L’escriptor i periodista Antonio Baños Boncompain (Barcelona, 1967), viu a cavall entre Nou Barris i Sant Andreu, dos districtes alhora separats i units per la Meridiana, una avinguda que, en contraposició amb la Diagonal, és la via que uneix els barris obrers amb el centre de la ciutat. Enamorat d’una Barcelona combativa i rondinaire, acaba de publicar Barcelona no té solució (Viena Edicions, 2023), on, a dos mesos de les eleccions municipals 2023 reflexiona sobre la ciutat i de la relació d’amor i odi de molts dels seus ciutadans i estableix un fil conductor d’un model de ciutat que creix d’esquena als seus veïns i que va de Porcioles a Colau.
🔴 Candidats a les eleccions municipals 2023 a Barcelona: tota la llista
📆 Calendari de les eleccions municipals 2023 a Catalunya: quan són, dates clau i candidats
Sense casar-se explícitament amb cap candidat electoral, ni tan sols amb els seus excompanys de la CUP, Baños té crítiques cap als quatre candidats principals a les eleccions: Xavier Trias, Ada Colau, Ernest Maragall i Jaume Collboni, als quals els retreu no haver redreçat la ciutat malgrat haver-la governat en un moment o altre. I més enllà del context electoral, el llibre és també un torpede a la línia de flotació de la Barcelona turística -només cal veure la samarreta amb la que es presenta a l’entrevista, amb el lema Tourists, you're not welcome-, la Barcelona empresa on els ciutadans són treballadors amb dret a sindicar-se, o la bombolla ‘expat’, els estrangers residents amb altes rendes incapaços d’arrelar en una ciutat que, malgrat tot, insisteix a reivindicar-se com a barcelonina, veïnal i catalana.
Senyor Baños, al seu nou llibre, Barcelona no té solució, fa una sèrie de reflexions crítiques sobre la ciutat. A què respon aquest llibre? És a dir, hi ha hagut algun moment d'inflexió, alguna mena d'epifania?
Epifania és la que tenim els barcelonins cada dia. Jo crec que hi ha un neguit sobre la ciutat, i Viena, que és una editorial que fa llibres de Barcelona, va venir a buscar-me tot pensant que en podríem parlar. Aquest neguit ciutadà que tenim tots, que Barcelona no té model ni referent, que és incòmode, que està bruta, que és cara i que ens força a marxar, col·lideix amb un discurs cofoi de morir d'èxit, la Copa Amèrica, el talent, les start-ups i els hubs i tot això fa que aquest llibre surti sol.
La portada crida molt l'atenció, Santa Eulàlia, la Marina Ginestà, còctels Molotov…
És de l’Isaac Zamora, que fa aquesta cosa tipus anys trenta i una mica manga. La idea és la Barcelona escindida. Per una banda, la Barcelona revolucionària, el Raval, la Marina Ginestà, la bomba Orsini, tot aquest imaginari de la Rosa de Foc, i per altra l’hotel de luxe, les marques de luxe i fins i tot Santa Eulàlia demanant un Glovo i l'atrotinat model antic barceloní. Té aquestes dues coses de Barcelona i les dibuixa molt bé, que és una ciutat molt bonica, que li encanta l'estètica, que s’encanta a si mateixa però alhora té una pulsió que ho cremaria tot.
Durant molts anys, amb el procés sobretot, s’ha parlat de la figura del català emprenyat. Existeix el barceloní emprenyat? Vostè ho és?
Més que emprenyat, diria que existeix el barceloní remugaire i rondinaire, és un dels trets del caràcter barceloní. Escric el que crec que ens passa a molts, què la relació amb Barcelona és una relació de tango o de bolero, que l’estimes molt però la vols matar, però vols quedar amb ella. I surts al carrer i trepitges una tifa de gos i dius: ‘Fins aquí hem arribat! Aquí no es pot viure!” I trenques un carrer i de sobte hi ha una caseta dels anys vint, un parc, una visió estupenda del pla de Barcelona i dius que és el millor lloc del món, no hi ha lloc on viure que no sigui Barcelona. Aquesta escissió és una mica la de la portada, entre voler-ho cremar tot i gaudir d'una manera extrema de l'orgull de ser barceloní, potser massa extrem, aquest cofoisme pixapins crec que és part essencial del barceloní. Per això dic que Barcelona no té solució perquè el mateix barceloní sempre està escindit entre una Barcelona que vol, que somia, la real, la que pot ser la que voldria ser, la que ens deixa Madrid, la que no ens deixa Madrid... Sempre estem desplaçats, és una ciutat que no té el poder suficient per ser el que ha de ser.
La tesi del llibre és que Barcelona no té solució, però que lluita. I que si som una empresa, hem de muntar un sindicat.
La idea és que no té solució però té futur. I ara ho veurem a les eleccions. El títol també va lligat amb que tots veurem durant aquests quinze dies de campanya com ens donen solucions definitives. El model olímpic va ser la solució que semblava que ja s'havia acabat la història a Barcelona, la fi de la història de la ciutat, oberta i cosmopolita i no, va decaient, van pujant tensions i va organitzant-se la gent. I jo dic que mai tindrà solució perquè hi ha lluita. Per això, si ens diuen que Barcelona és una empresa, és una marca, llavors nosaltres no som ciutadans, som treballadors de la marca i si som treballadors ens hem de sindicar. La idea és que en lloc de ser ciutadans i viure l'organització a través d'associacions de veïns ho fem a través de sindicats com el de Llogateres. Viure a Barcelona ja és un ofici, ergo, el sindicalisme és la manera natural d'organitzar la gent.
Hi ha entitats que superen el funcionament de l'associació de veïns, a Sant Andreu el rebuig al porta a porta es va organitzar al marge de l'associació de veïns, entre altres coses perquè el president va a la llista de Barcelona en Comú.
Hi ha un discurs oficial, per exemple, en aquest cas sobre el reciclatge o la ciutat verda que és genèric però no deixa de ser imposat. I llavors una cosa com la del porta a porta, que teòricament a tothom li pot agradar, imposada en un poble com Sant Andreu, que té unes característiques molt particulars, fa que aquesta pau social en qualsevol moment a Barcelona tingui aquesta capacitat d'autoorganització més enllà de les associacions de veïns, més enllà dels discursos oficials. Crec que són aquelles coses que tant que em fan sentir orgullós de la ciutat, que d'un dia per l'altre veus no sé quanta gent aturant un desnonament o protestant per això, i després tornen a casa.
Reparteix contra el maragallisme en tota la seva extensió, contra Trias, contra Colau. A dos mesos de les eleccions, hi ha algú de bo? Com l’ha de convèncer un candidat perquè el voti?
Ara ja és massa tard. Vull destacar que en el llibre apunto que hi ha un fil des de Porcioles fins a Colau, Barcelona és la ciutat que va somiar Porcioles i ara sembla que la ciutat ha creat un model nou i no, tot el que va somiar Porcioles és el que vivim ara. I això és important destacar-ho. Dit això, hi ha un problema amb els quatre candidats principals. Un problema greu, que és que ofereixen solucions quan tots ells ja han governat i no han aportat les solucions que ara ofereixen. És a dir, quan Trias diu 'farem tal cosa', per perquè no ho va fer en el seu mandat? El mateix passa amb Collboni i el mateix amb Maragall i amb Colau. Ja sé que cadascú ha governat en temps diferents i que la realitat d'ara no és la d'abans, igualment, fer sensació de novetat és molt difícil quan tu portes al govern municipal molt de temps, perquè tots porten molt de temps, fins i tot Colau des de l'Observatori DESC, la PAH i tot això ja feia política municipal des de feia temps. Així que és difícil il·lusionar, sorprendre.
Diu que a Barcelona no tenim port ni aeroport.
És una ciutat que no té port ni aeroport. La Jefatura del Port de Barcelona està a l'avinguda Partenón de Madrid, que és on està Puertos del Estado. Si tu no pots gestionar ni el port ni l’aeroport, ni pot gestionar grans edificis ni infraestructures, ni pot gestionar la reglamentació de les coses que passen a Barcelona perquè és competència estatal, et fa la idea que també apunto al llibre que Barcelona té dues opcions i només dues, o és una ciutat de províncies del Reino de España més gran que València i més gran que Sòria, però una ciutat més i et plegues a les limitacions i competències que tens. O Barcelona és la capital d'una Catalunya amb sobirania, ja no dic independència, amb certa sobirania que pot exercir com a capital d'un país. Si no, Barcelona continuarà sent una gran potencialitat castrada constantment perquè no té el poder que necessita.
Barcelona és cada cop és menys catalana?
Jo crec que és un problema, perquè el cosmopolitisme és el braç ideològic del capitalisme global. No hi ha res més bo en ser cosmopolita que en ser català, els cosmopolites no són millors persones ni són més llestes, bàsicament són més riques que un indígena. Una ciutat cosmopolita no vol dir res. Barcelona és cosmopolita des de sempre, ja hi ha registres, al llibre cito Tudela, un jueu aragonès que va venir al segle XII, que ja parlava que aquí està ple d'egipcis, de libis, italians, balcànics. A Barcelona per descomptat que hi viu tothom, però, o és una ciutat de províncies, és a dir, en qualsevol cas no catalana, i es perd en el marasme de ciutats globals, ciutats turístiques, ciutats balneari i ciutats parc d'atraccions o aposta per ser una ciutat catalana, ser la capital de Catalunya, i llavors es pot destacar tant en el món com a Catalunya. Jo crec que la solució de Barcelona és Catalunya. Perquè on estan les indústries barcelonines és a Catalunya, on està el talent de veritat de Barcelona és en la gent que baixa de Vic a estudiar aquí o del Berguedà a treballar aquí, on tens els recursos naturals, les sortides logístiques, és a Catalunya on es pot destacar perquè és la teva cultura mare, és la catalana. El que et destaca és que ets català. Llavors jo crec que la solució a Barcelona seria menys Barcelona i més Catalunya. Hi havia aquell sentit polític que Barcelona era del PSC i el territori era de Convergència i es va crear una escissió una mica esquizoide. Cap barceloní no podia ser massa català perquè llavors ja era massa convergent i la catalanitat sempre era convergent, no podies ser català i d'esquerres. Llavors es van dividir com l'Alemanya de l'Est i l’Alemanya Federal, l'Àrea metropolitana era roja, espanyola, xarnega, cosmopolita i tal, i l'altre era el territori que eren cabres, vaques i barretines i aplecs. Ho he ridiculitzat, però no gaire, és el mapa, la relació de Barcelona amb Catalunya i això s'ha de trencar. Econòmicament, és ridícul, socialment i culturalment és patètic. Però és l'aposta dels partits que es van repartir el poder des de fa 40 anys.
On està el talent de veritat de Barcelona és en la gent que baixa de Vic a estudiar aquí o del Berguedà a treballar aquí"
Parla de Marcalona, el parc temàtic, la Barcelona Potemkin, com s’arregla tot això?
És la Barcelona de façana, tothom ho sap, la moda de tirar l'edifici i amb una façana modernista fas un loft de luxe o un hotel que no hi té res a veure arquitectònicament i és una mica l'esperit de la ciutat, deixar les façanes i tirar tot el que pogués de valor interior. Per exemple, es magnifica Gaudí i el modernisme, però s'amaga la tradició de lluita obrera. Es deixa una xemeneia allà perduda, però no s'explica qui era el Noi del Sucre, qui era Layret. Aquesta reducció a la façana, al torero de trencadís que seria el culmen d'aquesta bogeria semiòtica, com s'arregla? Tornant a ser més barceloní, que és una mica ser més català a la manera barcelonina. No és una qüestió identitària. Et pots dir Rashida o Wilson, et pots dir de qualsevol manera i sentir-te profundament barceloní i arrelat. No és una qüestió d'origen, és una qüestió de continuïtat i de voluntat. Si la ciutat està feta per a estar-s'hi i no per viure, si és una ciutat per passavolants, els que hi vivim també passem per aquí. En canvi, si li dones aquesta idea que Barcelona és per viure, per criar la família, per pujar els fills, per pujar un negoci, que si neixes en un barri igual et quedes allà tota la vida perquè t'agrada, perquè has fet arrels, és tot el contrari del cosmopolita que està cinc anys voltant. Si tornem a aquesta idea, tornarem a una Barcelona molt més autèntica i aquí sí que es desenvolupen els talents, els negocis. Es desenvolupen moltes idees que no es poden fer en una ciutat de façana.
La xemeneia no ens deixa veure el barri?
Sí, la xemeneia no ens deixa veure el barri. S'ha preservat allò de la memòria, que també és un terme molt llefiscós. Es preserven coses, però no es preserva el que és més important, que és que a Barcelona s'ha de poder viure i això té a veure amb la vida social. Un barceloní ha de poder accedir al Fossar de les Moreres, al centre històric, com a propi i no com a senyor que va fotent colzes perquè vas a fer una gestió. Hem perdut els llocs de memòria no històrica, memòria simbòlica. Fins i tot la plaça Catalunya, per on anaves de petit a voltar, les Rambles ja ni et dic. Els llocs on de pare a fill es repetien una sèrie de rituals iniciàtics que et feien ser barceloní. Anar al Forn Mistral, anar a comprar el tortell, les Golondrines, que semblen tonteries però que crea una continuïtat i una espècie d'arrelament i tot això es perd i vas a franquícies de qualsevol lloc. Llavors ser barceloní no és una manera de viure si no que és una circumscripció, i així es perd tota la potència que té una ciutat. Perquè la ciutat no és un lloc on deixes les coses, és un lloc on tu hi vius.
Les ciutats amb menys renda i amb més dificultats per viure són les ciutats turístiques, i això ho estem vivint ara a Barcelona"
Escolti, què li han fet els turistes i els expats?
Els turistes emprenyen i una cosa que no puc sofrir és com baden, que els has d’anar apartant. És una autèntica nosa, estem parlant d'un milió tres-cents mil habitants i vint-i-tres milions de pernoctacions entre turistes i visitants. Per cada barceloní tenim 23 persones que no paguen els serveis. Quan puges al bus, la meitat la pagues amb el bitllet i la meitat amb impostos. Un turista que puja al bus paga la meitat. Tots aquests plàstics que llencen, no paguen les escombraries, no paguen l'aigua. Ara que estem amb decret de sequera, ja em diràs tu totes les piscines de rooftop, ells no paguen, no fan res i extreuen serveis de la ciutat de Barcelona. És a dir, són un mal negoci. El turisme és un mal negoci. El turisme arruïna la ciutat on trepitja. Ho hem vist a les Balears, ho hem vist a la costa catalana. Les ciutats amb menys renda i amb més dificultats per viure són les ciutats turístiques i això ho estem vivint ara a Barcelona. I els expats són la variació diabòlica, aquesta figura que diuen talentosa, que no sé com saben quan ve algú a Barcelona qui té talent i qui ha d'anar al CIE, perquè aquesta és la cosa, hi ha una divisió racista i absolutament classista en el discurs oficial, fins i tot el de Colau, que diu si tu ets negre i ets pobre, no tens talent per a res. Llavors és molt possible que acabis al CIE. Si tu ets negre però ets ric i tens un ordinador MacBook, doncs vas a unes jornades Welcome Barcelona. Anar al CIE o anar al Welcome Barcelona depèn de la pasta que tinguis. Això és terrible. Tot és una gran operació, bàsicament immobiliària, per portar una sèrie de gent molt jove, fins a 40 anys, que té una mitjana de cinc anys d'estada a la ciutat que busquen estar-hi, no viure-hi. Per un polític està molt bé un expat, no et demanarà mai un pipican, no et demanarà mai un casal d'avis, no et demanarà mai un local per a la colla bastonera, perquè res d'això els importa un rave. No voldran protegir un arbre singular o la casa d'un artista o d'un escriptor on va néixer perquè no sabran res de res, només volen uns cafès una mica moderns i quinze minuts a la platja i unes bicicletes assequibles, tampoc volen un CAP perquè tenen mútua. Ni necessiten pediatria ni geriatria. I a més, no protesten perquè no fan associacions de veïns, no fan cassolades. A més, no parlen català ni volen escola bressol, ni necessiten programes d'inserció d'aula d'acollida en català. Tot en anglès i no es queixen. I si la cosa està bruta, encara ho troben pintoresc. I jo faig la ficció de traure els barcelonins que som molt emprenyadors i posaria una ciutat d'experts que, per cert, estem parlant de cinquanta mil expats, que és tot el Poblenou. Sembla anecdòtic, però no ho és, i els moviments immobiliaris que hi ha darrere d'aquest moviment de cosmopolites són molt brutals.
Quin seria el seu consell per als barcelonins que volen marxar?
És un drama. Tots tenim amics, sobretot amb criatures petites, que han decidit marxar, però trencant-se el cor. També hi ha gent que no pot viure al barri dels pares. Bona part de les cures les fa a la família, viure prop dels pares és un desig molt barceloní també. Poder anar a cuidar, que ells et vinguin a cuidar les criatures. Hi ha un estudi que diu que el 2050 ja no viurà ningú a Venècia, ja no hi viurà cap venecià. Perquè viuran tots fora i hi aniran a fer de pizzers o gondolers i a les set del vespre cap a casa. Serà una ciutat parc d'atraccions. Jo no sé si Barcelona porta camí de ser una cosa així o estic exagerant. En qualsevol cas, la sensació de fer veïnat, que on vius hi estàs a gust, hi podràs fer vida, podràs pujar la canalla, fer amics, tot això està destruït. Si cada cinc anys t’apugen el lloguer, no pots viure cinc anys al mateix lloc.
Hi ha una part d'optimisme, estic veient una consciència ciutadana més clara, després del renec i la remugada, que cada vegada hi ha més consciència que Barcelona encara es pot salvar"
L'altra part de la pregunta és quin consell té pels barcelonins que ens volem quedar.
Els que ens volem quedar? Organització. Hi ha una part d'optimisme, estic veient una consciència ciutadana més clara, després del renec i la remugada, que cada vegada hi ha més consciència que Barcelona encara es pot salvar. L'altre dia Resistim al Gòtic, que ja el verb és molt interessant, que el verb sigui resistir, van fer una calçotada i van ocupar la plaça Reial. Igual que durant la pandèmia, els nens ocupaven espais turístics. La recuperació de l'espai forma part de la recuperació de la nostra vida a la ciutat. I soc esperançat que aquesta part de la de Barcelona de la Marina Ginestà i la lluita organitzada, en breu torni. Si hem aguantat 2000 anys, mal serà que sigui la nostra generació la que perdi la ciutat. També mal serà que perdem el català i la Barcelona catalana. Sempre hem estat en minoria els organitzats i els que volem la ciutat per nosaltres. Però això no vol dir cap mena de puresa, des de la contaminació pròpia de gents i d'accents i d'orígens que té Barcelona, crec que la consciència d'on som sí que es recuperarà. I tot gràcies al llibre!