Quantes vegades hem escoltat això de "és un quart pis, però un sisè real"? I quantes altres, en anar a trucar al porter automàtic, ens hem trobat amb un munt de noms com Entresol, Principal, Àtic o Sobreàtic? Per què tots aquests noms en comptes de numerar simplement tots els pisos? Vet aquí una nova curiositat que es repeteix sovint a Barcelona.
Cada finca és un món, construïda en un moment determinat i amb unes normatives que permetien unes edificabilitats específiques. Aquesta situació ens pot passar en qualsevol barri o ciutat. Però, com a exemple, i per poder-ho explicar de forma general, imaginem-nos un bloc de l'Eixample de Barcelona d'aquells que ens aturaríem a admirar mentre passegem, dels modernistes que criden l'atenció, amb una àmplia porteria, una tribuna ornamentada i uns bonics esgrafiats a la façana. En aquest edifici hi trobaríem Planta Baixa, Entresol, Principal, els pisos del primer al quart, Àtic i Sobreàtic. Anem a veure el perquè de cada un.
Comencem pel més noble: el Principal. Com el seu nom indica, era el pis més important dels edificis. La majoria d'aquests immobles eren construïts per propietaris de classe benestant, que es reservaven tota la planta per viure-hi ells. Era l'habitatge més cotitzat, ja que encara no s'havien popularitzat els ascensors i era el de més fàcil accés. Normalment, aquest pis gaudia de majors qualitats, com paviments més ornamentats o motllures en els sostres més decorades. En canvi, la resta de plantes es dividien en pisos que se solien destinar al lloguer i comptaven amb mosaics i acabats més senzills.
Les tribunes, un símbol d’estatus
Exteriorment, també destacaven per balcons més amplis o més treballats, i per la gran joia, que són les tribunes, tot un símbol d'estatus. Un altre fet diferencial, sobretot en edificis més emblemàtics, era l'accés. El Principal constava d'una escala pròpia, molt més noble, que servia exclusivament per aquest primer nivell. I si l'escala era compartida, podíem arribar a veure canvis en la decoració d'aquesta, per exemple paviments de marbre fins al Principal i de materials més senzills fins a la resta.
Previ al Principal, en algunes finques trobem l'Entresol, que generalment era un pis menor, i com el seu nom indica ubicat entre sòls, és a dir, entre la Planta Baixa i el Principal o Primer pis. Aquests es caracteritzaven per tenir una altura reduïda, absència de balcons i, normalment, unes obertures més petites. Sovint s'utilitzaven com a magatzem o oficines i podien estar connectats amb el local de la Planta Baixa, o bé per personal del servei de la família que vivia al Principal i era propietària de l’edifici.
Per últim, un cop superats els pisos amb numeració, arribaríem a l'Àtic i al Sobreàtic. Aquests anirien apareixent després de diverses modificacions en les ordenances municipals que permetien incrementar l'edificabilitat. Era freqüent que se situessin reculats i amb una gran terrassa davant per evitar-ne la visual des del carrer. En alguns casos es van afegir com a horribles remuntes que van mutilar i desentonaven en les finques modernistes de l'Eixample i en van fer desaparèixer les coronacions. Altres, més discretes, es van enretirar permetent una secció al carrer que permetés que hi entrés la llum. Aquesta situació s'invertiria en les noves finques amb la incorporació d'ascensors. Ara el pis més cotitzat ja no seria el Principal, sinó que passarien a ser els més alts, els Àtics, amb millors vistes, més llum i grans terrasses.
Per tot plegat, les denominacions dels pisos en els edificis més senyorials de l'Eixample de Barcelona són un reflex de la diversitat arquitectònica i social en les diferents finques, cada una amb la seva pròpia història i raó de ser.