Els noms de les vies públiques -o hodònims en el seu nom més tècnic- no són invariables en el temps, sinó que al llarg de la història han anat canviant, normalment a remolc de grans canvis polítics i, en menor mesura, de canvis de tipus social. Si l’actual tendència és la de prioritzar els noms de dona per davant dels d’home per reequilibrar la clara desigualtat existent a favor del gènere masculí, al llarg de la història hi ha hagut altres motivacions que han comportat canvis, a vegades fets a l’empara d’una victòria militar i amb les armes encara fumejant.
En el cas de Barcelona, històricament els canvis han arribat amb els canvis de règim a excepció dels forçats amb les agregacions -que van comportar variacions per evitar duplicitats que, en la majoria de casos, van afectar els municipis agregats-. En el segle XX els canvis han estat marcats per la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República, la dictadura de Francisco Franco i el retorn a la democràcia.
En el cas del nomenclàtor franquista, els canvis no només van ser radicals i imposats ‘manu militari’ sinó que, a més, en ser els anteriors a l’actual període democràtic, alguns encara subsisteixen, si més no, en la memòria popular, sovint ignorant que mantenir el nom és una manera de recordar la dictadura feixista. Fins i tot, encara en queda algun romanent en forma de rètol privat.
"El paso de la horda"
Encara no havia passat un mes de l’ocupació franquista de Barcelona que el 24 de febrer del 1939 el recentment nomenat alcalde de Barcelona, el falangista Miguel Mateu Pla, va ordenar la depuració del nomenclàtor dels carrers, avingudes, places i edificis públics de la ciutat, una decisió que va ser recollida l’endemà pel diari La Vanguardia Española assenyalant que “serán borrados los nombres de indeseables y de extranjeros dados por los rojos a calles y plazas, restableciéndose los tradicionales y proponiéndose los de heroes y mártires de la Patria”.
Així, es va constituir una comissió a tal fi i efecte per, explícitament, “borrar el recuerdo del paso de la horda por Barcelona” i proposar nous noms per honorar a “los mártires que dieron su vida por Dios y por España”, és a dir, només als que van morir lluitant a favor del feixisme.
Segons queda recollit al llibre Carrers de Barcelona (Edhasa, 1982), escrit pels periodistes Jaume Fabre i Josep Maria Huertas Claveria, els treballs d’aquesta comissió van ser acceleradíssims, i el 7 de març del 1939 -la guerra no acabaria fins a l’1 d’abril- es va dictaminar la decisió de “retrotraer el nombre de todas las vías y las plazas de nuestra ciudad al que tenían antes del 14 de abril”. Aquesta disposició va significar l’anul·lació sistemàtica de tots els noms, però aviat es va veure que així es creaven més problemes dels que es pretenia resoldre, ja que s’eliminaven noms innocus només pel fet d’haver estat aprovats posteriorment a la proclamació de la Segona República o fins i tot es tornava a situacions de duplicitats que s’havien resolt amb un canvi de nom.
Encara més, retrotraure tots els noms va fer que Pau Casals perdés l’avinguda que avui en dia porta el seu nom, però va permetre que recuperés el d’un carrer de la Verneda tot i que el músic es va exiliar, des d’on va denunciar la dictadura franquista tant com va poder. A més, els carrers de nova urbanització, com no tenien nom abans del 14 d’Abril, es van quedar durant un temps sense nom oficial.
Plànol de Barcelona dels anys cinquanta del segle XX / E.N.
Segons l’obra esmentada, els criteris principals pels canvis van seguir els següents arguments: ignorar tota actuació feta pel bàndol republicà durant la Guerra Civil; esborrar tots els canvis fets pels ajuntaments republicans; retornar de fet al nomenclàtor de la dictadura de Primo de Rivera i, finalment, introduir noms de personalitats significades del nou règim.
De fet, va ser aquest últim punt el que va tenir més impacte en la ciutat de Barcelona, ja que les principals vies de la ciutat no van retornar als noms anteriors, sinó que en van rebre de nous. I com, precisament, es tractava de vies de primera importància, van quedar en molts casos, fixats en la memòria ciutadana.
Tant és així que malgrat que a la fi del franquisme ja es van canviar alguns noms i la gran part del nomenclàtor franquista més significat va ser fulminat el desembre del 1979 per decisió del primer ajuntament democràtic des de la Segona República, algunes denominacions -el de la plaça Calvo Sotelo, per exemple- van quedar en l’imaginari col·lectiu fins a dates ben recents.
Els canvis més cridaners:
Com ja s’ha dit, els canvis principals que van tenir lloc van afectar les principals vies de la ciutat, en part perquè també durant la Segona República també van ser redenominades per descartar els noms que al seu torn els havia adjudicat la dictadura del general Miguel Primo de Rivera.
Aquests són els més cridaners de tots i que ja han desaparegut:
-Avenida del Generalísimo Franco. Abans de la dictadura era coneguda oficialment com l’avinguda del 14 d’Abril, però popularment se la coneixia pel nom que actualment és l’oficial: avinguda Diagonal.
-Avenida de José Antonio Primo de Rivera. Abans i ara, el nom d’aquesta via principal era el de Gran Via de les Corts Catalanes.
-Plaza de Calvo Sotelo. Anteriorment, plaça dels Gemans Badia i actualment, de Francesc Macià.
La plaça de Francesc Macià es deia de Calvo Sotelo durant el franquisme / E.N.
-Paseo del General Mola. Es tracta del tram del passeig de Sant Joan entre la Diagonal i la Travessera de Gràcia, que durant la república era el passeig de García Fernández.
-Avenida del General Goded. Pau Casals es va quedar sense l’avinguda que uneix Francesc Macià amb el Turó Park, i la va recuperar el 1977, en una decisió del tardofranquisme.
-Calle del Obispo Irurita. Actualment, simplement carrer del Bisbe sense el cognom del controvertit bisbe, abans de la dictadura va ser dedicat a García Lorca, el qual avui en dia té un carrer dedicat al barri de Canyelles.
-Calle de Ramiro de Maeztu. Anteriorment avinguda de Robert Robert, ha sobreviscut fins a l’actualitat. El 7 de març del 2021 l’Ajuntament de Barcelona va anunciar el seu canvi al de carrer d’Ana Maria Matute.
-Calle del Secretario Coloma. Un altre nom canviat recentment pel consistori barceloní, que el març del 2019 va recuperar el seu anterior nom, el de Pau Alsina.
Detall del plànol de Barcelona en època franquista / E.N.
-Avenida de la Victoria. Abans i després de la dictadura el seu nom era i és el d’Avinguda de Pedralbes. Un cartell privat encara ho dubta.
-Calle del Alcázar de Toledo. Carrer de nova urbanització davant la caserna del Bruc. Curiosament l’ajuntament democràtic del 1979 el va canviar a… Avinguda de l’Exèrcit.
I què en queda?
Del nomenclàtor franquista en queda molt més que no en sembla, però en la seva majoria es tracta de noms innocus que, malgrat la seva procedència, no tenen actualment una lectura política i per tant s’han mantingut i com a molt s’han catalanitzat. Aquests són alguns exemples:
-Carrer de Berlín. Avui en dia no crida l’atenció que la capital d’Alemanya tingui un carrer a Barcelona, però el fet és que es va batejar l’any 1942, en plena Segona Guerra Mundial i sota el domini nazi.
-Avinguda de Roma. Va ser dedicada a la capital italiana el 1940, en origen una referència al paper de la Itàlia feixista com aliada dels rebels en la Guerra Civil Espanyola.
-Carrer de la Caravel·la la Niña. El 1942 aquest carrer va recuperar aquest nom, substituït per Doctor Zamenhof durant la II República, en honor als vaixells de la primera expedició de Colom a Amèrica. Ben a prop hi ha els carrers de la Caravel·la la Pinta i de la Nao Santa Maria.
-Carrer del Doctor Fleming. Batejat així el 1950 en honor del descobridor de la penicilina i premi Nobel de medicina el 1945.
-Plaça del Virrei Amat. Batejada el 1941 per fulminar del nomenclàtor a Joan Salvat-Papasseit -que ara té passeig a la Barceloneta-, el seu nom es manté sense cap oposició.
-Carrer de l’Energia. El nom data del 1958 i forma part d'un conjunt de carrers de la Zona Franca dedicats a materials i eines d'ús en la indústria.
-Carrer d’Agullana. Com molts altres carrers del barri de Can Peguera, van ser batejats l’any 1945 amb noms de municipis gironins.
-Carrer de les Filipines. Batejat el 1960 en honor d’un país que va ser colònia espanyola fins al 1898.
-Carrer del General Álvarez de Castro. En honor del defensor de Girona durant el setge de 1809 durant la Guerra del Francès, rebé el nom el 1947.
Mosaic de ceràmica a la plaça de la Vila de Madrid / Canaan
-Plaça de la Vila de Madrid. Anteriorment plaça de Canuda, va ser rebatejada el 1945. En aquest cas existeix una certa duplicitat amb l’avinguda de Madrid, que també va ser batejada durant el franquisme, concretament el 1942.
Un carrer pendent de revisió?
Finalment, encara persisteix almenys un carrer que l‘ajuntament podria revisar:
-Calle de Jorge Girona Salgado. Actualment és el carrer de Jordi Girona. Segons el web de nomenclàtor de l’ajuntament de Barcelona està dedicat a “Jordi Girona i Salgado (Barcelona, 1903 - 1936). Participà activament en la preparació de la insurrecció militar del 18 de juliol de 1936, on va prendre part com a alferes de complement. Carrer situat on els seus familiars tenien propietats”.
Imatge principal: Plànol de Barcelona els anys cinquanta del segle XX / E.N.