El Padró municipal d’habitants de Barcelona, que fixa en 1.660.435 els residents a 1 de gener del 2023, també aporta dades sobre la població d’origen estranger que viu a la capital de Catalunya, i dona dues dades que poden semblar contradictòries, però que, amb la deguda explicació, són de fet, complementàries. Davant l’enunciat de quin és el grup més nombrós i la possibilitat de respondre si són els argentins o els italians, la resposta correcta és que, en realitat, ho són tots dos, però segons els paràmetres que decidim utilitzar, i això té a veure amb el marc legal d’adquisició de la nacionalitat italiana.
👥 Radiografia de la població de Barcelona: més habitants, més diversos… i més sols
👶 Aquest són els noms més freqüents a la ciutat de Barcelona dels darrers cent anys
Anem a pams. A Barcelona hi resideixen 519.066 persones nascudes a l’estranger, de les quals quasi un 30 % té nacionalitat espanyola, d’una banda, els nascuts a l’estranger de pares espanyols, que adquireixen la nacionalitat de manera automàtica, i de l’altra, els estrangers que han adquirit a posteriori la nacionalitat. Això implica que la població sense nacionalitat espanyola és sensiblement inferior a la de nascuts a l’estranger, situant-se en 391.703 persones. Aquesta mateixa diferència entre els qui tenen la nacionalitat i els qui no, serveix de model per discernir si el grup més nombrós correspon al dels argentins o al dels italians, perquè tot depèn de si es vol comptar segons el lloc de naixement o la nacionalitat legal.
Dit d’una altra manera, els principals països d’origen de la població nascuda a l’estranger són, per aquest ordre, Argentina (41.097 residents), Colòmbia (36.055), Perú (34.377), Veneçuela (29.763), Pakistan (25.804), Equador (23.878) i, en setena posició, Itàlia (21.976), seguida, per completar els deu primers, el Marroc (20.745), Hondures (19.052) i la Xina (18.097).
En canvi, si es computa per nacionalitats, hi ha sensibles diferències en el rànquing dels deu primers, ja que són, per aquest ordre, Itàlia (amb més de 45.000 persones), Colòmbia (23.000), Pakistan 22.800), la Xina (poc més de 20.000), seguits de diversos països amb un ventall entre 10.000 i 20.000 residents: França, Perú, Hondures, Veneçuela, el Marroc i, en desena posició, Argentina.
Tot i que tots els països tenen un diferencial entre els nascuts al país d’origen i els que tenen la nacionalitat d’aquell país, en el cas d’Argentina el decalatge és realment important, fins al punt que dels 41.000 nascuts a l’Argentina, un 30,4% té la nacionalitat argentina, un 37,3% té la italiana i un 32,3% té l’espanyola. I quina és l’explicació de tot plegat? Doncs s’ha de trobar en la legislació italiana, que permet adquirir la nacionalitat a totes aquelles persones que puguin demostrar que tenien avantpassats italians. Tot i que a partir del 2018 aquestes condicions es van endurir, el fet és que una tercera part de les persones de nacionalitat italiana empadronades a Barcelona provenen de Sud-amèrica, principalment de l’Argentina, però també de l’Uruguai, Veneçuela i el Brasil, països on l’emigració italiana va ser força important durant els segles XIX i XX.
Així, tot i que si es mira pel país de naixement resulta que el grup més nombrós correspon al dels argentins, per nacionalitat és el dels italians, i aquest segon barem és el realment important, perquè és el que estableix el marc legal en el qual es poden moure els residents estrangers, que, independentment del seu lloc de naixement, els que compten amb la nacionalitat italiana són a tots els efectes ciutadans de la Unió Europea i, per tant, tenen garantida la llibertat de trànsit i residència i no necessiten tramitar cap mena de permís de treball ni dependre de convenis bilaterals.
177 nacionalitats
Aclarida la qüestió italoargentina, les 391.703 persones amb nacionalitat estrangera empadronades a Barcelona s’adscriuen a un total de 177 nacionalitats. Barcelona ha passat en tres dècades de tenir una població molt homogènia, comptant el 1991 amb un 1,5% d’estrangers, a comptar amb un 23,6% en l'actualitat. Aquest augment es deu principalment a la forta onada migratòria de la primera dècada del segle XXI, que va representar un salt espectacular en la composició de la població de la ciutat, que va passar a tenir un 4,8% d’estrangers el 2001 a un 17,5% el 2010. Després va seguir un quinquenni d’estabilitat que a partir del 2016 va iniciar un nou repunt fins que l’any 2019 va depassar la línia del 20% i cada cop s’apropa més al 25%.
