“No soc poeta ni escriptora, només soc una artista. Una artista que ha treballat a El Molino tota la seva vida. He après el llenguatge del carrer franc i sincer”. Així va presentar Merche Mar el seu pregó a les festes de Sants del 2016, una frase natural que podria servir d’epitafi per aquesta vedet catalana, història del mític El Molino, que ha mort aquest dimarts 25 de febrer a una edat indefinida, perquè Mar mai va voler revelar quina era la seva edat. Se sap que Merche Mar va néixer a Barcelona la primera meitat del segle XX, i que va debutar amb 15 anys a l’emblemàtic cabaret del Paral·lel barceloní, en una data que alguns situen en el 1965, per la qual cosa ara, quan li ha arribat el final de la seva vida, podria voltar entorn els 74 o 75 anys. Tampoc ha transcendit la causa de la seva mort, que li ha arribat dies després de patir un ictus. Però aquests no són detalls importants, perquè el que realment transcendirà és que Merche Mar es va convertir en una icona del music hall barceloní, actuant per personalitats com Picasso, Fellini, Dalí o Woody Allen, que al llarg de la seva vida es va convertir en un referent de la comunitat LGTBI i que la seva mort marca el final d’una era en el món de l’espectacle de varietats de la ciutat, deixant un llegat com una de les artistes més estimades i reconegudes del seu gènere.

Merche Mar va estudiar en un col·legi de monges, però la seva formació musical i artística en piano, ballet i acordió li van servir per impressionar la senyora Vicenta, propietària i directora d'El Molino, que li va donar la primera oportunitat a l’escenari quan encara era una adolescent. Mar no es va casar mai, ni va tenir fills, va consagrar la seva vida a El Molino i a la seva carrera artística, plagada d’enginy, picardia i una gran personalitat, a més d’una gran habilitat per esquivar la censura franquista amb jocs de paraules i acudits amb doble sentit. Merche Mar va participar en nombrosos espectacles, com Rubias y morenas, La Flauta del faraón, Bésame donde quieras, ¡Arriba las faldas!, Viva El Molino, Las pícaras molineras, Taxi en El Molino, Siempre El Molino i Pluma y peineta. També va tenir un paper en la pel·lícula de David Trueba, Soldados de Salamina, en el 2003. En el 2005 va publicar les seves memòries en el llibre El Molino, històries d’una vedette, en el que va documentar una època que va ser històrica per l’espectacle barceloní.

La seva vida lligada a El Molino va tenir alts i baixos, com el mateix cabaret, que va obrir les portes amb el nom de Pajarera Catalana en 1898, però en el 1910 va canviar el nom pel de Petit Moulin Rouge i va adoptar el definitiu, El Molino, amb l’arribada de la dictadura en 1939, que va obligar a castellanitzar el nom i a suprimir la paraula rojo. Allà va aprendre Merche Mar tots els secrets de l’ofici, va ser casa seva, però va saber encaixar el final d’una època que es va concretar el 1997, quan el teatre va tancar, i Merche Mar va continuar la seva carrera en altres escenaris. Però el 2010, quan el teatre va reobrir després de la seva renovació, va tornar com a mestra de cerimònies en un paper que va servir com a pont entre el passat gloriós del music hall i l’intent de revitalitzar el gènere. Mar va participar en el darrer espectacle, Pluma i peineta, abans del tancament definitiu del teatre en el 2013. 

Un final que Merche Mar va saber encaixar com una conseqüència natural del final que tenen totes les coses, per això quan se li va preguntar si trobava a faltar El Molino, va respondre. “No. Me'n recordo molt. Però, l'enyoro, a estones. No serviria de res. És una etapa de la meva vida. El recordo amb molt d'afecte. Com casa meva”.

Mar va ser considerada un símbol de Barcelona pel seu carisma i la seva capacitat per fer-se estimar pel públic, que és el que realment apreciava del seu llegat. Per això, en una entrevista en el programa La nit dels ignorants, de Catalunya Ràdio, el 13 de desembre de 2024, fa poc més de dos mesos, reconeixia que el que més valorava quan anava en autobús era com les dones grans la recordaven i s’acostaven a ella amb estima. “Els homes no se m'acosten, però sí els gais, soc la reina dels gais”. Merche Mar reconeixia amb orgull el seu passat com a reina d'El Molino, però “ara estic gaudint de la vida, que és el més important”. Una vida que, malauradament, no ha pogut gaudir molt més.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!