L’entusiasme és una virtut que encaixa a la perfecció amb la personalitat de Joel Cánovas (Andorra, 1983), el principal responsable d’un projecte que, si tot va bé, fructificarà en l’obertura d’un museu d’aquí a pocs mesos dedicat a un tipus de paviment molt relacionat amb Barcelona, la rajola hidràulica. De fet, de rajoles d'aquest tipus se n’han fet històricament a molts llocs -curiosament, van passar de llarg per Andorra- però a la capital catalana es relacionen amb els edificis antics, sobretot dels districtes de Ciutat Vella i l’Eixample, una mena d’empremta de la solera i la classe de molts habitatges, i per sobre de tot, un esclat de colors i de dissenys que no té res a veure amb les rajoles més modernes que formen part de terres i parets dels edificis més actuals.

 

Cánovas és un entusiasta, ja s’ha dit, que a poc a poc ha anat construint una impressionant col·lecció de rajoles hidràuliques, amb més de 3.500 models diferents, gran part d’elles arreplegades de sacs de runa dels carrers, producte de rehabilitacions d’habitatges amb cap sensibilitat per la conservació d’un paviment que, més enllà de la seva funcionalitat, forma part del patrimoni artístic. “Tot va començar després de fer unes cerveses a Gràcia i amb un amic trobar-ne quatre en un sac”, relata Cánovas en conversa amb elNacional.cat, i a poc a poc la bola es va anar fent gran: “al cap d’una setmana en teníem vint, al mes una cinquantena”.

D'un dia per l'altre, l’afany per ‘caçar’ rajoles es va tornar gairebé en una obsessió, i amb l’ajut d’un compte a Instagram, @i_rescue_tiles, “tot es va tornar una mica boig”. De cop i volta, Cánovas rebia informació de llocs on hi havia rajoles abandonades i, més endavant, avisos de particulars que el convidaven a recollir les que tenien al pis abans d’afrontar una rehabilitació. El resultat vuit anys després, milers de rajoles -més de 3.500 models però cadascun en quantitats diferents i variacions molt diverses-, que s’ha anat amuntegant en un local a Gràcia, en palets a la intempèrie a Manresa i a Gavà i, fins i tot, “a casa de la meva àvia a la Seu d’Urgell”.

Joel Cánovas, envoltat de la seva ingent col·lecció de rajoles hidràuliques, milers de peces repartides en més de 3.500 models diferents / Montse Giralt

Acabades de remullar amb una mànega, les rajoles hidràuliques presenten el seu millor aspecte, un esclat de formes i colors / Montse Giralt

Una de les feines més pesades de la col·lecció, netejar les rajoles del ciment que les cobreix per la part del darrere / Montse Giralt

A mesura que la col·lecció s’anava fent gran i més dispersa, cada cop corria més pressa trobar un local que les pogués aplegar totes i que, a més, tingués algun sentit i coherència. D’aquí en surt la idea de fer un museu: “Vaig tenir la sort de trobar una persona que es va animar a llançar-se amb mi a la piscina, l’Enric Rebordosa, amb qui vam decidir buscar un lloc per exposar les rajoles”. Rebordosa és propietari de bars de Barcelona com La Confiteria, Alegria, El Maravillas i Paradiso, i entre tots dos van tenir la sort de trobar “un lloc espectacular, l’antiga Fàbrica Vilella”.

De fet, l’espai del futur museu ja crida l’atenció des de fora. Es tracta d’un local situat al passeig de l’Exposició, 95, al Poble-sec, just al peu de Montjuïc. Un rètol amb el nom Vilella pintat en lletres vermelles i que “òbviament” es conservarà és el principal reclam exterior. Va ser construït el 1906 per l’arquitecte Salvador Puiggrós i Figueras i durant una setantena d’anys va ser una popular fàbrica de sifons. Posteriorment, es va convertir en una floristeria i finalment va ser un teatre. El futur museu ocuparà tota la planta baixa, de més de 500 metres quadrats, mentre que el primer pis està ocupat per habitatges.

La fàbrica Vilella, "un lloc espectacular"

“És un lloc espectacular -reitera Cánovas-, perquè d’entrada no ens podíem imaginar trobar un espai de 500 metres quadrats que s'adeqüés a les nostres necessitats”. “Al trobar-lo podem permetre’ns fer el museu, que és una de les idees que sempre ha estat al cap, conservar i algun dia exposar les peces”. Amb tot, la idea amb que treballen Cánovas i Rebordosa és la de crear un espai “que no sigui només un museu, sinó també un espai de coneixement”. Per això, el projecte inclou exposicions fixes i temporals, però també tallers de rajoles i esgrafiats, venda de rajoles i servei de bar. “Volem donar a conèixer la rajola i donar-li el valor que es mereix”, assegura Cánovas, que ja imagina el local obert a grups d’escolars i de gent gran.

Així s'elabora una rajola hidràulica

De fet, els tallers seran un dels grans atractius del nou espai, com aquest mitjà va poder comprovar in situ gràcies a la presència d’Alicia Cifuentes, col·laboradora del museu i mestra artesana de fer rajoles hidràuliques. Fer-ne una consisteix bàsicament a dipositar dins un motlle metàl·lic de la mida de la rajola els diferents colors triats en una trepa, és a dir, el motlle o plantilla que donaran forma al disseny final. Antigament, es feien de llautó, però avui en dia es poden fer en plàstic i dissenyats per impressores 3D. Un cop posats els colors es retira la trepa i es posa una capa d’assecant i una altra, més generosa, de ciment, i tot plegat es compacta amb una premsa hidràulica -d’aquí el nom d’aquest tipus de rajoles-. Després s’extreu del motlle i ‘voilà’, la rajola ja està. Després d’un mes d’assecament, clar, que en acabat s'ha de poder trepitjar.

 

Mentre la posada en marxa dels tallers no arriba, Cánovas ja imagina en ment com serà el museu, inclòs un espai per a esgrafiats. La idea amb que treballen és la de poder obrir “a finals de primavera o principis d’estiu”, és a dir, d’aquí a molt pocs mesos. De moment, però, encara queda una gran feina d’adequació dels espais i neteja -les rajoles comporten pols, molta pols, i per això Cánovas les rega quan hi ha visites, perquè recuperin els seus colors originals-, per poder obrir almenys la sala principal, un annex i els tallers, “i a poc a poc fer-lo créixer”. A més, el futur museu també vol dur a terme la catalogació de tota la col·lecció, tota una feinada.

Alicia Cifuentes, col·laboradora del futur museu, aboca pigment de color en una trepa, la plantilla que formarà el disseny escollit / Montse Giralt

L'elaboració de les rajoles hidràuliques és totalment artesanal i demana cura i atenció per aconseguir un resultat perfecte / Montse Giralt

La rajola un cop acabada, en aquest cas, amb la forma del popular panot de la flor de Barcelona. Ara li caldrà un mes d'assecament i ja es podria instal·lar com a paviment / Montse Giralt

De fet, en aquest aspecte hi ha començat a col·laborar la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), que els ajudarà a fotografiar i catalogar tota la col·lecció: “Són els nostres col·laboradors més indispensables, perquè investigaran tot el fons, faran una base de dades i ens aportaran la informació que se’ns escapa”. A més, si una cosa busquen ara els promotors del museu són precisament catàlegs de fàbriques, que els ajuden molt a l’hora d’avançar en aquesta tasca. 

S'accepten donacions de rajoles o catàlegs

Pel que fa al finançament, de moment es compta amb el propi sou i feina de Cánovas, que de fet es dedica al món de l’audiovisual, la col·laboració del Grup Confiteria, dedicat a la restauració, l’UPC i una primera aportació fa uns anys de 10.000 euros que es va fer amb un matchfounding, un crowdfounding pel qual l’Ajuntament de Barcelona aportava un euro per cada euro aconseguit de particulars. “Per ara no tenim cap aportació pública”, assenyala Cánovas, que afegeix que, de moment, agraeixen més les “donacions en rajoles o catàlegs”. En tot cas, el que no li falta a aquest emprenedor és entusiasme. 

La fabrica Vilella vista des de dins, un garbuix de rajoles que, en realitat, estan endreçades segons els models / Montse Giralt

La fàbrica Vilella per fora, amb el rètol de l'antiga empresa de sifons com a principal reclam des del carrer / Montse Giralt

I a l’espera que es puguin concretar més detalls, com ara obertura i preus, que encara està tot per definir, un apunt al marge, de tant en tant els arriben també panots, una altra icona de Barcelona, però en aquest cas, la preferència no és conservar-los, sinó “intercanviar-los amb gent que els interessen més els panots”.

Imatge principal: Joel Cánovas, un entusiasta 'caçador' de rajoles hidràuliques / Montse Giralt