El Park Güell de Barcelona, protegit com a Patrimoni Mundial per la UNESCO des del 1984, va ser concebut inicialment pel seu promotor, Eusebi Güell, com una urbanització privada per a famílies benestants, on la intervenció de l’arquitecte Antoni Gaudí no era l’objectiu final, sinó l’embolcall urbanístic de seixanta parcel·les on la burgesia barcelonina podria edificar les seves mansions. Aquell projecte va ser un fracàs i, de fet, en l’àmbit estricte del Park Güell només es van arribar a construir dues cases, la que havia de funcionar com a mostra per convèncer els possibles compradors i que va acabar sent residència del mateix Gaudí, i Can Trias, propietat de l’advocat dels Güell i encara avui de titularitat privada tot i que l’Ajuntament de Barcelona en preveu l'expropiació a mitjà termini.
🏘️ Històries del Park Güell (I): Can Trias i el somni frustrat d’Antoni Gaudí i Eusebi Güell
Tot això és història sabuda del Park Güell, a la que cal afegir que un cop consumat el fracàs del projecte residencial i mort Eusebi Güell el 1918 -precisament a la finca familiar de Can Larrard o Can Montaner de Dalt, edifici preexistent reformat per Gaudí i que actualment acull l’escola pública Baldiri Reixach al mateix àmbit del parc-, els seus hereus van optar per oferir el recinte a l'Ajuntament de Barcelona, que va passar a mans municipals el 1922 i que el va convertir en parc públic. El que no és tan conegut és que va haver-hi un projecte per traslladar el parc zoològic al recinte del Park Güell, una idea que va tenir el mateix destí que la urbanització de luxe, l’oblit, però que estava signada per tot un especialista en disseny de jardins, Nicolau Maria Rubió i Tudurí.
Efectivament, Rubió i Tudurí és conegut a Barcelona per ser el dissenyador de jardins com els del Turó Park, el Palau Reial de Pedralbes o la plaça de Joan Fiveller al davant del Parlament de Catalunya, al parc de la Ciutadella. Menorquí de procedència, Rubió i Tudurí va ser també l’artífex de la urbanització del jardí de la plaça de Francesc Macià amb el detall que el petit estany central recorda la silueta de l’illa de Menorca. Ara bé, entre els seus projectes no duts a terme s’inclou el de traslladar el parc zoològic al recinte del Park Güell. El projecte, datat a mitjans del segle XX, fins i tot incloïa una assignació de recintes per a les diferents espècies d’animals que s’exhibien al zoo.
Val a dir que el Zoo de Barcelona es va instal·lar al parc de la Ciutadella el 1892, un cop el recinte va quedar alliberat de l’exposició universal del 1888. Aquella ubicació millorava l’immediat precedent, la col·lecció privada d’animals del banquer i empresari Lluís Martí Codolar, emplaçada a la Granja Vella, una finca agrícola i residencial encara existent al barri de la Vall d’Hebron. Amb tot, la situació al parc de la Ciutadella sempre ha estat en discussió, ja que ocupa bona part del recinte impedint que la zona enjardinada pugui ser accessible per tots els extrems. Així històricament hi ha hagut projectes de canvi d’emplaçament, amb iniciatives com dur-lo a Montjuïc, el Tibidabo, les Planes, el pantà de Vallvidrera, el Turó de la Peira, el mateix Park Güell i, el més recent de creació d’un zoo marí a l’àmbit del Parc del Fòrum, també arxivat.
És en aquest context històric que la proposta de traslladar el Zoo de Barcelona al Park Güell pren el seu sentit. Per això, durant els anys cinquanta, el mencionat Rubió i Tudurí va fer una proposta detallada per ocupar part del recinte modernista amb les col·leccions d’animals. Així ho recull la doctora en història de l’art Carme Grandas al llibre La Barcelona desestimada. L’urbanisme de 1821 a 2014 (Àmbit, 2017), on apunta que davant “l’estat d’abandonament” del zoo, es va plantejar la possibilitat de tancar-lo o traslladar-lo i aquí va sorgir el projecte de portar-lo a “un altre espai urbà llavors residual, el parc Güell”.
“L’accés al zoo seria pel carrer d’Olot” apunta l’obra mencionada, és a dir, pel mateix accés principal original i actual, i “mantenint la topografia del parc, les zones i les gàbies dels animals es distribuirien entre jardins”, respectant l’escola Baldiri Reixach però eliminant alguns punts emblemàtics del parc, com el turó de les Tres Creus. Segons Grandas, aquell projecte “permetia augmentar la superfície que ocupaven les instal·lacions a la Ciutadella, al mateix temps que el nou emplaçament, en un dels Tres Turons, atorgava una major salubritat a les instal·lacions respecte de la ciutat”. En tot cas, el projecte no va anar més enllà.
Amb tot, el que sí que ha quedat és un plànol que recull el projecte i situa els animals en vint-i-set emplaçaments diferents per, entre d’altres, lleons, tigres, camells, llames, cocodrils, ossos polars, aus aquàtiques i aus rapinyaires. Tot plegat, un projecte que ara ens faria veure el Park Güell d’una manera ben diferent de com el veiem. En tot cas, ens quedarem amb el dubte de si a Floquet de Neu, que va arribar a Barcelona el 1966, li hauria agradat.