abans de començar la retirada que va acabar en exili, el president Companys va passar pel Palau de les Heures.
Acabada la guerra, la residència va ser recuperada pels Gallart, però la van trobar totalment devastada. Els anys 40 i 50 es va intentar recuperar l’ostentació i luxe, i el 1958 va ser adquirit per la Diputació de Barcelona, que fins i tot va arribar a preveure l’enderroc del Palau de les Heures a principis dels anys setanta. Afortunadament, no només va ser enderrocat sinó que als noranta va ser restaurat i dedicat a la funció docent. En l’actualitat, la major part del palau està formada per aules, probablement en els mateixos espais on, segons recorda Carles Pi i Sunyer -conseller de Cultura entre 1937 i 1939-, es van produir acalorades discussions entre Companys i Negrín. A l’entrada posterior del Palau, un faristol de memòria recorda els fets viscuts durant la Guerra civil, inclosa l’existència d’un refugi previst per protegir el president Companys dels bombardejos feixistes.
