Un dels episodis més desconeguts de la història recent de Barcelona és el fet que amb data d’1 de gener del 1945, la capital de Catalunya es va agregar part de Santa Coloma de Gramenet. En concret, Barcelona es va annexionar un centenar d’hectàrees del municipi veí -i més del 30% de la seva població- situades a la riba dreta del Besòs -la dreta o l’esquerra d’un riu es determina sempre pel sentit de les aigües, és a dir, de muntanya a mar-. Aquesta agregació va tenir motius més socioeconòmics que geogràfics, ja que va suposar incorporar al terme barceloní dos grups de cases barates, els de Baró de Viver i Milans del Bosch -actuals barris de Baró de Viver i el Bon Pastor-, edificats a Santa Coloma però separats pel riu Besòs i amb importants carències de serveis.
Tanmateix, aquest episodi pot ser ara una mica més conegut gràcies a la publicació de llibre Quan les cases barates eren a Santa Coloma de Gramenet (Llop Roig, 2024), a càrrec de l’historiador Josep Maria Corral i Belorado (Santa Coloma de Gramenet, 1953). Una obra que, segons el seu autor, ha de servir per “combatre el desconeixement” d’aquest fet històric i “col·locar-lo dins de la història de Santa Coloma”. “És necessari reconèixer que si això va ser part de Santa Coloma durant una època, ha de ser part de la història de Santa Coloma”, apunta Corral en referència als grups de cases barates de Baró de Viver i Milans del Bosch, formulant una reivindicació històrica que, en tot cas, reconeix també que la construcció unilateral d’aquelles barriades per part del Patronat d’Habitació “va ser molt injusta per a un poble com el de Santa Coloma” i que “per a la gent de la riba dreta del Besòs li era molt més favorable passar a Barcelona”.
Senyor Corral, ens pot explicar, primer de tot, per què aquest fet històric pel qual Barcelona es va agregar uns territoris de Santa Coloma de Gramenet és tan desconegut?
És desconegut pel fet que això es va donar als anys 40, entre el 1940 i el 1945, i per tant la població que existia a Santa Coloma era petita, estava al voltant de 17.000 habitants, i després es va produir una immigració molt gran amb la política de liberalització econòmica que el pla d'estabilització de 1959 va generar a tot l'Estat, pel qual sis milions de persones van sortir dels seus pobles agrícoles per anar a les zones industrials. I com que Catalunya i Barcelona era un pol industrial important, van venir moltíssims. Santa Coloma va ser una de les ciutats que més immigració va recollir, situant la població d'aquests 17.000 que parlàvem a 140.000 el 1977. Tota aquesta gent va arribar després que hagués estat annexionat a Barcelona el que denominem la riba dreta del Besòs, on estaven els dos grups de cases barates. Arribaven que allò ja no era Santa Coloma i, per tant, sense el coneixement que havia estat en algun moment Santa Coloma. Això es comença a recuperar posteriorment, però la gent no ho sabia, hi havia un desconeixement total.
Com és, des d'un punt de vista geogràfic, que el terme municipal de Santa Coloma tenia territori a la riba dreta del Besòs?
Per un tema del riu Besòs, que és qui ho marca. El Besòs és un riu mediterrani, molt torrencial, curt però molt torrencial, amb unes riuades impressionants que arrossega molts tipus de materials, i en els segles X, XI, XII, que hi havia molts aiguamolls per tota aquesta zona, el riu feia un delta amb dos braços i al mig hi havia algunes illes. Amb el pas dels segles, el braç dret, que és el que marcava la separació del que aleshores era Sant Martí de Provençals i Sant Andreu, és a dir, marcava la divisòria, es va assecar, però es va mantenir la divisió mentre que el braç esquerre va continuar existint, que és l'actual. Com que aquell braç marcava la frontera, va continuar sent frontera.
Això explica també el fet que Sant Adrià tingui territori a banda i banda del Besòs?
Exactament, és el mateix cas que Sant Adrià, perquè ho marca el delta del Besòs.
Parlant de les agregacions de Barcelona, quan es pregunta a la gent, sobretot als barcelonins, sempre surt que la de Sarrià va ser l'última, però això no és cert. Va haver-hi aquestes i també a l'Hospitalet. És el moment de reivindicar el reconeixement històric d'aquests fets?
Reconeixement històric, sí. Una de les raons per les quals jo he escrit aquest llibre és precisament per contribuir a que es coneguin i, per tant, combatre el desconeixement. I a part d'això, per col·locar dins de la història de Santa Coloma aquests territoris. Una vegada es va fer la segregació, els ajuntaments de l'època van passar olímpicament, perquè allò ja no era nostre, i els nous també. Dins del marc de la història colomenca i de la historiografia de Santa Coloma hi ha molt poc escrit, i des de Barcelona també. Crec que és necessari reconèixer que si això va ser part de Santa Coloma durant una època ha de ser part de la història de Santa Coloma d'aquesta època.
És necessari reconèixer que si això va ser part de Santa Coloma durant una època, ha de ser part de la història de Santa Coloma d'aquesta època"
Explicar Barcelona des dels municipis adjacents és una cosa que pràcticament no s'ha fet: explicar Barcelona des de l'Hospitalet, des de Cornellà, des de Santa Coloma o des de Badalona. Es resol una mica un greuge històric d'aquesta manera?
Sí, és una forma d'explicar-ho, perquè el que eren els dos grups de cases barates, el que eren les indústries, s'ha d'explicar. I una forma d'explicar això ho ha fet el Museu d'Història de Barcelona, que ha museïtzat un espai en el que era Milans del Bosch, que després va ser Bon Pastor.
L'agregació va suposar treure a Santa Coloma un 34% de la seva població i unes 100 hectàrees. Barcelona li deu alguna cosa a Santa Coloma, en aquest sentit?
Deure no seria la paraula. Tampoc és Barcelona, és el Patronat de l'Habitació. La llei es va fer en la dictadura de Primo de Rivera i amb el sector dur de l'empresariat barceloní, amb un decret de 1924 sobre legislació de cases barates i la creació el 1927 del Patronat de l'Habitació. Això va fer que des del Patronat de l'Habitació i no des de l'Ajuntament de Barcelona, que el president era el governador civil i el vicepresident l'alcalde de Barcelona, es van fer quatre grups de cases barates, dos a Santa Coloma, sense demanar permís, unilateralment, sense avisar ningú. El Patronat de l'Habitació funcionava per sobre dels ajuntaments. Això va ser un element profundament negatiu que va afectar molt a Santa Coloma, que era un poble que no podia pagar en un moment de crisi econòmica com eren els anys 30, no podia pagar els socors obrers, les subvencions, no podia mantenir els grups escolars. Va ser molt injust per a un poble com el de Santa Coloma. Després, quan es va fer l'agregació, és a dir, en el 45, és cert que a la gent de la riba dreta del Besòs li era molt més favorable, era molt millor passar a Barcelona.
El llibre explica també que la gestió d'aquests nuclis de cases barates era una mica caòtica, per exemple, l'educació funcionava per part de l'Ajuntament de Barcelona, però alguns serveis o fins i tot l'assistència social, s'havia d'anar a buscar a Santa Coloma. Els veïns vivien en una mena de terra de ningú?
Sí, el tema és que en l'època republicana l'Ajuntament de Barcelona assumeix la gestió dels grups escolars mitjançant el Patronat Escolar. I això li va anar bé a Santa Coloma, però tota la resta no. I quan arriba el 1939, l'Ajuntament de Barcelona elimina el Patronat Escolar i tanca les escoles perquè no estan al seu terme municipal, i no es reobren perquè l'Ajuntament de Santa Coloma no pot assumir els costos que com a ajuntament li corresponien. El millor de les cases barates i el millor de la riba dreta van ser les escoles de l'època republicana. Posteriorment i amb l'acord de segregació van reobrir i ja ho va assumir Barcelona.
El millor de les cases barates i el millor de la riba dreta van ser les escoles de l'època republicana"
Quants anys van estar sense escola?
Al voltant de dos anys. És a dir, en el curs del 39, quan entren els franquistes, el curs s'aguanta fins a final, d'aquella manera, i després tanquen. Mig 39, tot el 40 i tot el 41 fins a octubre-novembre, que és quan s'obren. Perquè hi ha un acord l'any que marca la segregació, que és l'any 1941, que és quan es fa l'acord polític. Després, tot és burocràcia fins que es completa.
S'està quatre anys fins que s'acaba de concretar.
El 1941 es decideix, el 1942 l'alcalde de Barcelona demana el decret, el 1943 es fa el decret. I l'any 45 ja es compleix la segregació.
Sobre l'escolarització, el llibre explica un episodi amb una curiosa relació amb Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar, ens la pot explicar?
Sí, perquè en el grup escolar Carles Aribau, que és el que era Milans del Bosch i actualment Bon Pastor, el director era José Tapia, que era seguidor del mètode Freinet, que funciona perquè l'alumne estigui dintre del seu entorn, tant escolar com de barri, etcètera. I funciona per textos lliures i debats i preguntes amb professors i tot això després al final amb una impremta els nens i les nenes amb els seus escrits fan una revista. I van fer una revista amb dos números que van sortir el 34 i el 35, que es deia Vilabesòs. Això mateix és el que feia el mestre Benaiges, que s'ha fet una pel·lícula, un còmic i més coses, en un poble de Burgos, i una de les tàctiques que es feien eren fer intercanvis d'aquestes revistes. I tot dona a entendre, pel que diu un historiador que ha treballat el tema de José Tapia, que d'una forma o d'una altra va haver-hi contactes entre Benaiges i José Tapia i entre el col·legi de Bañuelos de Bureba i el col·legi Carles Aribau.
El Patronat de l'Habitació va decidir fer aquells grups de cases barates impulsat per la necessitat de donar allotjament, però hi havia una altra intenció, que era la d'allunyar eventuals elements conflictius del centre de la ciutat. Això es va aconseguir? Perquè al final els barris de cases barates eren focus d'anarquisme.
En el primer terç de segle XX Barcelona tenia dos problemes, o dues realitats. Una realitat era la conflictivitat laboral forta entre la CNT i la patronal dura de Barcelona. I, per altra part, com que es preparava l'Exposició Universal del 29 i s'estava fent el metro, es necessitava més obra i molta gent de València o d'Aragó va venir a treballar. Però aquesta gent no tenia lloc per viure i ho feien en barraques. A partir d'aquí hi ha dues realitats i dues necessitats. Amb la creació de quatre grups de cases barates s'intenta solucionar les dues. Per una part, es dona habitatge, però, per una altra part, se'ls col·loca a la perifèria total, rodejats de camps, sense transport, en cases fetes amb productes amb materials dolents, sense serveis, sense comunicacions, de forma que l'objectiu és aïllar-los del rovell de l'ou, que és la Barcelona industrial que es mou i que lluita. Aquest és l'objectiu pel qual es van fer les cases, aquestes dues qüestions. Però al 31 les cases barates van declarar una vaga de lloguers i van estar fins al 39 sense pagar els lloguers, vull dir que a vegades els trets surten per la culata, però l'objectiu era aquest.
Dels barris de cases barates, Can Peguera té un nom modern i el Bon Pastor també té un nom modern. A Baró de Viver, que fa referència a qui havia estat alcalde de Barcelona durant la dictadura de Primo de Rivera, s'hauria de canviar el nom d'aquest barri?
Jo crec que sí. Han de ser els veïns els que ho plantegin, però jo crec que sí. Els altres, d'una forma o una altra han anat canviant. Però aquest s'ha mantingut i no acabo d'entendre per què. Va ser un dels que va desmuntar la Mancomunitat, alcalde de Barcelona, aristòcrata... ho tenia tot. I que s'hagi mantingut encara a aquestes altures... i a sobre no és només el barri, és que té una parada de metro.
Alguna proposta de canvi de nom?
Si fos per mi, li posaria el nom que tenia durant la república, Pi i Margall. Era el de la república i el nom que a mi m'agrada.
Entrevista sencera: