Ernest Maragall i Mira (Barcelona, 1943), president del grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona, va anunciar en el darrer plenari i de manera inesperada que el ple de desembre seria l’últim de la seva llarga trajectòria política, ja que seria el de la renúncia efectiva de l’acta de regidor i, alhora, el seu últim acte en la política activa en la que ha estat regidor de l’Ajuntament de Barcelona en dues etapes ben diferenciades, la primera de 1995 al 2004 integrat en el PSC sota els mandats del seu germà Pasqual i de Joan Clos, i una segona del 2019 a l’actualitat com a cap de files d’ERC, amb qui va guanyar les eleccions però no va assolir l’alcaldia.
Maragall també ha estat diputat del Parlament en diverses etapes (2003-2004, 2006, 2010-2012, 2018-2020 i 2021-2023), eurodiputat (2014-2016) i conseller d’Educació (2006-2010) sota la presidència de José Montilla i conseller d'Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència (2018), en l’executiu de Quim Torra. Tot plegat, gairebé 40 anys com a servidor públic que li permeten tenir, a poc més d’un mes de fer 81 anys, una àmplia perspectiva del que ha estat la vida política a Barcelona i a Catalunya i constatar que la seva última etapa política ha estat marcada per una “situació d’excepcionalitat” que s’ha tancat amb un acord d’investidura amb el que acaba el “període de repressió” gràcies a una fórmula amb la que “Catalunya ha salvat Espanya d'ella mateixa, dels seus propis dimonis” i conclou que, precisament per això, “ara era un bon moment” per plegar.
Senyor Maragall, va anunciar la decisió de plegar com a regidor al passat ple municipal. Per molta gent va ser una sorpresa. Vostè ja tenia pensat no acabar el mandat?
No d'entrada. Hi ha un període de reflexió associat al conjunt dels esdeveniments dels últims mesos de tots els processos electorals. Començant per les municipals, que òbviament són un missatge en si mateixes, i després les espanyoles i la situació que a partir d'allà es va generar d'obertura d'un nou període, d'una nova possibilitat per a aquest país. I, per tant, també l'evidència que el que passés a l'Ajuntament de Barcelona ja estava connectat amb tot això. Això configurava un escenari nou i, per tant, em va semblar que era un bon moment per no allargar una provisionalitat que en qualsevol cas, un dia o altre s'havia de plantejar. I ara que el país afronta una nova possibilitat, una nova esperança, un nou període d'ambició col·lectiva, a partir del final del període de la repressió i el principi del període de la democràcia, per entendre'ns, doncs em va semblar que era un bon moment.
Vostè va parlar en el seu moment d'una decisió estrictament personal. Voldria preguntar-li si hi ha causes polítiques.
Hi ha una determinada reflexió política que és aquesta, constatar que per a Esquerra Republicana molt especialment i molt explícitament, hem donat sentit al que hem fet els últims anys. I aquest sentit ara comença a tenir possibilitats d'oferir resultats o de guanyar-ne de nous, no ja a la defensiva, no simplement de defensar el nostre dret d'existir i de guanyar el combat contra la repressió, que és el que hem fet, sinó que ara és hora de construir país. I de construir, de definir horitzons, com el de l'autodeterminació. I amb això, a mi em sembla que també és obvi que la capital de Catalunya, és a dir, Barcelona, té un paper, i per tant és bo que Esquerra pugui definir amb tota la llibertat i amb tota l'ambició possible les estratègies i les formes, les fórmules, els lideratges i les responsabilitats amb que afrontar aquesta magnífica etapa que tenim per davant.
La seva sortida de l'Ajuntament, és la seva sortida de la política activa?
Sí. La meva presència a la política activa d'aquests últims anys també té a veure, d'una forma o l'altra, amb el període de repressió. És a dir, que hi ha una certa excepcionalitat. Jo dic que el país estava en un estat d'excepció, ho ha estat durant sis anys. Participacions allargades, com la meva, en la vida política activa, també en alguna mesura responen amb aquesta circumstància. Hi ha moments en què és més difícil dir que no, o simplement fer abstracció o mirar-se còmodament des de casa el que passa al teu entorn.
El 2019 va guanyar les eleccions, va estar a punt de ser alcalde de Barcelona. El 2023 tenia un pacte amb Trias govern pel qual entrava a l'executiu municipal. S'ha quedat amb les ganes de poder exercir dintre del govern municipal?
Sempre m'he posat amb una mentalitat de governació, de poder tirar endavant una estratègia, una visió, una determinada manera d'entendre la ciutat i de donar-hi resposta des de la responsabilitat institucional. Però la política és així, les circumstàncies són les que són. Jo puc denunciar, puc criticar i puc explicar, i puc identificar clarament les causes i el perquè i qui ha pres les decisions i de qui són les responsabilitats. Però això no canvia. Forma part d'una determinada, en algun sentit horrible, normalitat democràtica. M'he quedat sense poder constatar si era o no capaç d'afegir alguna cosa a la governació d'aquesta ciutat. Ho hem tractat de fer i ho hem fet des de fora, no des del govern, treballant per l'interès de la ciutat. Al grup d'Esquerra Republicana, els regidors i regidores, els consellers de districte, en aquests anys i ara també han fet una feina extraordinària de contacte, de presència, d'explicació, de retiment de comptes, de trasllat de reivindicacions. D'iniciativa i de temes de barri, de ciutat, d'urbanisme, d'educació, de drets socials, en tots els àmbits. Si ara poguéssim repassar el catàleg de feina feta, no em podria sentir més orgullós, malgrat que no té aquesta evident característica essencial que és estar a la governació.
Si ara poguéssim repassar el catàleg de feina feta, no em podria sentir més orgullós"
Què li hauria agradat fer si hagués estat alcalde de Barcelona? Quin hauria sigut el llegat de l'alcalde Ernest Maragall?
Això és absolutament especulatiu, però crec que hauria tractat de posar la ciutat en el camí de la recuperació de la pròpia personalitat, de no deixar-se arrossegar per les tendències socials i econòmiques. I, per tant, de no deixar-nos comprar. Barcelona ens la volen comprar. És tan bona i tan magnífica que molta gent la vol comprar i en alguna mesura ho aconsegueix.
Amb la seva marxa, com queda el grup municipal? Qui en serà el president o presidenta?
Totes aquestes qüestions són les que precisament Esquerra Republicana, com a col·lectiu i com a persones, com a grup hauran d'anar decidint. Hi ha unes situacions clares, hi ha un punt de partida perfectament definit, hi ha legítimes aspiracions de qui correspongui. Hi ha una perspectiva de cara al 2027 que també està per explorar i per obrir en alguna mesura. Hi ha feina, però feina magnífica al davant, que segur que ho agafaran els que els hi toca, que és el grup municipal, la Federació de Barcelona, Esquerra Republicana en general, perquè Barcelona és massa important.
En tot cas, Elisenda Alamany sí que s'ha postulat, ja, per ser el seu relleu.
Això forma part d'aquest escenari en què normalment estem situats i no faltaria més.
És massa aviat parlar de candidat pel 27?
És massa aviat i a mi no em toca ni parlar del que hagi de passar el mes que ve. Jo ja no soc qui ha d'opinar, decidir, influir, ni intervenir en cap mesura amb tot això, en cap d'aquestes decisions.
Li preguntaré igualment pel que pot passar el mes que ve, o demà, o els propers mesos. Esquerra Republicana ha d'entrar al govern municipal? Ha d'articular un govern progressista amb els comuns?
És una altra de les decisions que Esquerra Republicana s'ha de plantejar i que segur que sabrà contestar oportunament. Una de les raons per les quals jo crec que ara és un bon moment per prendre la decisió que he pres és, per exemple, això, perquè ara sembla que hi ha un període possible de reflexió, debat i relació que permeti, quan sigui, quan toqui, prendre les decisions més adequades. Però el ritme que s'ha imposat també des de la pròpia governació de la ciutat, del grup socialista i del seu alcalde és aquest. Si haguéssim hagut de prendre una decisió aquesta setmana, doncs probablement m'ho hauria pensat d'una altra manera. Però vist que no és el cas i que precisament estem en un escenari més de ritme lent en aquest terreny, doncs molt bé. Que se segueixi i que ho facin amb les millors condicions.
La sensació és que ningú té pressa en aquest sentit. Vostès potser són els que menys pressa tenen?
Segurament, sí. Almenys això és el que ha semblat durant aquests mesos, en què hi ha hagut una mena de subhasta pública per a veure qui oferia millors condicions per aconseguir l'acord i l'entrada al govern. A partir d'ara, un cop consolidada la situació a Espanya, i un cop definit, per cert, no menor, una certa expectativa de legítim i de necessari debat democràtic de cara a les eleccions catalanes, doncs és un any que tothom a Barcelona i Esquerra Republicana també, decideixi quin és el seu rol, de quina manera vol estar present i com hi vol participar. Ara pot fer-ho amb totes les garanties de decisió autònoma i de tenir en compte totes les consideracions que el debat aporti.
Podem esperar que hi hagi una decisió imminent per part d'Esquerra d'entrar al govern?
No sé com anirà. Crec que és bo tenir iniciativa, sempre. Però és obvi que aquí hi ha una responsabilitat primària que és del governant, en aquest cas, de Collboni i del seu grup socialista. És el que anirem veient, jo també des de fora, en les properes setmanes i mesos.
Què en pensa de l'alcalde Collboni? Quina opinió li mereix en aquests primers mesos el seu govern?
Podem parlar d'un govern? És un govern? Jo crec que no. És un encarregat provisional que amb una dosi d'audàcia i d'irracionalitat ha arribat a una determinada fita de conquesta de la cadira, però d'això a ser un govern, i encara menys a estar en condicions d'oferir una globalitat, una visió, un projecte per la ciutat, hi ha una immensa distància, que de moment no hem ni començat a recórrer. Una cosa és gestionar, anar prenent decisions una per una, acontentar a uns, pactar amb uns altres, etcètera. Potser sí que algú intenta consolidar això com si fos la normalitat. Si és una normalitat, això implicaria una renúncia de Barcelona a saber qui és, a prendre la iniciativa, a posar sobre la taula grans projectes i estratègies, a definir quin és el rol com a capital del país, a ser la gran capital europea que podem ser.
Aquesta és la seva segona etapa com a regidor, en va tenir una primera amb el PSC, quina relació té amb el Partit dels Socialistes i quin record conserva d'aquella primera etapa a l'Ajuntament?
D'aquella primera etapa com a tal, com a funció de representació i de governació, aleshores sí, doncs guardo un record d'absolut apassionament no exempt de contradiccions i de dificultats, però, vaja, estàvem en un moment fruint de la millor capacitat de la ciutat col·lectivament per ser ella mateixa, per projectar-se al món després de la fita olímpica i un cop constatat que érem capaços de construir, afegir, crear. I a més a més era molt explícitament una feina col·lectiva i compartida amb la ciutadania, amb els sectors econòmics, amb els sectors culturals. Era una ciutat que bullia i en tot cas diria que l'únic que haviem de fer era saber-la entendre, escoltar i acompanyar. I a mi em sembla que ara estem en una situació molt diferent. I sembla també que aquest PSC que ara governa té poc a veure amb aquell PSC que sabia interpretar i escoltar la ciutadania i el conjunt dels reptes que la ciutadania tenia plantejats gràcies a la seva pròpia ambició.
Aquest PSC que ara governa té poc a veure amb aquell PSC que sabia interpretar i escoltar la ciutadania"
ERC governa la Generalitat per primer cop en aquesta etapa democràtica, com ja ho havia fet en anteriors etapes democràtiques. Ho està fent bé? Està tenint una situació molt complicada el president Pere Aragonès?
Quan parlo de canvi d'etapa estic parlant també d'això. Esquerra Republicana ha aguantat aquest país en aquests anys, ha sigut capaç de conduir el país en aquesta travessa del desert quan altres s'han refugiat en l'exabrupte, la cridòria o la renúncia. Aquest país ha estat capaç de guanyar la batalla contra la repressió i de fer-ho explícitament i molt concretament de la mà d'Esquerra Republicana. I no és que això doni cap dret especial, però com a figura pel país en una situació nova, que és el que defineix el nou període, en el que podem parlar d'autodeterminació, en el que podem parlar de recuperació de poder real, de dosi de sobirania des del punt de vista de capacitat de decisió. I tot això és perquè ho hem sabut fer i això té uns costos. Esquerra Republicana ha hagut d'assumir el cost de la seva pròpia responsabilitat. A mi em sembla que aquesta és una inversió de país indiscutible. I les últimes eleccions espanyoles han posat de manifest una mica això. Fins a quin punt, si se'ns permet, Catalunya ha salvat Espanya d'ella mateixa, dels seus propis dimonis i ho ha fet amb el vot independentista, no només d'Esquerra, del conjunt del vot independentista que ha dit avui el que toca és impedir que l'Espanya negra prengui el poder i això, per cert, fa de l'Estat espanyol una certa excepció entre cometes progressista amb un escenari d'onada clarament conservadora o inclús d'extrema dreta. Aquest és el cavall que està muntant Esquerra Republicana. Ara ho fem acompanyats, o més acompanyats, magnífic, bona notícia. Som capaços, amb aquesta força sumada, de passar de la defensiva a l'atac en el sentit positiu i constructiu.
Aquest acord d'investidura pot beneficiar Catalunya, però en què beneficiarà Barcelona?
D'entrada beneficiant Catalunya segur que beneficia Barcelona. Hi ha determinades línies dels acords assolits que tenen una relació absolutament directa amb el que passi a Barcelona, o és que el servei de Rodalies no té a veure amb Barcelona? No només té a veure, és que és una manera de definir, precisament, Barcelona, la seva característica central. Que fan falta, també, aquí, noves maneres d'entendre la qüestió de la realitat metropolitana i de com els sistemes ferroviaris i de transport públic han de servir al conjunt d'aquest país cada cop més metropolità. Per això, Barcelona és, d'alguna manera, el subjecte central d'aquestes noves possibilitats. O quan parlem, del reforç especial de les polítiques de recerca. On està la recerca? Està a tot Catalunya. Però a Barcelona hi ha un pes específic indiscutible d'això.
Em pot resumir breument quin és el balanç que fa vostè de la seva trajectòria política?
He dit abans que l'última etapa es respon a una situació d'excepcionalitat de país, però jo crec que durant els anys en què això no era exactament així, és una trajectòria que ha tractat de contribuir a crear país, a construir-lo. Contribuir, jo crec, des d'una posició sempre de formar part d'un col·lectiu, de ser part d'un projecte de país. I tractant de mantenir unes darreres conviccions des del catalanisme polític, i que això tingués plasmació no només amb la retòrica o amb les declaracions, sinó també en les polítiques en les quals he tractat d'estar implicat. Segurament els dos grans períodes, des d'aquest punt de vista, que són la condició de regidor de l'Ajuntament, com les associades als governs progressistes entre el 2003 i el 2010, són períodes en què estàvem tractant de transformar, d'afegir, de crear. No vol dir que ho hàgim fet tot bé, ni que fos tot perfecte ni molt menys, però jo crec que si hagués de resumir és servidor públic que tracta d'afegir alguna cosa al capital comú del país.
La seva marxa significa la fi de la nissaga política dels Maragall?
No se sí es pot parlar de nissaga o es pot parlar d'una determinada generació que feia o tractava de fer això que li deia ara, però aquest país, afortunadament, està ple de nissagues i està ple de ciutadans i de ciutadanes amb capacitat, de manera que és part d'aquesta renovació de la qual estic parlant. És bo que sigui així, és bo que deixin de passar unes coses o que deixin d'haver-hi uns determinats protagonismes i n'apareguin de nous. I això és el que un país com el nostre i una ciutat com la nostra demana.
M'agradaria acabar l'entrevista preguntant-li pel seu germà Pasqual. Com està?
Està a casa. Està malalt, ho sabem tots, però està bé.
