El Palau Güell és una de les obres d’Antoni Gaudí a Barcelona que poden passar més desapercebudes, en especial si es compara amb les edificacions gaudinianes més reconegudes: la Sagrada Família i les cases Milà -la Pedrera- i Batlló. Amb tot, no es tracta pas d’una obra menor, ja que, com en altres obres encarregades pel principal mecenes de Gaudí, Eusebi Güell i Bacigalupi, l’arquitecte va poder comptar amb finançament gairebé il·limitat i molta llibertat creativa. El Park Güell, la cripta de la Colònia Güell i fins i tot els pavellons Güell en són bona mostra, però és al Palau Güell on aquesta llibertat artística es pot constatar més clarament en un edifici que havia de ser habitatge familiar, però per sobre de tot, una mostra del poder dels Güell.
És per això mateix que la façana principal evoca un castell de l’Edat Mitjana, molt en la línia dels corrents neogòtics que van impregnar el primer modernisme i no gens allunyada estilísticament d’una altra obra gaudiniana com és la Torre Bellesguard. Ara bé, la fesomia de castell del Palau Güell tenia també una altra finalitat, la de marcar distàncies entre els habitants de l’edifici i el barri que l’envoltava. I és aquí on sorgeix la pregunta, per què aquest edifici es va aixecar al carrer Nou de la Rambla -anteriorment, Conde del Asalto-, és a dir, al Raval i no en una àrea d’expansió urbanística com l’Eixample?
Val a dir que el Palau Güell va ser edificat entre 1886 i 1890, just en un moment que l’Eixample s’obria camí després d’enderrocar les muralles i les classes acomodades barcelonines fugien de la vella ciutat intramurs on la densitat humana era insuportable comparada amb l’amplitud dels carrers de la trama Cerdà. L’Eixample, que per a l’època va ser un ‘pelotazo’ immobiliari de primer ordre, era també el lloc on tot barceloní benestant volia viure, amb els seus carrers amples que permetien noves construccions luxoses, les quals es convertien en un símbol indiscutible de poder de la burgesia barcelonina que tothom podia percebre a peu de carrer.
Sobre l’expansió de l’Eixample a tombant de segle, només cal recordar que quan Gaudí va projectar el Palau Güell ja feia dos anys que treballava en la Sagrada Família, que la plaça Catalunya -no prevista al pla Cerdà- ja era una realitat, i que el passeig de Gràcia ja s’havia consolidat com el carrer més senyorial de Barcelona. Amb tot aquest context pot resultar estrany que un multimilionari com Eusebi Güell triés el Raval per a la construcció del seu nou habitatge, però una combinació de raons familiars i de propietats el van decidir a quedar-se a Ciutat Vella, un districte on el modernisme també va deixar empremta en altres construccions com el Palau de la Música Catalana, obra mestre de Lluís Domènech i Muntaner.
Un habitatge prop de cals sogres
Per entendre perquè el Palau Güell es va construir a Nou de la Rambla, cal fer una ullada a la dona d’Eusebi Güell, Isabel López, i al seu pare, és a dir, al sogre de Güell, Antonio López, Marquès de Comillas i un dels principals prohoms de la burgesia del moment -i beneficiari d’una plaça al seu nom recentment rebatejada com a plaça d’Idrissa Diallo-. López i família vivien al Palau Moja, un edifici senyorial abocat a la Rambla amb entrada pel número 1 del carrer Portaferrissa, i on durant un temps va viure com a confessor personal mossèn Cinto Verdaguer. En casar-se el 1871, el matrimoni Güell-López tenia clar que es quedaria prop de cals sogres i va fixar la residència al palau Fonollar, al mateix carrer Portaferrissa, número 9.
Ara bé, el 1884, quan el matrimoni ja tenia set fills -posteriorment naixerien tres més-, un plet amb altres residents del palau Fonollar els va obligar a buscar una nova residència, i va ser aleshores quan Eusebi Güell va tenir la idea de fer-se-la construir al seu gust i conveniència. Potser en aquest precís moment podria haver pensat pujar a l’Eixample, però finalment es va decidir pel Raval per una raó ben concreta, unir el nou edifici amb els edificis que el mateix Güell posseïa a la Rambla, als actuals números 35 i 37, on el mateix Eusebi Güell hi havia viscut de solter.
Aquell 1884 la família Güell-López -recordem-ho, amb set fills- es va traslladar a la Rambla, 37, mentre es començava a donar forma a la nova residència familiar comprant -i enderrocant- les cases existents als números 3 i 5 del carrer del Conde del Asalto i seguidament encarregar a Gaudí el projecte de la nova construcció. Un passadís interior, que encara existeix però que ja no és funcional, uniria els dos immobles. Segons el llibre ‘Palau Güell Gaudí’ d’Antoni González i Raquel Lacuesta (Diputació de Barcelona, 2013), “tot fa pensar que des del primer moment la intenció d’Eusebi Güell va ser alçar aquest nou edifici contigu a la casa de la Rambla”.
Per això mateix, els autors conclouen: ‘Aquesta és la raó per la qual el palau Güell es va aixecar en el barri on és [el Raval] i no a l’Eixample, on, en aquell moment, s’acomodaven la major part de les famílies benestants que abandonaven la densa i cada dia més degradada ciutat antiga”. Encara més, al llarg de la construcció el nou edifici va experimentar alguns canvis que el van fer més senyorial i el van dotar d’un caràcter més ostentós i representatiu allunyat de la intenció inicial d’esdevenir residència familiar. Al capdavall, el passadís que connectava amb l’edifici de la Rambla 37 feia possible que la nombrosa família pogués disposar alhora d’un habitatge residencial i d’un Palau. I tot plegat, sense sortir del Raval.
Què se n’ha fet del passadís?
El passadís que connecta l’edifici de la Rambla amb el Palau Güell continua existint i forma part del circuit visitable del mateix Palau, ara en plena expansió. Amb tot, no mena enlloc, ja que la part que dona a l’edifici de la Rambla està tapiada. Cal recordar que els Güell es van traslladar el 1907 a can Muntaner de Dalt, la masia preexistent als terrenys del Park Güell que va ser reformada i ampliada també per Gaudí i que en l’actualitat acull l’escola pública Baldiri Reixach. El mateix Eusebi Güell, -des de 1908, comte de Güell per gràcia d’Alfons XIII- va morir a la residència del Park Güell el 1918, tot i que la capella ardent es va organitzar al Palau Güell.
Des d’aleshores, el Palau va passar per un seguit de vicissituds, entre les quals l’intent de lloguer el 1935 que va fer córrer el rumor que es convertiria en un prostíbul de luxe. El 1936 el Palau va ser confiscat i el 1938 s’hi va instal·lar una comissaria de policia. Acabada la guerra l’immoble va tornar als Güell i el 1944, una de les filles, Mercè Güell, el va cedir a la Diputació de Barcelona, actual propietària. Pel que fa als edificis de la Rambla, Joan Antoni Güell i López, segon comte de Güell, se’ls va vendre el 1946, l’accés al corredor es va tapiar -l'any 2000 es va restaurar la porta que donava accés a la Rambla, però al darrere hi ha paret- i la família va deixar de tenir relació amb cap dels immobles del Raval.