El Palau de la Música Catalana és una de les joies del modernisme barceloní. Fins i tot n’hi ha que consideren l’edifici de Lluís Domènech i Montaner com l’obra cimera del modernisme català, i com a tal és un espai visitat per centenars de milers de persones anualment que, a més, tenen la possibilitat de gaudir-ne de l’interior durant qualsevol dels concerts que hi tenen lloc. La magnitud de l’obra i en especial la seva impressionant façana, que fa cantonada en els carrers Sant Pere Més Alt i Amadeu Vives és un mèrit propi, però també una circumstància que eclipsa l’edifici que hi ha just davant per davant al carrer Amadeu Vives, el que acull l’escola La Salle Comtal, una construcció coetània del Palau, d’estil neogòtic plena de pinzellades modernistes, que bé val una visita.
L’escola com a tal no està oberta al públic, a banda, lògicament, dels seus usuaris, però va formar part del circuit d’edificis visitables del certamen d’arquitectura Open House del passat mes d’octubre, tot oferint visites guiades que compten amb la participació del seu alumnat. Una bona ocasió per descobrir rics detalls modernistes com ara ferros forjats i rajoles.
El col·legi forma part del circuit d'edificis visitables de l'Open House / Jordi Palmer
L’edifici va ser construït entre 1905 i 1906 per l’arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó i va ser guardonat amb el primer premi del Concurs Anual d’Edificis Artístics el 1907, un any en que també competien obres com la casa Batlló de Gaudí i la casa Bonaventura Ferrer de Pere Falqués, totes dues al passeig de Gràcia. Precisament, la menció del concurs -a manera de segon premi-, va ser aquell mateix any per a la casa Llorens del carrer Còrsega, immoble pendent de rehabilitació que permetrà la recuperació de dues monumentals torrasses desaparegudes. Per cert, el veí Palau de la Música es va endur el mateix guardó dos anys més tard, el 1909.
Dissenyat per a la funció docent
En tot cas, tornant a La Salle Comtal, es tracta d’un edifici dissenyat directament per a la funció docent, amb un important aprofitament de la llum i amb solucions destinades a aconseguir una bona higiene, amb amplis passadissos, aules airejades i un pati central per garantir l’esbarjo i l’esport. Fruit de l’època en que es va construir, combina sobrietat i funcionalitat, però destaca per un seguit d’elements que el converteixen en alguna cosa més que un col·legi, com ara la monumentalitat de la façana, entre les quals destaquen els símbols dels Germans de les Escoles Cristianes de La Salle així com el lema benedictí ‘Ora et labora’ fet amb mosaic de trencadís i els ferros forjats dels tancaments de les finestres i obertures dels baixos.
A l’interior, als ferros forjats de les baranes de les escales, sovint amb ornaments florals, s’hi sumen pel seu interès artístic altres espais, com l’actual menjador dels més petits, on destaquen les rajoles de motius vegetals, en especial els dedicats a les flors de tarongina.
Rajoles modernistes amb motius vegetals / Jordi Palmer
El recinte, que encara acull una petita comunitat de germans que hi viuen al pis superior, està articulat al voltant del pati central, des del qual es pot gaudir de la disposició de les finestres de la part més noble de l’edifici, a més d’imaginar un espai de jocs a les hores de l’esbarjo, marcats per la presència central d'una doble escala i el toc d’una campana que encara s’utilitza en l’actualitat. Qui signa aquest article, en condició d’exalumne, encara recorda el repic de campana de la fi de l'esbarjo.
Imatge principal: Doble escala d'accés al pati central / Jordi Palmer