Barcelona és una ciutat amb vuit edificacions reconegudes com a Patrimoni Cultural Material de la Humanitat per la Unesco. Es tracta de les obres insignes del modernisme català, sis d’Antoni Gaudí i dues de Lluís Domènech i Montaner. La relació és relativament fàcil de fer, ja que de Gaudí s’inclouen la Casa Vicens, la Sagrada Família, el Palau Güell, el Park Güell, la Casa Batlló i la Casa Milà (la Pedrera) -a les quals cal afegir la cripta de la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat)- i pel que fa a Domènech i Montaner, gaudeixen d’aquest reconeixement el Palau de la Música Catalana i l’Hospital de Sant Pau.
Aquesta és la relació succinta del patrimoni Unesco de Barcelona, al qual cal afegir, en el global de Catalunya, altres meravelles com el Monestir de Poblet (Conca de Barberà); l’art rupestre de l’arc mediterrani de la península Ibèrica, que en el cas català està concentrat sobretot al triangle format per Ulldecona (Montsià), Montblanc (Conca de Barberà) i el Cogul (les Garrigues); el conjunt d’esglésies romàniques de la Vall de Boí (Alta Ribagorça), i el conjunt monumental de la Tàrraco romana a Tarragona i municipis dels entorns.
Però això no és tot, ja que a aquest patrimoni material cal sumar-hi l’immaterial, com detalla el llibre El patrimoni Unesco a Catalunya (Viena Edicions, 2024), de la periodista i escriptora Aure Farran Llorca, que fa un recorregut extens pels diferents costums i tradicions que han merescut aquest reconeixement i que incumbeixen Catalunya, en alguns casos de forma específica, com els castells i la Patum, i d’altres en entorns més genèrics, com les Falles del Pirineu, el toc manual de campanes, els raiers i la dieta mediterrània.
Pedra seca a Barcelona?
Capítol a banda mereix la construcció amb pedra seca, una tècnica de construcció que és considerada com a patrimoni immaterial de la humanitat de la Unesco des de l’any 2018 i que, tot i no referir-se a cap construcció en particular sinó a la tècnica constructiva de forma genèrica, té força exponents al territori català, en alguns casos autèntics edificis com la Barraca de Manilles, a Aiguamúrcia (Alt Camp) o la Casa de les Tines a Talamanca (Bages). El mateix llibre recomana el portal Wikipedra com una eina de referència per conèixer l’ús de la pedra seca i la localització de construccions arreu de Catalunya.
La sorpresa és que aquesta tècnica està tan generalitzada al país que el portal citat serveix per descobrir que fins i tot al municipi de Barcelona hi ha mostres de construccions en pedra seca, una curiositat que pren forma en cinc bancals amb marges de pedra situats al carrer Mont d’Orsà 22-24, a Vallvidrera; les restes d’un forn de calç situat a Collserola, i les restes d’un altre forn a l’entorn del Turó de la Rovira. Efectivament, no tenen comparació amb les famosíssimes obres de Gaudí i de Domènech i Montaner, però no és sobrer saber que a Barcelona hi ha elements fets amb una tècnica constructiva que també és patrimoni de la Unesco.