El barceloní Francesc Socies va exercir a mitjans del segle XVII l’important càrrec de mestre de les fonts de Barcelona, és a dir, la persona que tenia la responsabilitat de vetllar pel bon funcionament de tota la xarxa de distribució d’aigua de boca que arribava a la ciutat. Com a colofó de la seva carrera, l’any 1650 va rebre un encàrrec del Consell de Cent, el d’escriure un llibre que recollís tot el coneixement sobre la matèria per poder-lo transmetre als seus successors. Com l’aigua per beure era -i és- un bé estratègic, per decisió del mateix òrgan rector de la ciutat de Barcelona es va determinar que el llibre, un manuscrit que no va ser imprès, hauria de romandre de manera perpètua a la Casa de la Ciutat per controlar qui en podia tenir accés.
Tot i que aquesta norma es va trencar en algun moment, ja que actualment el manuscrit es conserva a l’Arxiu Històric de la Ciutat -que en tot cas, no deixa de ser una dependència municipal-, no ha estat fins ben entrat el segle XXI que el manuscrit ha estat transcrit i imprès per primera vegada, en un treball acadèmic que contextualitza la importància d’un compendi que no només serveix per conèixer de primera mà -de primera font, més ben dit- com era la xarxa que subministrava aigua des de les mines de Collserola a les fonts públiques de la ciutat -de les que encara en queden algunes en servei, com les de Santa Anna, Sant Just i Santa Maria, totes d’estil gòtic- així com a les institucions polítiques i religioses del moment, sinó que també serveix per entendre el funcionament de la ciutat i els equilibris de poder.
En aquest sentit, El llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII, coordinat per Maria Antònia Martí Escayol, Santiago Gorostiza i Xavier Cazeneuve (Editorial Afers - Ajuntament de Barcelona, 2022), presenta, per una banda, la transcripció del manuscrit Llibre de las fonts de la present Ciutat de Barcelona compost per Francesch Sosies Mestre de Casses i de las Fonts de la present ciutat en lo Any de 1650, i de l’altra, retrata la ciutat en un moment convuls, en plena Guerra dels Segadors, i demostra que malgrat l’entorn bèl·lic, la ciutat seguia fent vida normal.
De fet, segons indiquen els mateixos autors, el manuscrit de Socies no és només una descripció de “la xarxa hidràulica, formada per les mines, les conduccions (subterrànies i exteriors, els espiralls i respiradors i les fonts”, sinó també “el primer gran itinerari descrit per Barcelona”, que permet “entendre com es gestionava l’aigua en una ciutat mediterrània en època moderna” i com aquesta gestió es veia afectada pels períodes de sequera i les friccions entre les diverses institucions del moment -el mateix Socies es va veure implicat en un tancament de subministrament d’aigua a la Catedral perquè en feien ús per pastar pa que li va valdre l’excomunió temporal-. I és que l’aigua de boca sempre ha estat un bé estratègic, no exempt de conflictes i, precisament, per evitar mals usos de la infraestructura i afavorir les reparacions d’una xarxa que en bona part no estava a la vista, el manuscrit no podia sortir del que avui en dia és l’Ajuntament de Barcelona.
