Una visita completa al Park Güell de Barcelona inclou passar per alguns dels espais més coneguts d’aquest recinte reconegut com Patrimoni Mundial de la Unesco des del 1984: l’accés i els pavellons de la porteria, la font del drac, la sala hipòstila, els viaductes i sobretot la plaça de la Natura amb els seus sinuosos bancs de trencadís. Ara bé, per conèixer amb més detall aquesta obra d’Antoni Gaudí cal fer una volta completa a tot el recinte, visitant també la Casa Museu, el turó de les Tres Creus i, gairebé al capdamunt de tot, Can Trias, una residència familiar privada que es va convertir, involuntàriament, en mostra permanent del somni frustrat d’Eusebi Güell. Una finca històrica que ara l’Ajuntament estudia expropiar.
És prou sabut que el recinte del Park Güell va ser concebut com una urbanització per a famílies benestants, que buscava seguir el projecte de condomini britànic -d’aquí que s’escrigui ‘Park’, amb k- i que avui anomenaríem urbanització privada d’‘alt-standing’, i per això Eusebi Güell va adquirir la finca de Can Montaner de Dalt situada en el que aleshores s’anomenava la Muntanya Pelada, recollint anteriors projectes d’urbanització. L’any 1900, Güell va encarregar la urbanització al seu arquitecte de capçalera, Antoni Gaudí, que va dissenyar el traçat de camins, viaductes i escales que unien les parcel·les previstes, a més de zones comunes, com la sala hipòstila, que havia d’acollir un mercat, i la plaça central, que volia ser l’eix vertebrador d’aquell nou barri que comprendria seixanta habitatges per reunir el bo i millor de la societat barcelonina.
Ara bé, aquell projecte no va reeixir, i històricament s’han assenyalat diversos motius d’aquell fracàs, des del fet, que encara es manté actualment, de la mala comunicació amb el centre de la ciutat, fins a la preferència de la burgesia per establir-se a l’Eixample, entre altres raons perquè aquesta ubicació més cèntrica permetia allò que no permetia la fórmula del condomini privat, és a dir, fer ostentació de poder i diners davant tota la ciutadania. Altres motius assenyalats tenien a veure amb els preus de les parcel·les i les restriccions que es volien imposar als privats en el seu ús, com l’edificabilitat reduïda, així com la inestabilitat política i social de principis del segle XX.
Només es van construir dues cases de les seixanta previstes
Sigui com sigui, el fet és que, a banda dels pavellons d’entrada al parc -la consergeria i la casa del guarda- i de la finca preexistent de Can Montaner de Dalt o Can Larrald, que Güell va fer reformar a Gaudí per convertir-la en residència familiar i que actualment acull l’escola pública Baldiri Reixach, del que havia de ser aquella urbanització de luxe amb seixanta parcel·les només es van construir dues torres, l’actual Casa Museu, que no era altra cosa que el que ara anomenaríem ‘pis pilot’, és a dir, la casa de mostra que es va fer per convèncer els possibles compradors, i Can Trias.
Només dues cases i, les dues, adquirides per gent de l’entorn de Güell. La casa de mostra va ser construïda el 1902 per Josep Pardo i Casanovas i el 1906 la va comprar el mateix Antoni Gaudí, que s’hi va anar a viure amb el seu pare i la seva neboda, convertint-se així en un dels pocs veïns del Park Güell. Can Trias, per la seva banda, va ser construïda entre 1903 i 1906 per l’arquitecte Juli Batllevell i Arús per encàrrec de Martí Trias i Domènech, amic i advocat d’Eusebi Güell. Ara bé, mentre la resta d’edificacions i tot el complex van acabar, amb el pas del temps, en mans de l’Ajuntament de Barcelona, es dona la circumstància que Can Trias s’ha mantingut, com un reflex del somni frustrat de Gaudí i Güell, com l’única casa de propietat privada i habitada del parc.
De fet, més d’un segle després de la seva construcció, la finca de Can Trias continua sent propietat dels hereus de Martí Trias, però aquesta situació podria canviar a curt o mitjà termini, ja que l’Ajuntament de Barcelona ha donat a conèixer la seva intenció d’expropiar aquesta finca. De fet, segons es recull en un seguit de respostes sobre el Park Güell, la regidora del districte de Gràcia, Laia Bonet, ha informat que l'adquisició compta amb una “dotació inicial de 2,8 milions d'euros que pot incrementar-se fins als 4 milions". Amb tot, no han transcendit els plans de futur per Can Trias un cop sigui de propietat municipal, tot i que amb la seva adquisició tot el recinte seria de caràcter públic.
Detall de l'antiga caserna de la Guàrdia Civil a l'avinguda de Sant Josep de la Muntanya, obra de l'arquitecte Juli Batllevell, deixeble de Domènech i Montaner i col·laborador de Gaudí / Foto: Marcos Brosel
La finca de Can Trias, també coneguda com a Casa Trias, va ser obra de l’arquitecte Juli Batllevell i Arús, deixeble de Lluís Domènech i Montaner i col·laborador d’Antoni Gaudí. Amb molta obra al seu Sabadell natal, Batllevell és autor, entre altres obres de Barcelona, de la Casa Antoni Salvadó, al carrer Casp, 16; l’antiga caserna de la Guàrdia Civil de l’avinguda del Santuari de Sant Josep de la Muntanya 31-35 -que precisament havia de proveir de seguretat el Park Güell-, i la Casa Antònia Burés del carrer Ausiàs Marc 42-46, fàcilment reconeixible pels motius arboris de la planta baixa.
Segons recull la fitxa corresponent de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Can Trias és un immoble “de construcció molt enriquida de cara al modernisme” i es destaca la seva “planta rectangular amb paraments asimètrics que formen diverses façanes”, la seva “tribuna amb finestrals arquejats” i, a la part superior, “un total de 22 finestres amb arquets, en forma de golfes”, a més de comptar amb una “torratxa amb galeria” i estar “envoltada per una zona enjardinada i encerclada per una tanca de pedra”. Ara, aquesta obra que es pot circumscriure en el modernisme té tots els números de passar a mitjà termini a mans de l’Ajuntament de Barcelona i posar, més de cent anys després, punt final al somni mai assolit de fer d’aquell parc una zona residencial privada i de luxe.