Probablement, el debat sobre quines són les millors vistes de Barcelona no es resoldrà mai. Pel que fa a espais públics, el cim del Turó de la Rovira, allà on hi havia bateries antiaèries durant la Guerra Civil i posteriorment un barri de barraques i que actualment, i sense saber gaire per què, popularment els han batejat com a ‘búnquers del Carmel’ sembla ser el mirador preferit, per la seva proximitat respecte a qualsevol de Collserola, Tibidabo inclòs, i la seva vista de 360 graus sobre tota la ciutat. Altres miradors destacats podrien ser els de Montjuïc, o el del Centre Comercial Arenas de Barcelona, encara més pròxims.
La qüestió és que quan s’entra en espais privats, normalment vedats a la ciutadania, l’espectre de miradors sobre Barcelona s’amplia considerablement, i sovint amb sorpreses inesperades. I aquest és el cas de la Torre Urquinaona, un gratacel d’estil racionalista i estètica brutalista que ofereix precisament això, unes vistes brutals sobre la ciutat de Barcelona.
Visitants gaudeixen de les vistes en el marc de l'Open House / Jordi Palmer
Aquest edifici d’oficines, d’accés restringit als seus usuaris, s’aixeca just a la frontera entre la Ciutat Vella i l’Eixample i respon a una voluntat molt habitual dels anys del ‘desarrollismo’ porciolista, grans edificis que trencaven tota l’harmonia de l’entorn i esdevenien singulars encara que fos a causa de la seva (subjectiva) lletjor.
70 metres d’altura i 22 plantes
Encara avui, la Torre Urquinaona continua tenint un encaix complicat entre una Ciutat Vella de carrers estrets i edificis antics en direcció mar i el primer Eixample, el més burgès de tots, que s’obre direcció muntanya. Entremig, un gratacel de 70 metres d’altura -no és dels més alts, però per la seva ubicació es fa notar- i 22 plantes. Avui en dia seria dubtosament legal aixecar un edifici d’aquestes característiques al centre de Barcelona.
L’edifici ocupa el xamfrà entre la plaça Urquinaona i el carrer Roger de Llúria. Els sis primers pisos s’alineen en alçada amb els edificis contigus, però a partir d’aquí es dispara cap amunt amb una torre de planta octogonal i formes contundents que intenta trencar la monotonia amb diferents entrants i sortints jugant amb el gres fosc de les parets -força resistent a l’enfosquiment per pol·lució- i el vidre d’àmplies finestres. El remat superior té una configuració gairebé escultòrica, jugant amb els volums per trencar la verticalitat inherent als gratacels.
El gres fosc i el vidre són els principals elements visibles a la façana / Jordi Palmer
Construït pels arquitectes Antoni Bonet Castellana i Benito Miró Llort -membre del GATCPAC durant la II República- entre els anys 1966 i 1975, l’interior està dedicat bàsicament a oficines, ja que va ser un encàrrec per a l'empresa constructora Llave de Oro. Malgrat la grisor funcionarial que es pot intuir en els seus interiors, a la planta 20 s’hi troba un espai multifuncional dedicat al que ara es generalitza sota el concepte d’esdeveniments -pels dels ‘búnquers’, la paraula és ‘events’-. La gràcia de la planta és que és pràcticament diàfana, per tant, permet donar tota la volta a les vuit cares de l’edifici i la sorpresa, més que a dins és a fora. Ras i curt, les vistes sobre Barcelona són brutals.
A les finestres hi ha el millor
Inclosa dins el circuit d’edificis visitables del circuit d’arquitectura Open House, la Torre Urquinaona revela per les seves finestres el millor que té a oferir al visitant. A més d’igualar el cim del Turó de la Rovira i el mirador de les Arenes pel que fa a la volta completa de 360 graus, els supera tots dos, el primer per proximitat i el segon per altura -l’antiga plaça de toros s'aixeca 27 metres-. Tot l’Eixample, amb la Sagrada Família com a element singular, Ciutat Vella, el port i Montjuïc són els encants que ofereixen unes vistes que posen la ciutat als peus de l’observador. Tot plegat, un mirador que val la pena visitar.
La Sagrada Família es retalla sobre els edificis molt més baixos de l'Eixample / Jordi Palmer
Cal no oblidar, a més, que el que en l’actualitat és un gratacel que se singularitza per la seva ubicació i altura, podria haver estat, de fet, un dels molts gratacels que el tardofranquisme projectava just al centre de la ciutat. Un testimoni, doncs, d’allò que podria haver-se esdevingut, una Barcelona brutalista que, per sort, ens hem estalviat.
Imatge principal: La Torre Urquinaona es destaca a la plaça del mateix nom / Jordi Palmer