El 30 de desembre del 1924 -aviat farà cent anys-, Barcelona va estrenar oficialment el Gran Metro, la primera línia de ferrocarril metropolità subterrània de la ciutat, amb un recorregut que anava de la plaça de Lesseps a la de Catalunya i que forma part de l’actual L3. Dos anys més tard, el 1926, es va inaugurar el Metro Transversal amb un recorregut entre la Bordeta i Catalunya, avui en dia part integrant de l’L1, i a partir d’aquelles dues línies i al llarg d’un segle, la xarxa de Metro de Barcelona ha anat creixent fins a les 165 estacions i vuit línies actuals, sense comptar les línies urbanes de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
🌀 L’hipnòtic vídeo que desenvolupa el passat, present i futur del metro de Barcelona
⛔ Per què no hi ha metro a Francesc Macià?
Així doncs, al llarg dels últims cent anys la xarxa de Metro a Barcelona s’ha anat engrandint a base de perllongaments i creació de noves línies al ritme que creixia la mateixa ciutat, combinant grans plans directors -no sempre reeixits-, amb ampliacions de menys abast però més funcionalitat. Ara bé, ja el mateix 1924 i en una segona versió, el 1927, va haver-hi un projecte de xarxa de Metro que proposava un plantejament integral, amb un abast descomunal: set línies de Metro i 143 estacions. Es tracta del Metropolità Circular, un projecte de l’enginyer suís Adolf Weber (1880-1958) que l’Ajuntament de Barcelona va arribar a estudiar però que finalment no va tirar endavant.
Del projecte del Metropolità Circular, que com la realitat demostra no es va dur a terme, se’n sabia molt poca cosa fins fa unes setmanes. De fet, no es té constància que n’aparegui cap ressenya detallada en cap història de la construcció del Metro de Barcelona, i una recerca en hemeroteques dona només petits detalls de la seva presentació en públic l’any 1926, a més d'un article més tècnic aparegut a la revista Ingenieria y construcción del juliol del 1925, citat en un documentat article sobre el Metro Transversal publicat el 2012 pel blog Ferrocarriles de España. Ara bé, a finals de l’agost passat, l’entrada d’una donació a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona va suposar la revelació integral d’aquest projecte, que ara ElNacional.cat detalla per primer cop. En concret, el 29 d’agost la senyora Katia Pago, d’acord amb la voluntat de Gioia Weber, neta d’Adolf Weber, va fer donació a l’arxiu d’un seguit de documents que donen a conèixer força detalls d’aquell projecte.
"Aquests documents arriben gràcies a la generositat de diverses persones”, explica Santi Barjau, tècnic de l'àmbit de gràfics de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, que en declaracions a ElNacional.cat apunta que va ser la neta qui va “conservar aquests documents referents a un moment del desenvolupament de Barcelona i va manifestar la seva voluntat de donar-ho a l'arxiu”. Aquest llegat, que amb alguns documents ja dipositats a l’Arxiu passa a formar part del Fons Adolf Weber, té un denominador comú: “La majoria d'aquests documents són referents a un projecte de xarxa de metro que es diu Metropolità Circular de Barcelona, que planteja cobrir quasi tot el terme municipal de la ciutat amb unes línies de metro circulars, sense principi ni fi, elaborades a través d'un sistema de tunelació que és l'aportació d'enginyeria d'Adolf Weber, i que intenta ser un mitjà de comunicació de transport econòmic i fàcil i ràpid per als ciutadans”.
De fet, el fons documental inclou no només els primers plànols del projecte, prou interessants per si mateixos, sinó també documents que demostren que aquell projecte va ser alguna cosa més que un garbuix de línies pintades sobre el plànol de Barcelona. Weber va constituir una empresa amb socis espanyols, va buscar inversors als Estats Units i va presentar el projecte a l’Ajuntament, arribant a detallar tant el sistema que pensava desenvolupar per cavar els túnels com les possibles tarifes, pensades amb el criteri d’afavorir els trasllats en aquest metro de les classes obreres, considerant que l’augment de l’oferta no anirà en detriment de la demanda, ja que l’impulsor del Metropolità Circular creia que hi havia prou mercat per a l’existent xarxa de tramvia, les primeres línies de metro i la incipient xarxa de bus, present a Barcelona des del 1922. De fet, Weber va dibuixar la seva xarxa circular amb coneixement de l’existència del Gran Metro i el desenvolupament del Metro Transversal, i amb un traçat “que intenta cobrir tots els desplaçaments possibles dins de la ciutat”, apunta Barjau.
Més enllà del projecte, el que sí que queda és el fons Weber. Segons assenyala el tècnic de l'Arxiu, un cop acceptat un fons documental d’aquest tipus es procedeix a “tenir cura del seu estat físic”, restaurant els documents malmesos i “posant-los en fundes o en capses de material de conservació per tal que es pugui assegurar la seva pervivència física”. Una segona part d’aquest procés serà la digitalització: “Ara tot val la pena tenir-ho digitalitzat i és la manera més fàcil de consultar-ho, fins i tot sense venir a l'arxiu”. Un cop fet això, els documents quedaran oberts a la consulta en línia i presencial.
Qui era Adolf Weber?
Adolf Weber, pare del projecte de Metropolità Circular, va ser un enginyer suís vinculat a la construcció de túnels i línies de ferrocarril. Nascut el 1880, a Suïssa va adquirir experiència en la construcció de trens cremallera i túnels i el 1916 va participar en l’elaboració d’estudis per al túnel de la Bonaigua i del primer metro de Madrid. El 1919 es va instal·lar a Barcelona, on va constituir una empresa amb la col·laboració de socis espanyols i catalans, entre els quals José Enrique de Olano y Loyzaga, comte de Fígols i impulsor del ferrocarril a la conca minera de l’Alt Llobregat. Aquesta empresa va aconseguir l’adjudicació per construir els túnels del Metro Transversal, però el cop d’Estat de Primo de Rivera del 1923 va provocar que l’empresa, amb socis que suposadament pertanyien a la Lliga, quedés fora del negoci.
Descartada la seva participació en el Transversal, va ser quan Weber va treballar en la seva pròpia xarxa per a Barcelona, desenvolupada entre el 1924 i el 1927. El projecte s’hauria presentat a l’Ajuntament, però també en públic, per donar-lo a conèixer a la ciutadania. En aquest sentit, articles publicats a El Noticiero Universal el 20 d’abril del 1926, i al Diario de Barcelona i La Vanguardia de l’endemà, es fan ressò d’una conferència de Weber al “local de la Associación de Propietarios e Industriales de las barriadas de Fargas, Mulassa y sus contornos” -és a dir, a l’actual barri de la Font d’en Fargues, districte d'Horta-Guinardó-, “acerca del gran proyecto de metropolitano circular de Barcelona”, afegint que aquest “se halla en estudio del Ayuntamiento”.
Con grandes planos a la vista, explicó el proyecto, que sirve a todas las barriadas, y de una manera especial a las extremas, dando grandes facilidades a las clases trabajadoras", apuntava la premsa de l'època
Els articles publicats, en especial els del Ciero i el Brusi, més llargs i que devien provenir d’una nota de premsa, ja que són idèntics, expliquen que Weber, “con grandes planos a la vista, explicó el proyecto, que sirve a todas las barriadas, y de una manera especial a las extremas, dando grandes facilidades a las clases trabajadoras”, i posant l’exemple que el recorregut màxim possible, entre Can Tunis i Horta, “se haría por treinta céntimos y un poco más de media hora”, en tot cas, una previsió molt atrevida si es té en compte que el trajecte actual entre les estacions d’Horta (L5) i Foc (L10) dura una mica més de quaranta minuts.
Com era aquell projecte?
A partir del plànol efectuat en la versió del 1927, més detallat que el del 1924, Weber va preveure set línies de Metro que sumaven 143 estacions. D’aquestes línies, cinc eren circulars i comprenien la pràctica totalitat de la Barcelona habitada en aquell moment, amb estacions en tots els actuals districtes, excepte en el de Nou Barris, i estacions en totes les “barriadas”. Ara bé, el disseny de parades les feia molt properes entre elles, com per exemple situant una estació davant de la Catedral i una altra a la plaça de Sant Jaume, i amb un disseny de túnels probablement agosarat, ja que aquest mateix tram citat preveia fer passar el túnel per sota mateix de la Catedral.
El projecte de Metropolità Circular va ser presentat a l'Ajuntament de Barcelona el 27 de juny del 1925, però no hi ha constància documental dels motius pels que va ser rebutjat
Segons l’article esmentat de la revista Ingeniería y construcción del 1925, el projecte va ser presentat a l’Ajuntament el 27 de juny d’aquell mateix any -data que certifica un article en el mateix sentit de La Vanguardia del 28 de juny del 1925-, i preveia la construcció d’una xarxa amb una “longitud total de 90,866 kilómetros de explotación y 74,925 kilómetros de construccón, estando compuesta de siete líneas o tinerarios, formando circuitos cerrados de doble vía”. Així mateix, especificava que el nombre total d’estacions era de 143, “siendo varias de ellas comunes a dos o más líneas y sirviendo por consiguiente de enlace o correspondencia entre éstas”. La planificació, a més, comprenia un mínim de set estacions per “barriada”, i una vintena al centre de la ciutat.
Pel que fa a les línies previstes, eren les següents:
Línia I: Barceloneta-La Salut
Línia II: Catedral-Horta
Línia III: Catedral-Sarrià
Línia IV: Barceloneta-Bonanova
Línia V: Catedral-Les Corts
Línia VI: Can Tunis-San Martí
Línia VII: Catedral-Sant Andreu-La Bordeta
Vist amb ulls actuals, el projecte té els seus encerts, com per exemple fer arribar una terminal de línia fins a l’inici de l’antiga escullera, amb quatre estacions a la Barceloneta, o aprofitar tot l’eix de Pere IV per fer arribar el metro al Poble Nou o portar-lo fins al desaparegut hipòdrom de Can Tunis. En contra, el desplegament d’estacions per un moment tan incipient com els anys vint apareix com a excessiu i segurament massa car en un moment en que les línies de Metro les feien companyies privades per a la seva explotació i lucre sense especial vocació de servei públic. En tot cas, es té constància que el projecte es va presentar a l’Ajuntament de Barcelona, administració que havia de validar el projecte, però no hi ha constància documental, almenys de moment, dels motius pels quals va ser rebutjat. El que està clar és que aquell Metropolità Circular no va arribar mai a ser realitat.