A Barcelona hi ha un Palau de la Música conegut internacionalment, obra mestra del modernisme català, edificat per l’insigne arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Però hi ha un segon palau de la música que també mereix atenció, en especial perquè té racons rarament visitables, ni tan sols per part dels seus usuaris habituals. Es tracta del Conservatori Municipal de Música de Barcelona, una obra a mig camí entre el modernisme i el noucentisme, amb una estètica a la seva façana principal que fa pensar en una fortalesa medieval, amb dues torrasses que vigilen amb severitat tot el que passa al carrer i semblen controlar tothom que hi entra o hi surt.
Situat al carrer Bruc amb València, al xamfrà mar-Besòs, el conservatori forma part d’una illa de l’Eixample -delimitada pels carrers Aragó, Bruc, València i Girona- que té la singularitat que va ser comprada l’any 1884 per l’Ajuntament de Barcelona per destinar-la a equipaments. Al mateix entorn hi ha el Mercat de la Concepció i la seu del Districte de l’Eixample, tot i que la part de l’illa que dona al carrer Girona finalment va ser destinada a habitatges particulars. La qüestió és que el conservatori -igual que el mercat i la seu del districte-, es va projectar per als usos que ha acabat tenint, i això el fa especialment interessant.
Efectivament, el Conservatori Municipal de Música de Barcelona, va ser construït expressament per aquesta funció entre els anys 1916 i 1928 per part de l’arquitecte Antoni de Falguera i Sivilla després de desestimar una Escola Municipal per nens i nenes sords, muts i cecs del qual es va arribar a posar la primera pedra l’any 1907 sense que el projecte s’acabés duent a terme. Malgrat ser el segon projecte per al solar, el Conservatori sí va reeixir i es va poder inaugurar just acabat, esdevenint la seu dels estudis musicals a la capital catalana. Per això mateix, molts dels acabats remeten gairebé sempre a motius musicals.
En tractar-se d’un edifici funcional, els seus usuaris -principalment, estudiants i professors de música- el poden utilitzar amb tota normalitat, però això no significa que tinguin accés a alguns dels seus racons, cosa que sí que és possible en visites guiades, com les que s’ofereixen en el marc del festival d’arquitectura 48 Open House. Una oportunitat per descobrir aquest segon palau de la música de Barcelona, tant pel davant com pel darrere, dues visions complementàries que expliquen de forma completa un edifici que amaga molts més detalls dels que l’aparença de castell de duresa neogòtica de la façana principal sembla proposar.
La Peixera, des de baix i des de dalt
El conservatori té l’aparença d’un palau senyorial malgrat que, repetim, no es tracta d’un immoble reaprofitat, sinó construït ad hoc per la seva funció. Per això mateix molts detalls tenen a veure amb la música, com les sanefes de l’enrajolat de les parets, amb escenes musicals. Ara bé, la part de l’edifici que més crida l’atenció és l'enorme sala principal, anomenada ‘La Peixera’. Segons recull el web de l’Ajuntament de Barcelona, es tracta d’un pati “de planta quadrada de 12x12 metres i alçada de les tres plantes del Conservatori” que cal observar amb deteniment i sense oblidar aixecar la vista.
I és que malgrat l’interès dels seus murs interiors, la composició de les finestres que s’obren al pati i el remat amb noms de grans músics com Schubert, Bach, Haendel o Haydn, el que més impacta és la claraboia vidriada que il·lumina tota la sala, dissenyada pel mateix De Falguera, d’espectacular cromatisme. Ara bé, si des de baix la lluerna impressiona, des de dalt impacta, ja que en determinades ocasions es pot accedir a la cambra que acull la claraboia i fins i tot donar-hi tota la volta sencera per gaudir del treball de vidrieria i forja que la compon.
També el terrat té força interès i no és habitualment visitable. Allà hi havia l’habitatge del conserge i en algun moment hi ha hagut el projecte d’habilitar-hi un servei de cafeteria, però en l’actualitat està pendent d’una profunda rehabilitació. Amb tot, són d’interès les golfes, d’obra vista i arcs de catenària que no desmereixen altres obres del modernisme, incloses algunes d’Antoni Gaudí. El terrat també ofereix una vista des del darrere de les dues torrasses, de funcionalitat discutible però que doten de majestuositat l’edifici. Unes escales de caragol amb esglaons permeten arribar fins al nivell superior, tot i que fins i tot en el marc de l’Open House estan restringides al públic.
També paga la pena la Sala Vermella, dita així per estar folrada amb domàs vermell. Es tracta de l'espai on els estudiants han de passar les audicions que els han de convertir en músics. Un detall d’aquesta mateixa sala és que ha calgut insonoritzar la part que dona al xamfrà, amb finestres neogòtiques sobre l’entrada principal, perquè va arribar un punt que el soroll del trànsit dels carrers Bruc i València impossibilitava l’audició correcta dels instruments. A més, com ja s’ha dit, algunes parts de l’edifici estan pendents de rehabilitació i modernització, però en conjunt l’edifici manté la seva funcionalitat amb el mateix ús per al qual va ser dissenyat.
Barcelona xocant
Per tot plegat, visitar per dins el Conservatori Municipal de Música és descobrir més detalls d’una Barcelona sempre xocant, on hi ha lloc per a contemplar el Guernica de Picasso al seu emplaçament 'original', visitar una cotxera prefabricada a la falda de Collserola, gaudir d'un temple neoclàssic al cor de l'Eixample, admirar la bellesa d'un gratacel brutalista, descobrir que al costat del Palau de la Música hi ha una altra joia modernista, jugar a trobar el drac amagat de l'obra més catalanista de Gaudí, comprovar com una cisterna històrica reconvertida en equipament públic està en complet desús o que l’edifici que acollia l’històric ‘drugstore’ David té una rampa que permet pujar en cotxe fins a les oficines de la vuitena planta.