Ernest Maragall i Mira (Barcelona, 1943) acumula dotze anys com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona. En una primera etapa, del 1995 al 2003 i enquadrat a les files del PSC, va formar part dels equips de govern del seu germà, l’alcalde Pasqual Maragall, i posteriorment de Joan Clos. Experiència de govern municipal no li manca, doncs. A les municipals del 2019 es va presentar com a alcaldable per ERC i va erigir-se en guanyador de les eleccions, però no va arribar a prendre la vara d’alcalde per culpa d’una votació d’investidura que li va atorgar la majoria a la candidata de Barcelona en Comú, Ada Colau, amb els vots del PSC i tres de la coalició Barcelona pel Canvi-Ciutadans.
🔴 Candidats a les eleccions municipals 2023 a Barcelona: tota la llista
📆 Calendari de les eleccions municipals 2023 a Catalunya: quan són, dates clau i candidats
Després d’exercir aquests darrers quatre anys com a president del Grup Municipal d’ERC i cap de l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona, Ernest Maragall repeteix com a candidat republicà a les eleccions municipals 2023 convençut que podrà repetir la victòria i assolir, aquest cop sí, l’alcaldia, malgrat que les darreres enquestes no li són favorables. És per això que s’ha proposat que Barcelona “recuperi la seva autoestima i el seu orgull” i marca diferències amb els candidats Xavier Trias i Ada Colau, als quals retreu intentar “vendre un joc obsolet: el del 2011 contra el 2015 o viceversa”. Davant aquest intent de polarització, Maragall es mostra segur de les seves possibilitats com a futur alcalde de Barcelona.
Senyor Maragall, la setmana passada van aparèixer cartells on es feia esment de la malaltia del seu germà Pasqual i vostè ja ha presentat denúncia per aquests fets. Es tracta d’un tema complicat per a vostè?
No és que sigui complicat, és un tema molt clar i molt desgraciat, tan inacceptable com incomprensible. Em costa d’imaginar qui ha pres la decisió, qui l’ha encarregat, dissenyat, pagat i organitzat, i això em té inquiet especialment pel que suposa com a ofensa directa als centenars de milers de persones que pateixen aquesta malaltia arreu del món. Què s’han cregut? Com poden utilitzar el concepte i la imatge del meu germà per tractar de desacreditar políticament un candidat?
Caldria arribar a alguna mena d’acord de ‘fair play’ per evitar situacions com aquesta?
Jo creia que ja existia ‘de facto’. Al nostre país almenys podem aspirar a recuperar o redreçar aquesta qüestió del debat polític i confrontació de projectes. Ho he dit sovint, jo em proposo recuperar la dignitat de l’acció política i això vol dir respectar també els adversaris, la resta de grups, forces i persones, i vol dir admetre la crítica i contrastar posicions i argumentar amb tota la intensitat que la qüestió requereixi. Amb base a aquesta terrible circumstància m’atreveixo a demanar a tots els candidats el compromís en aquest terreny a no utilitzar el populisme i no vendre duros a quatre pessetes.
Som en una precampanya molt llarga, vostè fa dos mesos que va deixar de ser diputat, en altres partits hi ha hagut ball de candidats i fins i tot un cap de llista, Jaume Collboni, ha renunciat a la seva gestió al govern municipal…
…amb un afany inútil per distingir-se i renegar de la seva responsabilitat.
Tot plegat, per què són tan importants aquestes eleccions?
Perquè portem un període llarg de vuit anys en una direcció que ha generat una evidència crítica per a la majoria de la ciutadania que demana i expressa necessitat de canvi. Tenim un panorama molt exigent en termes de definició d’alternatives per a la nostra ciutat i també ho és en termes de definició del rol de Barcelona. En què volem ser referència? Què volem liderar? Com volem exercir la capitalitat de Catalunya?
Hem de fer que la ciutat recuperi la seva autoestima i el seu orgull, hem de recuperar la qualitat de la relació entre l’Ajuntament i la ciutadania"
Des d’aquesta perspectiva, quins seran els grans eixos de la seva campanya electoral?
Hem de fer que la ciutat recuperi la seva autoestima i el seu orgull, hem de recuperar la qualitat de la relació entre l’Ajuntament i la ciutadania i ho hem de fer des de la credibilitat i la solvència del compromís públic amb l'estratègia que proposem. Haurem de parlar d'economia, de recuperació de les desigualtats que estan creixent, perquè en aquests últims vuit anys i amb un govern suposadament progressista hem anat enrere socialment. I després l’altre gran eix és com creem ciutat, com la recuperem, i com afrontem la qüestió de l’habitatge, que demana una actitud i un compromís i una claredat d’instruments i objectius que s’han d’explicar.
Ara vostè ha criticat els últims dos mandats, però ERC sovint ha estat soci prioritari del govern municipal.
No és cert, en absolut. Soci és el senyor Collboni, crec que hi ha una diferència. Hem pres decisions sempre en interès de la ciutat, no admeto que se’m consideri soci, se m’ha de considerar responsable de servir l’interès general de Barcelona. En virtut del que hi havia sobre la taula o del que nosaltres hem posat sobre la taula, hem formulat propostes, modificat o enriquit, com per exemple els pressupostos d’aquesta ciutat. Nosaltres hem treballat al Congrés dels Diputats per modificar la regulació que ha permès que l’Ajuntament de Barcelona passi d’un pressupost de 2700 milions d’euros fa quatre anys a un de 3500 ara.
Conec perfectament la distància que em separa de la proposta de Colau i també la distinció efectiva del model de ciutat i econòmic amb Trias o Collboni"
El 2019 va guanyar les eleccions, no va poder ser alcalde perquè va haver-hi un acord que va facilitar una majoria diferent i fins fa pocs mesos les enquestes el donaven com a principal favorit, però darrerament ja no. Hi ha un canvi de tendència, es creu les enquestes?
Crec que el mapa social i polític de Barcelona és més interessant i complex perquè reflecteix la diversitat i la potència de les possibles alternatives d’aquesta ciutat i nosaltres ens expressarem amb tanta gosadia i ambició com siguem capaços precisament per fer visible la distinció. Conec perfectament la distància que em separa de la proposta de la senyora Colau, cada cop més àmplia i crítica, i conec també la distinció efectiva del model de ciutat i econòmic amb el senyor Trias o el senyor Collboni d’una manera molt explícita i espero que la campanya serveixi per això, per expressar aquesta distinció.
Ara que esmenta els candidats Ada Colau i Xavier Trias, tots dos juguen el comodí de polaritzar la campanya entre un i altre. Quin paper pot jugar el candidat d’ERC en aquest joc?
És que ens intenten vendre un joc obsolet: el del 2011 contra el 2015 o viceversa. Intenten vendre la contradicció entre dos models coneguts i experimentats i en alguna mesura fracassats o gastats, de manera que estic convençut que en el marc d’aquesta campanya quedarà clar que el joc no és aquest sinó que la pregunta que es respondran els ciutadans serà, i ara què? Com orientem i afrontem els reptes, què vol dir canvi climàtic a la nostra ciutat, què vol dir defensar la llengua catalana i d’això tenim arguments i propostes per posar sobre la taula amb eficàcia i potencia.
Parlem doncs dels principals problemes segons la ciutadania, inseguretat i brutícia, com es resolen aquests problemes?
Es resolen amb un govern que atengui seriosament aquestes funcions bàsiques de seguretat, neteja, manteniment de l’espai públic i mobilitat. Són les qüestions que hauríem de donar per descomptades en una ciutat com la nostra, una ciutat autoexigent en termes de qualitat i de dignitat en l’espai públic com és Barcelona. És una qüestió de recursos però també de qualitat de la gestió. Com és possible que la partida més important, que és la de neteja, tingui els resultats que té? Ens podem acomodar en la presumpta responsabilitat de les empreses contractistes però la funció del govern és verificar, controlar, inspeccionar i si cal redreçar i corregir el rumb. I en temes de seguretat passa una mica el mateix. La coordinació està millorant clarament, els Mossos d’Esquadra estan fent un esforç molt significatiu en aquest sentit, però és obvi que falten instruments i aquests governs últims, tant el de Trias com els de Colau i Collboni no han esmerçat esforç ni imaginació en aquesta matèria. No parlem de polítiques més adreçades a les causes que als efectes. La diversitat que ens caracteritza com a gran ciutat europea té un efecte secundari que després apareix en termes de seguretat. Hi ha molt a fer en l’àmbit d’acció policial i coordinació, però també en les polítiques de prevenció. El conseller Elena sempre diu, amb raó, que l’ordre és d'esquerres i nosaltres recuperarem l’ordre en aquest terreny.
El conseller Elena sempre diu, amb raó, que l’ordre és d'esquerres i nosaltres recuperarem l’ordre"
Com, amb més guàrdies urbans?
Amb una millor utilització dels recursos disponibles, un augment dels recursos efectius i una efectiva suma de polítiques complementàries en tots els àmbits. La llei d’estrangeria actual és una fàbrica d’inseguretat. Barcelona ha de liderar determinats canvis profunds d’acord amb el Govern, i també amb el govern de l’Estat i l’espai europeu. A Barcelona hem deixat que s’instal·li la delinqüència organitzada i d’això ens n’adonem a misses dites. No hi ha hagut ni intel·ligència ni prevenció suficient en aquest sentit.
Una altra problemàtica de la ciutat és el mal estat de salut de la llengua catalana. Tard i malament arriba la campanya de l’Ajuntament ‘El teu català suma’, n’hi ha prou?
És obvi que cal molt més que una campanya, que també. Proposo saber on som i per què. Ho dic amb tota claredat, el model econòmic d’aquesta ciutat durant els anys de govern del senyor Trias són la causa remota de la situació actual, el punt d’inflexió negatiu per a la nostra llengua, i em sembla que això és prou clar. Un model econòmic de barra lliure en el sentit de massificació turística, pisos Airbnb, ciutat ‘low cost’, ciutat franquícia, entregar-nos al mercat i acceptar el domini d'un determinat model de consumisme, d'un determinat model de cultura audiovisual i després seguit per vuit anys d’un període d'inhibició o aparent indiferència respecte a aquesta situació. La situació és d’emergència. Barcelona ha d’assumir la responsabilitat que li pertoca en aquest terreny.
I liderar?
Exactament. Barcelona ha de passar de ser l’expressió del problema a ser el líder de la solució, i això ho hem de fer amb accions explícites, potència i múscul. Concretarem mesures en aquest terreny posant al servei d’aquest objectiu l’immens capital i patrimoni d’equipaments públics educatius, culturals i cívics, amb disseny de programes adequats per cobrir tots els territoris, tots els horaris i totes les modalitats del que vol dir avui l’ús social del català i des del caràcter de ciutat oberta, culturalment universal i que tothom tingui la màxima ambició de venir a instal·lar-se i compartir la nostra cultura i la nostra llengua.
Hi ha molta feina a fer perquè Barcelona sigui capdavantera en innovació i alhora capaç de resoldre el problema de l’habitatge"
Barcelona és una ciutat en decadència?
No, en absolut. Barcelona té capacitat per ser capdavantera i ja ho és en molts sentits. Té actius i excel·lència, continua sent pol d’atracció d’inversió estrangera i pròpia, però s’expressa en una societat que es va polaritzant, per una banda la ciutat creativa i emprenedora i generadora de riquesa i a l’altre un immens oceà de precarietat, desigualtat, sous baixos, incapacitat de resoldre o afrontar el tema de l’habitatge i que expulsa la seva gent. Hi ha molta feina a fer perquè Barcelona sigui capdavantera en innovació i alhora capaç de resoldre el problema de l’habitatge.
Una de les crítiques habituals a l’actual govern municipal té a veure amb el model superilla, que en pensa de totes aquestes operacions urbanístiques?
És un exemple que il·lustra que no ens sentim responsables en absolut de la major part de les polítiques del govern actual. Sempre hem tingut una actitud de prudència crítica, però també volent conèixer a fons quines són les realitats d’aquestes obres. Estem cada cop més preocupats i convençuts que aquest no és el model que necessita Barcelona i estem en condicions de posar sobre la taula un altre model de mobilitat renovat i actualitzat per l’Eixample i tota la ciutat, un altre model que faci de Barcelona una ciutat al mateix temps amable i pensada per ser viscuda i gaudida pels barcelonins i pels que venen i han de seguir venint. El model actual és un model empobridor que cada cop posa més en relleu les contraindicacions de la seva eficàcia. Pot crear punts concrets d’una suposada qualitat, que està per acabar de veure en que consistirà, com en el cas del carrer Consell de Cent, però és obvi que produeix efectes secundaris crítics i disgust real i explícit en l'entorn.
El final del mandat arribarà amb moltes obres a mig fer. Què farà vostè si és alcalde en els casos concrets de la Via Laietana i el tramvia per la Diagonal?
A mi em sembla que és una greu irresponsabilitat pensar que una transformació física decidida i executada en un grau o altre simplement es pot o revertir o aturar. En el cas del tramvia, per exemple, hi ha una determinada visió de completar una modalitat de transport que s’ha demostrat útil en les dues branques existents i que ara aspira a ser encara més útil en el conjunt. Si comencéssim de zero aquest debat en podríem parlar, però en aquests moments em sembla que fer enrere una inversió multimilionària de recursos públics seria gastar inútilment molts recursos sense poder constatar fins a quin punt aquests recursos tenien sentit. En el cas de la Via Laietana passa el mateix. Si ara poséssim el comptador a zero potser arribaríem a conclusions diferents, però ara això s’ha d'acabar i des d’un govern responsable veurem si hi ha quelcom a corregir, afegir o millorar.
I pel que fa a la mobilitat, que en pensa de la proposta d’aplicar un peatge urbà per entrar a la ciutat amb vehicle privat?
Abans d’arribar aquí hem d’extremar la cerca i aplicació d’altres solucions. Una cosa és quin model ha de tenir l'aparcament de la ciutat, que ja en si mateix és una modalitat de peatge. I amb quins beneficis o avantatges té pels veïns i quines característiques pels que demanem que vinguin. A Barcelona hi ha 1,1 milions de llocs de treball, més de la meitat dels quals estan ocupats per homes i dones que no resideixen a la ciutat. Els podem dir que per venir a treballar ho han de fer des d’unes condicions d’agreujament? És obvi que si tinguéssim el model de Rodalies que hauríem de tenir el debat seria diferent.
El govern municipal ven com a èxit les seves actuacions en matèria d’habitatge social, tot i que en els darrers anys hem vist un augment disparat del preu dels lloguers. Què faria vostè si fos alcalde?
Què faria, no. Què faré. Ho farem diferent, millor i en l'escala i intensitat que correspon. L’evident fracàs de les polítiques dels darrers vuit anys exigeixen major esforç. Accelerar ritme i intensitat de l’esforç públic i privat, ens hem compromès a tenir el ritme màxim que històricament hem tingut, 5000 habitatges l’any, i crec que soc prudent perquè podríem anar un xic enllà, però deixem-ho així. 5.000 cada any, 20.000 en tot el mandat, dels quals entre 6.000 i 8.000, més aviat aquesta segona xifra, hauria de ser habitatge protegit. I això és perfectament possible, perquè hi ha sòl disponible i decisions urbanístiques a prendre, com ara aconseguir la conversió de despatxos en habitatges per la via de facilitar la baixada de despatxos a planta baixa. Són polítiques que estan al nostre abast.
Farem una previsió de cent primeres mesures, però crec que la primera acció és recuperar el clima de complicitat amb la ciutat"
Quina seria la seva primera acció com a alcalde?
Farem una previsió de cent primeres mesures, però crec que la primera acció és recuperar el clima de complicitat amb la ciutat, s’ha de poder entendre que l’Ajuntament és quelcom amb el qual relacionar-se en positiu, que no vol dir flors i violes tot el dia, vol dir claredat, compromís, solvència, responsabilitat i compliment. Ens cal lideratge d’alcalde explícit en termes d’ambició, objectiu i horitzons i capacitat de compartir amb sectors econòmics, culturals i socials.
Una acció concreta via decret d'alcaldia podria ser aixecar la suspensió de les relacions amb Tel-Aviv.
Jo li diré una altra, començar a parlar seriosament del principi de la vorera pels vianants i això vol dir prendre mesures efectives en aquest sentit. En el cas de l’agermanament que esmenta, estic convençut que cal utilitzar la capacitat per obtenir fruits positius de la relació entre ciutats, conscients de la capacitat i la limitació de recursos que tenim des de les ciutats. Aquests dies veiem com a Israel se succeeixen amb una certa intensitat, cosa que ens alegra, manifestacions. La societat es mobilitza en contra d’un govern intolerant, d’extrema dreta i amb efectes terribles de vulneració sistemàtica dels drets humans. Tot el que nosaltres estem en condicions de fer com a ciutat per obtenir resultats i millorar la situació i combatre la vulneració de drets humans ho farem.
I que vol dir amb les voreres per als vianants? Fora motos i bicicletes?
Avui li afirmo el concepte, ben aviat estarem en condicions d'explicitar la lletra petita de què vol dir això.
Ja ha anunciat els primers noms de la seva llista electoral. Què aportaran Elisenda Alamany i Ester Capella a la seva candidatura?
Deixi’m començar evidenciant el missatge potent que com a organització enviem situant de 2 i 3 dues dones. Barcelona és ciutat dona, i així ho hem volgut també reflectir en aquesta aposta. L’Elisenda Alamany és una dona que arrisca, que reflexiona, que actua i que fa política en majúscules . Ha treballat amb absoluta entrega per Barcelona durant aquests quatre anys. El seu perfil també representa una generació que massa sovint ha estat colpejada per la precarietat i les injustícies, i el seu compromís polític ajudarà a trobar solucions en aquest sentit. L’Ester Capella, per la seva banda, és l’experiència acreditada, l’aval de la bona gestió i les solucions efectives des de l’acció política. És un actiu molt potent perquè l’Ajuntament tingui la bona governació que la ciutadania espera i mereix. L’avalen mesures tan importants com la llei de regulació de lloguers o la seva actuació al capdavant del departament de Justícia. És una sort per a mi, però sobre tot per a Barcelona poder comptar amb aquestes dues dones al servei de la ciutat.
Si té capacitat de ser alcalde però necessita pactes, amb qui està disposat a fer-ho? I si no està en disposició de ser alcalde, amb qui pactaria per formar govern?
L'única especulació que em permeto a mi mateix és la de tractar de formular un projecte guanyador que aspiri a obtenir el grau de confiança per facilitar també la funció imprescindible de formació d’un govern estable que respongui al concepte de govern, no això que tenim ara, que és una suma d’interessos convertida en repartiment de poder. Jo aspiro a definir una alternativa, un projecte per Barcelona que requereix una força clara al capdavant, la resta ho diran els ciutadans, que ens dibuixaran el mapa que ha d’acabar resultant en un govern estable i amb unes eventuals sumes possibles i suficients perquè aquest projecte tingui entitat i estabilitat els quatre anys. Depèn del que els ciutadans ens diguin amb el seu vot, i en funció d’això, construir la millor síntesi entre les alternatives que facin possible aquest projecte amb ERC al capdavant i jo mateix com a alcalde.