Enrique Tierno Galván (Madrid 1918-1986), conegut amb el sobrenom del viejo profesor i primer alcalde de Madrid de la represa democràtica des del 1979 fins al 1986, quan va morir en l’exercici del càrrec, va tenir una relació singular -entre la rivalitat i la complicitat- amb la ciutat de Barcelona i els seus dos primers alcaldes, Narcís Serra i Pasqual Maragall, i encara una relació pòstuma quan l’any 2012, el seu fill, Enrique Tierno Pérez-Relaño, va prendre una decisió no exempta de polèmica, donar l’arxiu personal del pare a la ciutat de Barcelona. Des d’aleshores, els papers del viejo profesor, artífex d’aquella revolució cultural que va trencar amb la grisor de la dictadura anomenada Movida madrileña, es troben dipositats a la Biblioteca Pública Arús, que en té cura de la seva conservació.
Fruit d’aquesta circumstància, la presència a Barcelona dels papers de Tierno Galván, l’Ajuntament de Barcelona va encarregar a l’Arxiu Històric de la Ciutat i a la Fundació Catalunya Europa catalogar la documentació i, explícitament, la redacció d’un llibre que incidís en la relació de Tierno Galván amb la ciutat de Barcelona i els alcaldes Serra i Maragall. L’encàrrec va recaure en Àlex Masllorens, que a més de periodista i escriptor, va col·laborar amb el polític madrileny al Partido Socialista Popular (PSP), fundat pel mateix viejo profesor. De tot plegat n’ha resultat Els papers de Tierno Galván. La rivalitat Madrid-Barcelona dels primers ajuntaments democràtics (Fundació Catalunya Europa - Ajuntament de Barcelona, 2024), també en versió castellana.
En aquest volum, Masllorens traça un retrat de Tierno Galván i la seva vinculació amb Barcelona i per extensió, amb Catalunya. I ho fa estirant el fil de la documentació dipositada a Barcelona i també amb el llegat que han deixat els qui el van conèixer i el van tractar, component un retrat polièdric sobre una personalitat que, en el pla humà, tendia a una certa altivesa, amb tics com demanar el nom als seus interlocutors: “Ell preguntava el nom a tothom, encara que sabés qui eren, per demostrar que hi estava per sobre”, apunta Narcís Serra en conversa amb l’autor. En tot cas, el volum explora les relacions entre Madrid i Barcelona en un moment que, per obra del mateix Tierno, la capital espanyola esdevé una ciutat firal, en detriment de Barcelona, o com en ocasió del retorn del Guernica de Picasso, la capital espanyola s’imposaria com a seu definitiva del quadre davant les candidatures de Barcelona, Màlaga i la mateixa Gernika.
A més d’un extens recull biogràfic de Tierno Galván i la seva militància política, que el va convertir com a líder del PSP en un outsider de l’esquerra espanyola fins que el partit es va integrar al PSOE i ell, de retruc, va esdevenir candidat a l’alcaldia de Madrid en les eleccions del 1979. Aquesta és una de les parts més interessants del llibre, ja que dibuixa com aquelles eleccions van suposar, d’una banda, la victòria esperada dels socialistes a Barcelona, amb 16 regidors de 43, que va portar a l’elecció de Narcís Serra com a primer alcalde de la represa democràtica en un ampli Pacte de Progrés on participaven els regidors de PSUC, CiU i ERC-FNC, i de l’altra, l’arribada de Tierno Galván a l’alcaldia de Madrid malgrat no ser el candidat més votat, gràcies a un pacte amb el PCE.
Tierno Galván, Serra i Maragall
En tot cas, el 1979, els ajuntaments de Madrid i Barcelona es van trobar de cop en mans de polítics socialistes amb un repte immens, la de convertir els ajuntaments tardofranquistes en noves estructures democràtiques alhora que se sanejaven els comptes d’unes administracions en fallida. Tierno Galván i Serra es van trobar tots dos amb la necessitat de transformar i modernitzar les respectives ciutats i, alhora, competir entre elles en un terreny de joc on, per dir-ho d’alguna manera, l’àrbitre no era gaire neutral: “Un punt especialment conflictiu en què [...] Madrid va rebre des del primer moment un tracte especial i Barcelona va resultar clarament discriminada va ser el del transport públic municipal”, apunta Masllorens.
Pasqual Maragall va substituir Narcís Serra el desembre del 1982, quan aquest va ser nomenat ministre de Defensa, i va ser l’encarregat d’impulsar i assolir el somni olímpic. Aquest també va ser un punt diferencial amb Madrid: “Tierno no devia ni tenir enveja d’aquella iniciativa nostra perquè, per a ell, els Jocs Olímpics eren una idea esbojarrada”, apunta Serra a les pàgines del llibre. Ara bé, Maragall ja va deixar clar, i Felipe González així li ho va reconèixer, que les inversions estatals sempre eren superiors a Madrid que a Catalunya, una tendència que ja es va desbocar completament amb el segon govern d’Aznar, amb majoria absoluta.
Tots aquests elements i molts d’altres que apareixen a Els papers de Tierno Galván fan d’aquest llibre una obra d’interès per conèixer els detalls i els secrets d’una relació entre les dues ciutats, sempre recoberta de cordialitat en les formes i suspicàcia en el fons, i en un període molt concret de la història recent, entre 1979, data de les primeres eleccions municipals de la represa democràtica, i el 1986, quan en exercici del càrrec i a causa d’un càncer, va morir el viejo profesor, que de fet no era tan vell, ja que tenia 67 anys. Tierno Galván és l’alcalde més estimat de Madrid, recordat entre molts aspectes per l’impuls de la movida madrileña, però en aquest llibre hi descobrirem també la seva movida barcelonina.
Imatge principal: Tierno Galván i Narcís Serra durant un trasllat en autocar en el marc de les festes de San Isidro l'any 1981. Recíprocament, l'alcalde de Madrid va ser convidat en diverses ocasions a les festes de la Mercè / Foto: Imagen Fotógrafos