Els Jardins del Palau Reial de Pedralbes, situats a l’avinguda Diagonal de Barcelona (districte de les Corts), tenen el seu origen en el que havia estat una gran finca propietat de la família Güell, un dels accessos de la qual estava situada en el que actualment es coneixen com a Pavellons Güell. A principis dels anys vint del segle passat, la finca va ser cedida a la ciutat de Barcelona amb el compromís de construir-hi una residència reial perquè l’ocupessin els monarques espanyols en les seves visites a la ciutat, i va ser Alfons XIII qui la va poder utilitzar a partir del 1924.
La conversió de la finca Güell en palau reial va suposar la reconversió de l’anomenada Torre Güell, una residència d’estiueig construïda sobre l’antiga masia de Can Custó, en un gran palau d’estil noucentista, responent al que en aquell moment es considerava digne com a residència reial. Ara bé, com ja s’ha dit, la finca pertanyia als Güell i en un dels extrems hi ha els també esmentats Pavellons Güell, i en qüestions d’arquitectura aquest cognom porta, indefectiblement, a Antoni Gaudí, que és qui va signar les grans construccions dels Güell, com el Palau Güell del Raval o la cripta de la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat).
I és que Antoni Gaudí també va intervenir, i força, a la finca Güell, i la mostra més clara està en l’espectacular porta d’entrada i les edificacions del complex dels Pavellons Güell, que de fet eren les cavallerisses i la porteria de la finca. També queden altres restes com altres accessos a la finca, reconstituïts en dos punts de la Zona Universitària, per sota de la Diagonal, la porta sud a l’entorn de la facultat de Biologia i la porta est al costat de la facultat de Farmàcia. Però entre 1884 i 1887, Gaudí va tenir més intervencions, com els murs de tanca, pèrgoles i miradors, avui desapareguts. Entre altres elements, va projectar una font que encara es conserva, i que té una història farcida de curiositats.
Construïda el 1884, ‘descoberta’ el 1983
Es tracta de la Font d’Hèrcules (no confondre amb la font del mateix nom del passeig de Sant Joan), també coneguda com a Font Gaudí, que està situada a la part superior dels jardins, una mica abans d’arribar al palau. Construïda el 1884 i actualment catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local (BCIL), està pendent d’un procés de restauració que li ha de retornar l’esplendor original, una esplendor que, en tot cas, va estar molt de temps oculta, perquè aquesta font va passar bona part de la seva vida amagada en un bosquet de bambú fins al punt que va ser ‘descoberta’ l’any 1983 per l'arquitecte municipal Ignasi Serra i Goday, que en va encarregar una primera restauració.
Pel que fa al seu disseny, la part més identificable com a gaudiniana de la font és el seu broc de ferro forjat i que té forma de drac, que d’alguna manera l’emparenta amb l’enorme drac de la porta dels Pavellons Güell. Un altre element simbòlic és la pica que recull l’aigua, que té al seu frontal un escut de Catalunya que té el sobreeixidor en cadascuna de les quatre barres, de manera que un cop la pica estava plena, l’aigua regalimava fins a un embornal situat a terra dibuixant una senyera líquida. Tota la construcció estava encastada en un banc de pedra el·líptic i amb respatller i coronat per un gran bust que… es va perdre.
La font que va perdre el cap
Si la font estava dedicada a Hèrcules era precisament perquè la font estava coronada per un bust d’aquest heroi mitològic. Un bust que no era de Gaudí, sinó de l’escultor Rossend Nobas, també col·laborador habitual dels Güell i que també va tenir la seva pròpia història curiosa, per no dir rocambolesca. El bust, datat com la font el 1884 i del qual hi havia fotografies del seu emplaçament original encapçalant tot el conjunt, ja no hi era allà quan Serra i Goday la va redescobrir el 1983, per la qual cosa i en una decisió sense gaire fonament, es va optar per posar-hi un altre bust, concretament una representació de l’emperador romà Calígula trobada als soterranis del mateix Palau Reial de Pedralbes.
El bust d’Hèrcules, de notables dimensions -més d’un metre d’altura i un pes aproximat de 476 quilograms- va ser donat per desaparegut fins que, de manera casual, també va ser redescobert en època recent, concretament el maig del 2021, quan es va trobar al magatzem de la col·lecció d’Art Públic municipal del centre de manteniment Josep M. Serra Martí a Canyelles, on va ser identificada pel fotògraf Pere Vivas com el bust original de Nobas, i seguidament restaurat per la direcció d’Arquitectura Urbana i Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona per ser cedit al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
El cap d’Hèrcules tornarà a lluir
Avui en dia, la font presenta un estat decididament millorable, amb el broc en mal estat i el conjunt en general descuidat i, a més sense cap bust que coroni el conjunt. El fet que a causa de la sequera no brolli aigua augmenta la sensació d’abandonament, però el fet és que, tal com indica una placa signada per la Contracta de conservació i restauració de monuments de la ciutat, es tracta d’un “Monument en restauració”. En aquest sentit, fonts de l’Ajuntament de Barcelona consultades per ElNacional.cat apunten que el bust de Calígula va ser “retirat l’estiu passat perquè estava en mal estat” i informen que un cop recuperat i restaurat el bust d’Hèrcules, ara es prepara “una reproducció per col·locar-la en la seva ubicació original”. Mentre espera aquesta vida millor, la Font d’Hèrcules és, això sí, una obra d’Antoni Gaudí que, com totes, sempre és recomanable de visitar.
