El 27 de gener del 2005, un dijous, és un dia que ha quedat fixat en la memòria dels veïns del barri del Carmel i, per extensió, de Barcelona. Dos dies abans, el 25 de gener, es va detectar un despreniment rocós del sostre de les obres del Metro corresponents al perllongament de l’L5 entre Horta i la Vall d’Hebron, i aquell dijous, aquell primer incident es va convertir en un esvoranc colossal que a les 8:15 del matí va empassar-se un garatge i un edifici d’habitatges del passatge de Calafell. Afortunadament, aquell esfondrament no va causar danys personals perquè, arran del moviment de terres de dimarts, es va desallotjar a temps els veïns i els escolars de dos centres educatius propers.
L’esvoranc del Carmel no va causar víctimes, però sí que va suposar una ferida oberta en un barri que esperava amb ansietat l’arribada del Metro però no al preu de veure com durant gairebé dos anys bona part dels seus veïns van haver de marxar de la seva llar o el van perdre definitivament. L’esvoranc, de 35 metres de profunditat i 30 de diàmetre, va provocar també una tempesta política de primer ordre que va comportar la destitució de responsables tècnics i l’enderroc de quatre edificis i l’aplicació de correccions en el tram de metro afectat, que finalment es va inaugurar el juliol del 2010, amb les estacions intermèdies de Carmel i el Coll | la Teixonera. Aquesta és la història de l’esfondrament:
L’ampliació de l’L5 del Metro va ser un projecte llargament reivindicat pels veïns del Carmel, un barri densament poblat situat en una zona costeruda amb mancances de transport públic. Perllongar la línia blava des d’Horta fins a Vall d’Hebron solucionaria bona part dels problemes de connectivitat, i l’estació de Carmel, situada al carrer Llobregós davant per davant del Mercat del Carmel suposava situar el barri al mapa de la interconnectivitat de Barcelona. La cua de maniobres de l’estació estava projectada ben a prop, però tot i la profunditat a què es treballava, uns 35 metres, uns treballs a la contravolta del túnel van detectar una discontinuïtat en el subsol.
Desallotjaments urgents entre missatges de tranquil·litat
El 25 de gener del 2005 al matí, aquella discontinuïtat va provocar un despreniment cap a les 11 del matí que va disparar totes les alarmes en formar-se una cúpula buida d’uns 15 metres d’altura. Va ser el precedent perquè dos dies després, tota la volta del túnel col·lapsés i s’enfonsés, xuclant primer un garatge i posteriorment un edifici compresos en l’illa de cases formada pel passatge de Calafell i els carrers Llobregós, Sigüenza i Conca de Tremp. Per sort, el mateix dia 25 havien començat els desallotjaments, en concret, cap a les 14 hores es va buidar el pàrquing situat a Calafell amb Sigüenza i a les 21 hores els primers veïns, 12 famílies de l’immoble situat al número 10 de Calafell, que van ser els primers que van haver de marxar de casa per no tornar-hi.
El dia 26, dimecres, a primera hora del matí, un centenar de treballadors van començar a injectar formigó al primer forat i a migdia, l’aleshores alcalde de Barcelona, Joan Clos, va voler emetre un missatge de tranquil·litat -que la realitat va desautoritzar- assegurant que les famílies desallotjades podrien tornar a les seves llars al cap de poques hores. Els fets, en tot cas, es van precipitar el dijous 27 de gener, quan a un quart de nou del matí el forat va cedir, engolint el pàrquing i provocant un forat de 3.000 metres cúbics. En aquell moment es va decidir el desallotjament de 809 veïns i 580 escolars, que finalment es va fer extensiu a 84 immobles, compresos els de l’illa directament afectada i els adjacents, a més de les dues escoles properes, el CEIP Carmel i el Santa Teresa.
El mateix dia 27 a migdia van començar les tasques per a reomplir amb formigó l’esvoranc, injectant-lo des de la superfície, de tal manera que el forat va quedar controlat. Ara bé, l’esvoranc va suposar el desallotjament de gairebé un miler de veïns, els quals van estar fins a dos anys fora de casa i, per tant, un cop controlat l’incident, havia de començar el rescabalament als afectats i l’assumpció de responsabilitats. Pel que fa a la primera circumstància, els informes tècnics de la Generalitat, responsable de les obres, van determinar a principis de febrer que calia enderrocar quatre edificis més, amb la qual cosa augmentava el nombre de veïns que es quedaven sense llar i que van ser allotjats primer en hotels fins que, al cap d’uns mesos, se’ls van concedir pisos per reallotjar-los de manera definitiva.
Pel que fa a l’assumpció de responsabilitats, l’esfondrament del Carmel va provocar una onada de desconfiança cap a la classe política que va provocar episodis com el fet que en paral·lel a que la mateixa Generalitat certificava la seguretat del subsol es produís, el 3 de febrer, un segon col·lapse, tot i que molt menor, que desmentia la suposada seguretat. Encara més, els veïns van recordar que en els dies previs a l’esfondrament ja s’havien queixat per sorolls i petits tremolors i que no se’ls havia fet cas. El govern, amb Pasqual Maragall com a president i Joaquim Nadal com a conseller de Política Territorial i Obres Públiques, va haver d’afrontar la petició de dimissions i va patir una important crisi, que fins i tot va arribar a la presentació d’una moció de censura presentada pel Partit Popular, tot i que finalment la va retirar. En una controvertida decisió, Nadal va destituir Jordi Julià, director general de Ports i Transports i Ramon Serra, president de GISA, tot i que en paral·lel es culpava l’anterior Govern, l’últim presidit per Jordi Pujol, de ser el responsable per una mala planificació de les obres.
“Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%”
De fet, Maragall es va defensar de les acusacions de ser el responsable de l’esvoranc amb una frase a l’hemicicle del Parlament que es va fer famosa, la de “vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%”, en al·lusió directa a les sospites de cobrament de comissions il·legals per part del govern de Convergència i Unió -que és qui va licitar les obres del perllongament del Metro- a les constructores per afavorir la seva contractació. Amb tot, el mateix Maragall va retirar les paraules davant un possible bloqueig de CiU a la reforma de l’estatut, però va originar una greu desconfiança entre les dues forces polítiques majoritàries a Catalunya.
Una derivada de la crisi del Carmel va ser la creació del Partit Carmel-Partit Blau, actiu entre 2005 i 2008, que va aglutinar diverses plataformes veïnals i ciutadanes, com la que reclamava que el túnel de l’AVE que havia de travessar Barcelona, que finalment es va fer pel carrer Provença, es fes pel litoral de la ciutat. Amb tot, aquest partit només va obtenir 1.039 vots a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2006 i 618 vots a les municipals del 2007 a Barcelona i es va dissoldre al cap de poc. A més, la crisi va provocar també canvis en el traçat previst pel Metro i la creació de l'Institut Geològic de Catalunya.
Pel que fa als veïns afectats, al final més d’un miler, el cost dels reallotjaments i indemnitzacions va pujar fins a 80 milions d’euros, pagat per les asseguradores del Govern i de les empreses constructores i una part abonada directament per la Generalitat. Al llarg de l’any 2006 es van reallotjar tots els veïns i l’arribada de l’esperat Metro el 2010, amb dos anys de retard provocats, precisament, per la redefinició del traçat a causa de l’esfondrament, va suposar el punt i apart d’una crisi que, amb tot, no ha estat oblidada pels veïns, que encara tenen molt a explicar.